Des del 27 de desembre,
l’estat d’Israel perpetra un
nou atac genocida a la
Franja de Gaza. El
llançament de milers de
tones de bombes amb
caces F-16 i helicòpters
Apache, de fabricació
nord-americana, i els atacs
per terra i per mar, sobre
un dels territoris més
poblats del món han
causat ja centenars de
morts i milers de ferits, en
l’operació més sagnant
des de l’ocupació dels
territoris palestins el 1967.
Entrant a sang i foc, Israel
sembra el terror llençant
bombes de fòsfor blanc,
que provoquen greus
cremades, i altres de tipus
«cluster», que deixen el
terreny minat. Hospitals,
escoles, universitats,
mesquites, camps de
conreu i vivendes s’han
convertit en els objectius
militars de les tropes
d’ocupació israelianes. Els
atacs busquen, a més, la
destrucció de la infraestructura
civil, com els
dipòsits de combustible
per als generadors i les
xarxes de sanejament de
l’aigua. Alhora l’exèrcit
sionista dispara sobre les
ambulàncies que van a
recollir ferits i bloqueja
l’entrada de material
mèdic, menjar i
subministraments
d’emergència i reté els
camions amb ajuda
humanitària a la frontera
d’Egipte. La voluntat,
oberta, és maximitzar
l’assassinat i la destrucció.

Tres anys de bloqueig criminal

El pretext d’aquesta barbàrie
és el llançament de míssils des
de la Franja contra les
poblacions israelianes
properes a la frontera. El 19
de desembre Hamas, la Jihad
Islàmica, el Front Popular per
a l’Alliberament de Palestina
(FPAP) i el Front Democràtic
van acordar posar fi a treva
amb Israel vigent des del juny.
El motiu era obvi: el llançament
de míssils es va reduir
dràsticament, però Israel no
afluixava ni una gota el
bloqueig econòmic que ha
sotmès la població de la Franja
a una situació de misèria insostenible
des de fa gairebé
tres anys. Des de març de
2006, Israel, juntament amb la Unió
Europea, els EUA, l’ONU i Rússia
imposen un brutal boicot econòmic
per derrocar el govern de Hamas,
sorgit de les urnes. El principi és
utilitzar la fam com una arma de
guerra: el bloqueig causa una
inflació desbocada que fa
inaccessibles aliments bàsics a la
majoria de treballadors/es, la
destrucció de l’escassa infraestructura
agrícola i industrial, una taxa
d’atur disparada fins al 60%, manca
de combustible i d’electricitat.
Centenars de malalts moren a les
fronteres de la Franja perquè no
tenen permís d’Israel per sortir a
rebre tractament. Gaza es
converteix en la presó més gran del
món, amb un milió i mig de
palestins/es tancats/es i sense cap
horitzó de futur. Com sempre, Israel
no volia una treva, sinó la
submissió de la resistència palestina
a qualsevol preu.

Encara que Israel vol fer veure
que només persegueix Hamas, el
seu objectiu és eliminar tota la
resistència. El 4 de gener el Tsahal
bombardejava a Gaza la vivenda de
Jamil Mizher, membre del Comitè
Central del FPAP, principal
organització de l’esquerra palestina.
Els soldats han amenaçat també
dirigents de la Unió Independent de
Comitès de Treballadors Palestins.

Sortida a la crisi interna

Aquesta ofensiva no és per eliminar
Hamas, perquè Israel sap bé que
així nomes el reforça als ulls de les
masses palestines. Tampoc per
reocupar la Franja. Es fa evident
l’objectiu real de la política de
«desconnexió» que Sharon va
començar el 2005 amb la retirada
dels assentaments de colons. Es
tractava de deixar «lliure» el terreny
per bombardejar indiscriminadament
sense haver de patir per la seguretat
de colons i soldats israelians. Israel
vol desfer-se de Gaza, perquè
mantenir-hi tropes i assentaments li
surt massa car, però no renuncia a
mantenir els palestins dins d’una
mena de ratera. El seu pla era que
Egipte es fes càrrec de la Franja i
s’ocupés de la feina bruta, però Mubarak no ha gosat acceptar
aquest regal enverinat, davant
la mobilització de masses a
Egipte en solidaritat amb el
poble de Gaza. Així Israel
afrontava les eleccions del
proper 9 de febrer amb una profunda
crisi: Olmert dimitit per
corrupció, sense haver pogut
controlar la resistència a Gaza,
i amb un exèrcit que encara no
s’ha recuperat de la derrota del
Líban davant les milícies de
Hizbullah de l’estiu de 2006. La
sortida ha estat llençar una
operació d’extermini.

No és possible viure en pau
al costat d’Israel. Perquè és un
Estat que en la seva mateixa
naturalesa conté la guerra.
Necessita del conflicte
permanent i per això va ser
creat, el 1948, com a baluard
de l’imperialisme nord-americà
i britànic en una zona
estratègica del planeta. És el
portaavions de les grans
potències al cor de l’Orient
Mitjà. Un Estat en expansió
permanent (l’únic que es
resisteix a definir les seves
pròpies fronteres, i que segueix
aspirant a conquerir la «terra
promesa» entre el Nil i
l’Èufrates, com simbolitza la
seva bandera). Un estat artificial
i racista, que discrimina en
funció de l’origen ètnic i religiós
i que basa en el dret diví un sistema
d’apartheid.

Qui és aquí
el fonamentalista? La pau a la
regió passa per la desaparició
d’aquest Estat. Passa per la
recuperació del territori històric
de Palestina, amb un estat laic
i democràtic sense
discriminació per raó de raça i
de religió. Aquest es també el
camí perquè els i les jueves que
avui viuen a Israel deixin de ser
peons en un tauler d’escacs en
mans de l’imperialisme. Aquest
projecte suposa l’enfrontament
obert amb els centres mundials
del capitalisme, que necessiten
assegurar-se un peu a la regió:
per això la lluita del poble palestí
no és només un problema
d’alliberament nacional, sinó
que pren un sentit revolucionari.

Complicitat internacional

Estats Units és el principal
proveïdor i finançador de la gran quantitat d’armament que
Israel utilitza contra el poble
de Gaza. El suport incondicional
a l’aliat estratègic
arriba també des del front
polític, per exemple amb el
veto constant a
declaracions de
condemna del Consell de
Seguretat de l’ONU o la
legitimació permanent de
la violència israeliana com
a «defensiva».
La postura de la Unió
Europea no és
qualitativament diferent. A
més de recolzar el bloqueig
avala també l’agressió sionista. Ja sigui en la versió més descarada de la
presidència txeca, que va respondre al genocidi a Gaza argumentant que
era una «acció defensiva» d’Israel, com en la que crida a les «dues parts»
a un alto el foc i responsabilitza Hamas de l’inici de l’atac. La UE manté
relacions diplomàtiques i comercials preferents amb Israel, en virtut d’un
acord que va ser ampliat el 9 de desembre passat.

La gran majoria de dictadures àrabs tampoc va més enllà de tímides
declaracions, quan no recolzen obertament Israel: és el cas de Mubarak,
president d’Egipte, que ha mantingut tancada la frontera de Rafah durant
el llarg setge i en plena ofensiva i afirma que Israel «té dret a controlar
l’entrada de mercaderies» a la Franja, mentre un milió i mig de palestins/
es queden atrapats/des sota les bombes.

Solidaritat amb la resistència palestina

La postura dels estats contrasta amb les enormes mobilitzacions que
s’han succeït arreu del món en solidaritat amb el poble de Gaza. Londres,
París, Oslo, Sao Paulo, Lima, Roma, San Francisco, Nova York,
Chicago, Ciutat de Mèxic, Bogotà, Manila, Jakarta, Istambul o Kuala
Lumpur han estat escenari de manifestacions contra l’agressió sionista.
Com a revolucionaris/àries, més enllà de les grans diferències que tenim
amb Hamas, hem de defensar el seu dret legítim a resistir l’ocupació.
Treballarem per construir un gran moviment solidari amb la resistència
palestina, per aturar la massacre i posar fi a la complicitat dels nostres
governs exigint la fi del bloqueig, la ruptura de relacions diplomàtiques i
dels acords comercials amb Israel. Tots hi guanyem si la lluita palestina
avança.