Les mobilitzacions s’han succeït a Tunísia des de la nit del 14 de gener. L’aixecament popular que va començar el desembre de 2010 demandant treball, pa i vida digna, va enderrocar el 14 de gener de 2011 al dictador Ben Ali, que havia governat el país per vint-i-quatre anys. El poble tunisià reclama una nova revolució. "No tenim por! Els carrers pertanyen a la gent!" diuen en les protestes massives.

Abans del desè aniversari de la revolució tunisiana, que va disparar un procés revolucionari que es va estendre a molts països del nord d’Àfrica i Mitjà Orient, el govern tunisià va declarar quatre dies de tancament i prohibició d’accions i marxes al carrer, amb l’excusa d’aplicar mesures contra la pandèmia de Covid 19.

Encara que els funcionaris del govern del tecnòcrata Mesishi, que va arribar al poder el setembre de 2020 amb el suport d’una majoria significativa en el parlament (Els Germans Musulmans, Partit Tunisià Moviment Nahda, el Cor de Tunísia, Regeneració, Llarga Vida a Tunísia, el Bloc Nacional i el Partit del Futur estan entre els que van secundar), van justificar aquesta prohibició per un interès de "salut pública", el seu objectiu central era impedir mobilitzacions pel desè aniversari de la revolució. De fet, les demandes socials i econòmiques que van donar a llum a l’aixecament popular que va posar fi al règim dictatorial en 2010, no s’han resolt en aquests deu anys. Per contra, les condicions de vida dels treballadors tunisians són més inacceptables que llavors. Després del derrocament de Ben Ali el principal objectiu dels blocs governants tunisians era assegurar la continuïtat de les polítiques d’explotació capitalista fent arranjaments democràtics parcials dins dels negociats de sempre. A més, la forma en què amplis sectors de l’esquerra tunisiana van entendre el procés revolucionari va ser, essencialment, formada per una perspectiva gradualista o etapista que sosté que la democràcia ha de ser construïda primer i que les transformacions socials i econòmiques poden venir després, en el temps.

El resultat d’això va ser que les masses tunisianes van ser condemnades a major desocupació, pobresa, explotació i desigualtat per aquestes conquestes democràtiques parcials. La corrupció no es va aturar i va continuar aprofundint-se; el deute extern del país es va incrementar en aproximadament un 75% des de 2010. Els partits burgesos van signar un acord de quatre anys amb l’FMI al 2016 per a procurar una sortida de la crisi a favor seu, tot intentant que els treballadors paguin el cost de la crisi amb nous plans d’ajust. És precisament per aquesta situació, que van tenir lloc més aixecaments al país entre 2013 i 2016, una altra vegada amb les mateixes demandes: treball, pa i vida digna. I ara les masses tunisianes estan novament a l’escena de la història, reclamant la seva revolució.

Avui, amb la pandèmia de Covid 19 desenvolupant-se des de fa gairebé un any, les condicions de vida dels treballadors tunisians han empitjorat encara més. Mentre el govern imposa prohibicions amb l’excusa de la "salut pública", la desocupació oficial al país és del 18-19% i un de cada tres joves està aturat. A la regió de l’oest mitjà del país, que era el centre del procés revolucionari que va començar el 2010, aquests índexs són encara més alts. L’oest mitjà, tradicionalment la regió del país amb menys inversió, gairebé el 50% de la població tracta de viure amb 1,5/2 $ per dia. Mentre la població manca de la possibilitat de cobrir les necessitats bàsiques, com una alimentació saludable i habitatge, els governants pretenen que els treballadors i la joventut mostrin la seva aliança a una democràcia "malalta".

És precisament per aquestes circumstàncies que el país ha estat testimoni de mobilitzacions espontànies en més de 15 ciutats en els últims cinc dies, en principi liderats per la joventut i els joves aturats. El govern tracta d’intimidar a les masses amb repressió i coerció, convocant a l’exèrcit a intervenir en moltes regions, demostrant novament que la "por" a la gent és la principal raó d’imposar les prohibicions recents. El govern tracta de dinamitar els assoliments democràtics més fonamentals de la mobilització revolucionària de 2010, detenint a més de 630 joves i arrestant a alguns d’ells. Els Germans Musulmans, Partit Tunisià Moviment Nahda, un dels partits governants, va cridar a la seva joventut, aconsellant-los que no participessin de les protestes i que actuïn d’acord amb les forces de l’ordre. El seu intent de dividir a les masses una vegada més revela el seu caràcter contra revolucionari. No obstant això, malgrat aquests intents d’intimidació, els tunisians reclamen que "els carrers pertanyen a la gent" i continuen amb les seves accions demandant l’alliberament dels presos i el compliment de les seves demandes econòmiques i socials. La mateixa consigna s’escolta als carrers de Tunísia: "La gent vol destruir al règim!".

Encara que és difícil predir com es desenvoluparan les accions al país, és necessari ressaltar uns pocs punts basats en les lliçons de l’aixecament popular de 2010 i les revoltes de masses que el van seguir entre 2013 i 2016. Atès que les demandes de la revolució apuntaven a la transformació social i econòmica i no seran satisfetes en l’actual ordre burgès, cap govern en aquests deu anys ha estat capaç de mantenir un ordre estable al país.

En aquests deu anys, s’ha vist una lluita constant entre el poble oprimit i els governants, que a vegades recorren a tàctiques democràtiques reaccionàries per la supervivència de l’ordre capitalista (el discurs d’unitat nacional, el "Pacte de Cartago" signat el 2016) o, com veiem ara, tractant d’intimidar a les masses amb la violència. La burocràcia de la Unió General de Treballadors Tunisians (UGTT), l’organització més important de la classe treballadora al país amb un poder polític significatiu des de la independència de Tunísia, dóna suport a la "transició democràtica" de 2011 i assumeix un rol en aquesta, més tard, signarà el "Pacte de Cartago" de 2016. Aquests moviments clarament demostren que la burocràcia sindical segueix les tàctiques de la reacció democràtica i cuida els interessos de la burocràcia més que els de la classe treballadora. En demanar a les masses que evitin actes de violència i considerin el diàleg, declara que encara manté aquesta posició. No obstant això, cal tenir en compte que, a les mobilitzacions revolucionàries de 2010-2011, les bases de la UGTT que formaven part de la lluita van pressionar des de baix i van obligar la burocràcia sindical a prendre posició. En aquest sentit, és clar que la participació organitzada de la classe obrera tunisiana, així com de les bases de lluita dins de la UGTT, serà decisiva per al desenvolupament de les mobilitzacions en el procés d’aixecament.

Amplis segments de l’esquerra tunisiana, que adopten la postura que ha d’existir un període d’espera indeterminat entre les tasques democràtiques i socials de la revolució, no lluiten per aconseguir un govern de la classe treballadora i el poble. Per això, no han impulsat, en els últims deu anys, la formació d’una direcció política alternativa en nom dels treballadors tunisians. A la Tunísia d’avui, aquesta continua sent la tasca més urgent dels últims deu anys. És a dir, la construcció d’una organització i una línia política que tingui com a objectiu trencar amb l’ordre existent juntament amb les masses combatents i defensar la independència política de la classe. Avui dia, per a aconseguir aquest objectiu, les masses mobilitzades han de construir els seus propis òrgans d’autoorganització o defensa en coordinació entre si i desenvolupar, encara més, aquesta coordinació entorn d’un programa d’acció d’emergència per convertir-se en un poder polític alternatiu. Aquestes són les tasques més fonamentals que tenim per davant.

Com a Unitat Internacional de Treballadores i Treballadors - Quarta Internacional (UIT-CI), ens solidaritzem amb la lluita dels treballadors tunisians pel treball, el pa i una vida digna. Donem suport a la mobilització de les masses tunisianes des d’un punt de vista polític, programàtic i organitzatiu. Per la ruptura amb el règim actual i l’ordre d’explotació capitalista!

Alliberament immediat de tots els presos polítics! Fora l’exèrcit i la policia dels carrers!
Immediata cancel·lació de tots els acords amb l’FMI!
Expropiació de totes les institucions públiques privatitzades sense compensació!
Deixar de pagar el deute extern immediatament! Els fons destinats al pagament del deute han de ser usats per a millorar els serveis d’educació i de salut i crear ocupacions en el sector públic!
Crear comitès populars independents per a lluitar contra la corrupció! Aquells involucrats en corrupció han de ser jutjats sota control d’aquests comitès!
El poble vol destruir al règim!
Per una economia centralitzada i planificada!
Lluitem per un govern dels treballadors!

Görkem Duru
dirigent de la UIT-CI

19 de gener de 2021