LI: Respecte al vostre servei, ens en pots fer cinc cèntims?
Carla: El Servei d’Atenció Recuperació i Acollida (SARA) és un servei municipal d’atenció a persones que han viscut situacions de violència masclista. Atenem principalment a dones, infants i adolescents, i som el servei d’urgències i acollides per situacions de risc per violència masclista.
Som unes quaranta treballadores entre, treballadores socials, advocades, educadores socials, personal administratiu , personal de neteja, psicòlogues i una inseridora laboral.

LI: En el context Actual de pandèmia, de crisi, ens pots explicar les vostres dificultats, les necessitats per realitzar la vostra feina, les respostes de l’Administració a les vostres demandes i a les necessitats de vostres usuàries?
Carla: Durant la pandèmia ens hem vist afectades com tots els serveis socials de la ciutat. Amb incertesa, manca de recursos i desbordament per la situació. Tot i així no hem parat de treballar, ja sigui a nivell presencial o des de casa. Ens hem mantingut a la trinxera, com sempre. És la nostra feina i ens agrada fer-la tan bé com podem. L’administració ha fet grans esforços per mantenir els serveis oberts, cal fer un reconeixement també en aquest sentit. Tot i que és cert que algunes decisions potser no han estat encertades, han estat insuficients o han arribat tard..

LI:Podries enumerar algunes d’aquestes insuficiències? i com us va afectar tant a les usuàries con a les treballadores ? Quines van ser les vostres reivindicacions per pal·liar les deficiències i la manca de recursos adients per a las dones víctimes de violència?. Quines son les reivindicacions per millorar les condicions laborals i professionals de les treballadores del servei?
Carla: Quan parlem de manca de recursos o de recursos insuficients parlem bàsicament de dues coses. Per una banda millores tècniques que ens permetin ser més eficients en gestions internes. El sistema d’ajudes econòmiques és un exemple, s’ha d’actualitzar i modernitzar, ja que ara és lent i farragós. Per altra banda hi ha una manca de recursos d’acollida. Aquesta mancança l’ajuntament l’ha resolt contractant places a pensions de la ciutat –turístiques en la major part dels casos- el que implica un preu desorbitat. Calen solucions estructurals i no pedaços. Són només dos exemples. També ens trobem amb que ens falten despatxos d’entrevistes i que cal territorialitzar el servei i no tenir una única seu per a tota la ciutat de Barcelona. Fa anys que ho diem. Ara l’administració ha començat a escoltar algunes de les demandes. I veiem evidents dues coses; que les demandes eren justes i necessàries i que la lluita és útil per avançar en l’assoliment d’aquestes reivindicacions.

LI:Respecte a la negociació dels vostres horaris, en quin moment esteu? Quines son les decisions de la assemblea? Els sindicats amb representació en Àrea de Drets Socials a l’IMSSB –Institut Municipal de Serveis Socials de Barcelona Ajuntament BCN, us acompanyen, ens consta, és així? Quina és la previsió per la nova data de negociació? Quina valoració en feu de les mobilitzacions fetes, inclosa la última del 17 de novembre?
Carla: La negociació està en una situació de bloqueig. De manera cíclica es reactiva i es bloqueja des de fa més de 2 anys. L’administració vol exprimir tant com pugui les treballadores del servei i nosaltres estem lluitant per defensar els nostres drets. Cal tenir en compte que algunes de les nostres caps ja ho eren abans de la municipalització. I per a elles ha estat una jugada al menys dubtosa, ja que abans podien obtenir més. En el moment en que tu has de respectar certs drets a una treballadora obtens menys rendiment, perquè no la pots explotar tant com abans. Aquest és el problema fonamental que té l’ajuntament amb aquest servei, i els hi costa cedir. Però hauran d’acabar cedint, perquè existeix una evidència de que s’han d’equiparar les condicions de treball a les dels altres serveis socials municipals. Ho sap l’ajuntament i ho sabem les treballadores. Els sindicats en aquest sentit ens donen la raó i el seu suport absolut. Tots els sindicats ens donen suport. CGT, CCOO, Intersindical-CSC, CSIF i UGT. Amb les seves diferències però hem arribat a consensos amb la part sindical i volem que l’administració escolti les nostres demandes.

Aquest mes de novembre hem fet dues mobilitzacions al carrer. Una davant l’Institut Municipal de Serveis Socials i una altra a la Plaça Sant Miquel.
Estem a l’espera de que l’administració ens convoqui de nou per a seure a dialogar i negociar un acord que sigui òptim per a la ciutadania i òptim per a les treballadores. Per a nosaltres són dues coses que van unides i ha d’haver-hi un equilibri entre drets de les empleades i drets de les usuàries dels serveis.

LI: Pots concretar la vostra proposta per conciliar drets de les treballadores i una atenció de qualitat per a les vostres usuàries?
Carla: Com deia abans hem de trobar aquest equilibri. I si cal s’ha de contractar més personal, però no podem assumir tot el servei que cal donar les treballadores que som. Estem demanat equitat amb la resta de serveis. Si la tendència del conveni és a més flexibilitat i menys presència de tarda això també s’ha de notar al SARA. I ens estan imposant més tardes que a ningú i som qui tenim menys flexibilitat. Estem dient que no s’ha de castigar treballar al SARA.
Atenció de qualitat també és que les treballadores tinguem bones condicions. Vindria a ser la idea de que cal cuidar a les que cuiden. Ens passem cada dia de la setmana atenent les conseqüències de la violència masclista. Això suposa una gran càrrega emocional per a les persones que treballem en aquest àmbit. Volem dignificar aquesta especialitat.

Actualment s’han reprès les negociacions i tenim esperança de que l’ajuntament faci propostes que permetin un acord. Les treballadores estem fent un gran esforç per apropar posicions perquè som les primeres interessades en arribar a un acord, però no acceptarem qualsevol cosa, no signarem a qualsevol preu. A més a més, per a nosaltres la relació entre condicions laborals i qualitat del servei són indissociables. Portem molts anys veient baixes laborals per ansietat i estrès i rotació de personal. Tot per la sobrecàrrega a la que s’exposa a les treballadores i per la manca de cures per part de l’administració.

L’equip ha suportat molt i ja n’estem fartes. És un equip molt implicat en la seva feina, que lluita cada dia des de la trinxera contra la violència masclista. Això no va de conferències, congressos i espais acadèmics. Al SARA es treballa amb les persones que han patit la violència masclista directament, infants, joves i persones adultes que han vist les seves vides trencades i que fan un esforç brutal per tirar endavant. La nostra feina és acompanyar-les en aquesta recuperació, i és un orgull. Nosaltres volem dignificar el servei i defensar els nostres drets perquè no volem ser un servei de segona, volem els mateixos drets que les professionals dels serveis amb els que se’ns compara a l’hora d’exigir feina, resultats i responsabilitats.
Gràcies a les darreres mobilitzacions i a que ens hem fet veure a la premsa hem aconseguit que l’administració segui a negociar de nou. Hem avançat, però cal seguir avançant per no deixar les coses a mitges.

LI: També agrairem que ens expliquis, el que puguis, de la situació professional i la precarietat laboral que estan patint altres serveis municipals externalitzats d’atenció a les víctimes de violència masclista, i podries comentar una miqueta el projecte de comunicat conjunt?
Carla: De moment només ens hem trobat per a posar en comú les nostres problemàtiques i demanar a l’administració que dediqui més recursos a aquest sector tant específic i tant transversal alhora.

Volem donar visibilitat a la lluita contra la violència masclista i el treball especialitzat contra aquesta violència i per la recuperació de les conseqüències que deixa. Una especialitat amb molt reconeixement públic i polític, però que no es tradueix en reconeixement en les condicions materials de les especialistes, és a dir en drets laborals.

Existeixen altres serveis de l’àrea de feminismes de l’ajuntament que estan igual o pitjor que nosaltres. No puc parlar per elles, però tots els serveis d’aquesta àrea estan fent demandes al consistori, tant els propis o interns com els externalitzats. L’atenció i l’abordatge a les persones que han patit o pateixen violència masclista ha de ser una prioritat, Calen més recursos i aquí l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat s’hauran de posar d’acord, però no la ciutadania ni les treballadores hem de sostenir la manca de recursos. Per això ens plantem i demanem que no volem escoltar excuses i no volem més dilatacions. Exigim a les administracions de tots els nivells respostes a aquest problemes, i no només campanyes publicitàries, cal un compromís ferm i profund. En aquest sentit cal reconèixer que l’Ajuntament ha fet importants avenços, s’ha de dir tot, però cal seguir, ja que són insuficients. Cal internalitzar tots els serveis municipals d’atenció a violència masclista i de fet cal internalitzar també els SIEs, que són els que gestiona la Generalitat a la resta del territori i també els tenen externalitzats. Bé, no sabem quina és la solució per als SIEs, si la millora del conveni, la internalització o un conveni propi. Això ho hauran de dir les treballadores que coneixen bé la seva feina i les seves necessitats. Però calen millores qualitatives en les condicions de treball en aquests àmbit i acabar amb el voluntarisme i amb la idea de que és una feina vocacional. És una feina essencial, de molta prioritat i que demana un alt nivell d’especialitat, formació i experiència. Igual que no acceptaríem un CAP o uns bombers externalitzats no podem acceptar que aquests serveis estiguin en mans de fundacions privades i en condicions de precarietat.

Marga Olalla