El Líban, que pateix la crisi econòmica més profunda de la seva història, la dantesca explosió al port de Beirut el 4 d’agost va despertar la fúria incontrolable de les masses. L’explosió de 2.750 tones de nitrat d’amoni, que estava guardat en un dipòsit des de 2013, al port més important de país, va causar 200 morts, 5.000 ferits i va deixar gairebé 300.000 libanesos sense llar. Aquests números revelen el grau de la destrucció i, quan els combinem amb les conseqüències econòmiques i socials a mitjà i llarg termini, entenem la situació desesperada de la classe treballadora libanesa.

D’una banda, el govern va prometre que es formaria una comissió per identificar els culpables, en un intent d’evitar que la bronca per l’explosió es dirigeixi cap a ells. De l’altra, va declarar l’estat d’emergència i va intentar intimidar les masses atorgant poders extraordinaris a l’exèrcit als carrers de Beirut. No obstant això, als ulls de la classe treballadora libanesa, els responsables de l’explosió són obvis i les masses es van resistir a abandonar els carrers, cantant "Volem que el règim caigui". En el sisè dia de protestes, el govern de Hassan Diyab va haver de renunciar després que molts dels seus ministres ja ho havien fet. En altres paraules, el govern de tecnòcrates que va assumir el 21 de gener de 2020 després de la caiguda de el govern de Saad Hariri amb "Revolució del 17 d’octubre", va ser forçat a abandonar el seu lloc després de sis mesos, sota la pressió de les masses mobilitzades.

Les masses van aconseguir un èxit significatiu forçant la dimissió del govern. No obstant això,en presentar la seva renúncia, Diyab va anunciar que el país tindria eleccions anticipades d’aquí a dos mesos. El capitalisme libanès, que ha estat a la vora del col·lapse, intenta amagar-se darrere del govern de Diyab per salvar-se i mantenir viu el règim corrupte, degenerat i sectari.

Règim degenerat, capitalisme podrit

L’explosió al port de Beirut revela la profunditat de la corrupció i la decadència de país. No va ser resultat de la "negligència" o la "incompetència" d’un o altre dels gerents. És el brutal i explotador ordre capitalista que prioritza el benefici sobre la vida humana, així com els líders libanesos sectaris en el seu conjunt que representen aquest ordre. Aquests representants són els que van establir un ordre clientelar i sectari en cooperació amb l’imperialisme i el van anomenar "la Suïssa d’Orient Mitjà", els que van retallar l’accés de el poble libanès a molts serveis públics mitjançant polítiques neoliberals i privatitzacions, els que van multiplicar els seus beneficis convertint-se en accionistes dels bancs de país i els que van restringir l’accés dels treballadors als seus diners en els bancs durant la crisi econòmica mentre intentaven passar de contraban seves pròpies riqueses a l’estranger ...

Des 2019, els treballadors libanesos havien estat lluitant contra una crisi econòmica profunda. El que va iniciar el procés revolucionari al país l’octubre de 2019 va ser la negativa de les masses a pagar el cost de la crisi; van fer la seva aparició en l’escenari polític amb el desig d’oposar-se a les polítiques d’austeritat. La crisi s’ha aprofundit encara més amb la pandèmia de covid-19.

Quan el deute extern del país va arribar als 92.000 milions de dòlars, equivalents al 170% del seu PIB, el govern va anunciar la fallida al març. Els bancs van restringir l’accés dels treballadors al seu propi diners en els seus comptes bancaris. La taxa d’inflació va pujar fins al 400%, destruint el poder adquisitiu el poble libanès. Gairebé el 55% de la població en edat de treballar està actualment aturada, mentre que prop de el 60% de la població total viu per sota de la línia de pobresa. Si bé hi ha greus deficiències en l’accés dels treballadors als recursos bàsics com l’electricitat i l’aigua potable, la crisi que s’ha aprofundit amb la pandèmia ha provocat l’aparició de noves dificultats per accedir a productes vitals com el blat i els medicaments.

És bastant obvi que l’explosió en aquest context empitjorarà l’estat de coses al país a causa de les seves conseqüències econòmiques i socials. El principal port del ’Líban, que funciona amb un model econòmic basat en la importació en lloc d’un basat en la producció, està ara destruït; altres ports de país estan lluny de la seva capacitat comercial, ja que el govern no ha fet les inversions necessàries en ells. La destrucció del magatzem de blat al port de Beirut, juntament amb els greus danys soferts pels dos hospitals més importants, donarà lloc a un possible brot de crisi alimentària i sanitària al país en un futur proper, a més de la pandèmia en curs .

Líban ha quedat reduït a enderrocs capitalistes a causa del règim dependent de l’exterior i sectari construït en associació amb l’imperialisme i l’Iran (Hezbollah), com a resultat de l’Acord de Taif signat el 1989 després de la guerra civil que va tenir lloc al país entre 1975 i 1990 . El règim que pretenia fer invisibles els conflictes de classe va fer que els líders i polítics sectaris xiïtes, sunnites o cristians es convertissin en capitalistes notoris, que van seguir afegint riquesa a les seves fortunes i els noms van començar a figurar a la llista dels 100 més rics de país, cosa que va fer que el vel sectari es diluís als ulls dels treballadors.

La profunda crisi social i econòmica que travessa el Líban fa que els voltors capitalistes imperialistes es freguin les mans amb satisfacció; d’una banda, tracten de garantir els seus interessos mantenint viu el règim tot i les mobilitzacions de masses i, de l’altra, s’esforcen per augmentar els seus beneficis participant en la reconstrucció de Beirut mitjançant l’oferiment de "paquets econòmics i d’ajuda" per arreglar el col·lapse causat per la crisi econòmica i l’explosió. En resum, tracten de reforçar la dependència externa de país mitjançant l’endeutament. La visita del president francès Emmanuel Macron a país a l’endemà de l’explosió és una mostra d’aquest pla.

Les masses libaneses es van mobilitzar un cop més contra la visita de Macron, sabent que qualsevol "paquet d’ajuda econòmica" extern seria llançat contra ells com un "pla d’austeritat econòmica". Van amalgamar la seva ràbia contra la destrucció de l’explosió amb la seva ira contra el col·lapse econòmic i el règim sectari, clientelista i corrupte.

Els capitalistes libanesos i els líders sectaris intenten mantenir viu el seu règim en cooperació amb l’imperialisme refugiant-se darrere de les eleccions anticipades. Es recolzen en la repressió que podrien exercir sobre les masses utilitzant l’aparell estatal, les crides de reacció democràtica com l’"establiment d’un govern d’unitat nacional", així com, i potser el més important, la divisió sectària que segueix existint en el país malgrat la seva erosió a causa de les polítiques d’explotació capitalista.

Contra la celebració d’eleccions anticipades, el factor més decisiu en la lluita de la classe obrera libanesa en direcció a la ruptura amb el règim i les polítiques d’explotació capitalista és plantar i construir la unitat de classe dels treballadors, les dones, els joves i els oprimits per oposar-se a les diferències sectàries que han estat constantment incentivades per l’imperialisme i els governants de país.

Que se’n vagin tots! No a les eleccions anticipades! Per una Assemblea Constituent independent, lliure i sobirana!

La base per establir aquesta unitat és la capacitat de continuar amb les mobilitzacions contra totes les maniobres que l’imperialisme i els capitalistes libanesos puguin aplicar per preservar el règim, i per posar en marxa organismes autogestionats de lluita.

Aquest pas endavant podria tenir com a objectiu la lluita per la convocatòria a eleccions d’una Assemblea Constituent independent, lliure i sobirana per contrarestar les maniobres electorals a què recorre l’establishment per mantenir viu el règim. Els revolucionaris libanesos haurien de plantejar-hi mesures de fons d’acord amb l’eix de ruptura amb la política d’explotació imperialista i capitalista. En el camí d’un govern obrer i popular que pogués impulsar el no pagament del deute extern, l’expropiació dels bancs i de totes les institucions públiques privatitzades sense compensació i l’establiment d’una economia central i planificada.

A mesura que la pandèmia de covid-19 aprofundeix la crisi econòmica mundial, vivim uns temps en què només l’expressió "socialisme o catàstrofe" explica l’estat del nostre món. Si l’aixecament dels treballadors libanesos pogués crear una alternativa al seu règim i a el sistema capitalista d’explotació en aquesta conjuntura mundial, donaria un exemple extremadament important per a tots els treballadors del món. El que nosaltres, els revolucionaris internacionalistes, hem de fer és donar suport a la lluita contínua de les masses libaneses en el pla polític i organitzatiu, així com desenvolupar formes de solidaritzar-se amb ella.

Görkem Duru, dirigent de la UIT-CI, Turquia
17 agost 2020
Text íntegre de l’article en http://www.uit-ci.org/index.php/noticias-y-documentos/noticias-internacionales/2689-2020-08-23-00-28-50