En els deu dies següents a l’aixecament de la suspensió de desnonaments establerta a causa de la pandèmia de la Covid-19 s’han presenciat -només a la ciutat de Barcelona- més de 200 desallotjaments. Aquest continu atac als drets fonamentals, així com les elevades xifres de desocupació i acomiadaments, i l’extrema precarietat de les treballadores de sectors essencials, demostra que la crisi econòmica, aprofundida a causa de la pandèmia, recau de nou en la classe treballadora.

Des de fa anys venim patint un augment exponencial del preu dels lloguers a Catalunya, el que fa cada vegada més complicat l’accés a l’habitatge a les classes populars. Davant d’aquesta situació, el Sindicat de Llogateres va portar recentment una proposta de llei a Parlament de Catalunya ( "Llei de Mesures urgents en Matèria de contenció de Rendes a els Contractes d’Arrendament d’habitatge"), amb l’objectiu de frenar o fins i tot revertir aquestes pujades de lloguer per mitjà d’una regulació relativa del mercat d’habitatge. A grans trets la llei determina per municipis si una zona és "d’habitatge tens" o no, i si ho és (i a més l’habitatge compleix una llarga sèrie de supòsits), es recalcula el preu del lloguer en base a un índex de referència regit pel preu mitjà de mercat de cada zona.

El fet que s’hagi aprovat aquesta llei és, sens dubte, una victòria de l’organització popular. Tot i així, no podem deixar d’assenyalar que aquesta és una llei de mínims, que pot pal·liar la situació en casos particulars però que de cap manera servirà per garantir el dret a habitatge de tota la classe treballadora.

Partits com ERC o JxCat, responent als interessos de la classe a la qual representen, segueixen la lògica neoliberal i entenen la ciutat i l’habitatge com a mercaderies en si, deixant-les subjectes a les dinàmiques de mercat global i governant de tal manera que es faciliti l’extracció de plusvàlues de les mateixes. Entendre el sòl urbà i l’habitatge com a béns i no com un dret és obrir la porta a l’especulació.

Des de les institucions es juga a aprovar lleis com la comentada prèviament al mateix temps que es protegeixen fons d’inversió de gran capital en habitatge (fons voltor com Blackstone) i es duen a terme projectes planificats de gentrificació, com els de Sants o La Sagrera. Diàriament veiem com anteposen el "dret" d’un gran tenedor a treure benefici de les seves propietats abans que el dret de les persones a dormir sota un sostre. Prioritzen el turisme (amb els seus pisos turístics, creuers i negocis enfocats a turistes) abans que un teixit productiu sostenible, ecològic i orientat a resoldre les necessitats reals de les que habitem l’espai. Diàriament gentrifiquen els nostres barris i ciutats, expulsant a les nostres veïnes de les seves cases i trenquen tot el teixit associatiu desenvolupat durant anys, amb la conseqüent pèrdua de les xarxes de suport de gent gran, dones i nens.

Com ja vam veure en 2007, després de l’explosió de la bombolla immobiliària, les veïnes s’organitzen en sindicats d’habitatge per fer front a una situació generalitzada de precarietat i incertesa habitacional. Davant d’aquesta organització popular la resposta institucional no és altra que la repressió en benefici dels grans especuladors. Paral·lelament els mass media s’alineen als interessos d’empreses privades (com Securitas Direct), duent a terme campanyes de criminalització de l’okupació per posar a l’opinió pública en contra de la resistència veïnal als desnonaments. Per la seva banda, els especuladors contracten empreses antiokupes (com Desokupa, amb forts llaços amb moviments de caràcter feixista) per coaccionar, amenaçar i expulsar violentament a les famílies de les seves cases de manera extrajudicial.

Davant la manca de perspectives i la hipocresia dels governs reivindiquem la unitat de totes les lluites; perquè defensar el dret a habitatge és també lluitar contra la precarietat laboral i contra els acomiadaments; és defensar les pensions i lluitar per serveis 100% públics, gratuïts, universals i de qualitat. Per això fem una crida a l’organització del conjunt de tota la classe treballadora, que aquesta crisi la paguin els capitalistes!

No més desnonaments! Prou de repressió contra l’organització popular!
Expropiació sense compensació econòmica de grans tenedors, fons voltor i bancs.
Augment dels parcs d’habitatge sota gestió 100% pública.
Que un lloguer no suposi més del 20% del salari, l’habitatge és un dret, no un privilegi!