El 25 de gener de 1987 va morir Nahuel Moreno. Probablement, les noves generacions de militants no coneixen a fons la trajectòria de qui va ser el fundador del nostre corrent històric en la dècada dels anys 40 i el principal dirigent del trotskisme llatinoamericà. Per això, cada any recordem les seves principals aportacions al servei de la construcció del nostre partit i d’una organització socialista revolucionària mundial.

L’assassinat de Lleó Trotsky a les mans d’un agent estalinista, en 1940, i la pèrdua d’importants quadres durant la Segona Guerra Mundial van deixar inconclusa i molt afeblida la tasca fonamental de construir la IV Internacional. El Programa de Transició, un dels grans llegats de Trotsky, no era suficient si no s’aconseguia avançar en una organització independent dels treballadors per a lluitar pels seus interessos.

Amb aquesta comprensió, des de molt jove, Moreno es va sumar a un grup de dirigents internacionalistes per a abocar-se amb totes les seves forces a la reconstrucció de la IV Internacional. Com ell mateix va reconèixer, la major part de la seva militància política va estar dedicada a treballar per la construcció del partit mundial. Així ho entenia Moreno, “[…] la construcció dels partits nacionals i la internacional és un procés combinat […]”.

Una vida al servei de la construcció del partit revolucionari

Hugo Miguel Bressano Capacete, qui va ser conegut com a Nahuel Moreno, va néixer el 24 d’abril de 1924 a Alberdi, província de Buenos Aires. Amb només 18 anys es va incorporar a cercles trotskistes, ambient de tertúlies i discussions de cafè. Preocupat per l’escàs contacte d’aquests grups amb els treballadors, Moreno va començar a reunir-se amb joves obrers del barri de Vila Crespo amb els quals va estudiar el Què fer?, de Lenin, i els va acabar guanyant per al trotskisme. En 1943 va escriure el seu primer text, El partit, en el qual va concloure: “L’urgent, l’immediat, és aproximar-nos a l’avantguarda proletària i rebutjar com a oportunista tot intent de desviar-nos d’aquesta línia […]”.

Amb aquesta idea, en 1944, juntament amb aquests joves obrers de Vila Crespo Moreno va fundar el Grupo Obrero Marxista (GOM). Mateo Fossa, un dirigent sindical que al 1938 es va entrevistar amb Trotsky a Mèxic, l’orientà sobre com introduir-se en el moviment obrer. En 1945, el GOM va tenir una important participació en suport a la vaga del frigorífic Anglo-Ciabasa, que comptava amb 12.000 obrers, a partir de la qual cosa van captar destacats activistes d’aquesta lluita. Començava així una nova etapa. Moreno i el seu grup van trencar definitivament amb el “trotskisme dels bars” i van anar a viure a Vila Pobladora, a Avellaneda. L’any següent van editar el seu primer periòdic, el Front proletari, i van reunir gairebé cent militants, en la seva majoria obrers.

Des d’aquesta experiència, Moreno va impulsar al llarg de la seva vida partits lligats a la classe treballadora i les seves lluites. Com va escriure en El partit, aquell document precursor: “Ens lligarem al moviment obrer, acostant-nos i penetrant en les organitzacions on aquest es trobi per a intervenir en tots els conflictes de classe”. Així ho va fer de manera conseqüent, malgrat l’obstacle que significava el naixent peronisme, un projecte nacionalista burgès, que en aquesta època anava a guanyar la majoria de la classe treballadora a partir d’atorgar importants concessions. No obstant això, el nostre corrent sempre va cridar a no confiar en aquest projecte, ja que pel seu caràcter, de conciliació de classes, la majoria d’aquestes conquestes s’anaven a acabar perdent.

Contra corrent, Moreno va continuar treballant per construir una alternativa de la classe treballadora. Amb aquest objectiu va construir el Partit Obrer Revolucionari (POR), el Partit Socialista de la Revolució Nacional (PSRN), Paraula Obrera, el PRT, el PST i el MAS. Sempre tractant d’arrelar-los en el moviment obrer i les seves lluites amb propostes que responien als seus interessos immediats i històrics de disputar el poder per als treballadors.

La IV Internacional, una altra de les seves obsessions

En 1948 es va realitzar a París l’II Congrés de la IV Internacional. El GOM va enviar a Moreno com a delegat. Allí va conèixer als principals dirigents trotskistes i va informar del punt sobre Amèrica llatina. Aquest mateix any, pel seu creixement i les activitats desenvolupades, el GOM es va convertir en partit. Al desembre es va fundar el Partit Obrer Revolucionari (POR). Moreno va escriure el seu primer treball teòric, «Quatre tesis sobre la colonització espanyola i portuguesa a Amèrica», on qüestiona la visió de la majoria de l’esquerra que li donava un caràcter feudal a aquest procés.»

En aquest congrés de 1948, el primer després de la mort de Trotsky, es va elegir la direcció, encapçalada pels dirigents Michel Pablo, grec, i Ernest Mandel, belga. Moreno, que malgrat la seva joventut ja havia iniciat un procés de construcció partidària lluitant contra la marginalitat del trotskisme, la va definir com una direcció inexperta, formada en àmbits intel·lectuals i no en la lluita de classes. Va sostenir dures polèmiques amb ella. Aquest va ser un dels mèrits de Moreno, haver intervingut amb una política correcta en un moment difícil en què la direcció de la Internacional, afeblida per la mort de Trotsky i pressionada per processos objectius, va ser conduïda a seriosos desviaments.

Un dels més greus errors d’aquesta direcció va ser la seva capitulació als partits comunistes que seguien a l’aparell de l’URSS, encapçalat per Stalin, i als nacionalismes burgesos a Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica, així com posteriorment al castrisme i el sandinisme. Moreno va alertar que aquesta orientació oportunista portava a renunciar a la construcció de partits revolucionaris i a l’enfonsament de la Internacional.

Als anys 70 va començar una dura polèmica contra la política d’elevar la tàctica de la guerrilla, que havia reeixit durant la revolució cubana, al pla estratègic. El grup encapçalat per Mandel va definir impulsar la guerrilla a Llatinoamèrica. Moreno va sostenir que aquesta orientació portaria al desastre a generacions senceres de lluitadors i seria contraproduent per al desenvolupament de la revolució llatinoamericana. La sistemàtica liquidació dels grups guerrillers, al mateix temps que s’iniciava un procés d’ascens obrer estudiantil a la regió, van acabar donant-li la raó a Moreno.

Han passat trenta-quatre anys de la mort de Moreno i els fets continuen corroborant els seus encerts polítics. Haver fet costat als nacionalismes burgesos, a les direccions “progressistes”, als governs frontpopulistes, al castro-chavisme, al fals “socialisme del segle XXI” i les seves variants, com el sandinisme, va ser un gran error de molts sectors del trotskisme, especialment del mandelisme, i va ser un fre per al desenvolupament d’una direcció revolucionària. Per això reivindiquem els ensenyaments de Moreno, de lluitar per la mobilització de masses, per la independència de classe, per la construcció de partits revolucionaris i reconstruir la IV Internacional.

El nostre compromís amb el llegat de Moreno

Nahuel Moreno ha deixat una extensa elaboració teòrica i política plasmada en diversos llibres i fullets que continuen vigents amb sorprenent actualitat. No obstant això, creiem que el seu llegat més important és el d’haver insistit sense descans en la lluita per a construir una direcció revolucionària. Des d’Izquierda Socialista i la Unitat Internacional de les i els Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) assumim el compromís de donar continuïtat a aquesta tasca que les lluites en curs ens exigeixen més que mai. Els treballadors, els joves, les dones i els sectors populars no paren de lluitar. Si no s’avança més, i algunes vegades fins es retrocedeix, és per la falta d’una direcció revolucionària, aquest és el desafiament al qual ens comprometem els morenistes al costat dels lluitadors.

 
Aixecaments com els que s’han viscut a Xile, Líban, els Estats Units, Hong Kong, les vagues d’Europa i el descontentament generalitzat contra els plans d’ajust per a pal·liar la més greu crisi econòmica del sistema capitalista mundial, ens demostren que la lluita per la direcció està plantejada en l’ordre del dia. Si en cadascun d’aquests processos som capaços d’unir-nos als sectors que lluiten i aplicar els ensenyaments llegats per Nahuel Moreno podrem estar a l’altura dels temps.

Adolfo Santos