El 2 d’abril de 1982 l’Argentina desafiava a una potència imperialista recuperant un territori sobirà usurpat i apropiat pel colonialisme al 1833; les illes Malvines. La foto dels Royal Marines anglesos rendits va donar la volta a el món, diaris i revistes titulaven "Anglaterra humiliada".

La sagnant junta militar, al poder des de 1976, mostrava un gran desgast. Al novembre de 1981, i en plena crisi econòmica, una vaga de la CGT va reunir a milers en San Gayetano sota la consigna "pau, pa i treball". El 30 març de 1982 una altra vaga general de la CGT es va cristal·litzar com la major expressió de lluita obrera de l’últim període dictatorial. Sumant "fora la dictadura" a la consigna "pau, pa i treball", al voltant de cinquanta mil persones van desbordar la Plaza de Mayo en una vaga que va ser reprimida durament i que va deixar un mort i centenars de ferits i detinguts al llarg de país .

En aquest context, la recuperació de les illes va generar simpatia popular alhora que va augmentar en la consciència de les masses el rebuig a l’imperialisme. El 10 d’abril, amb la Plaza de Mayo plena, el general Galtieri va ser xiulat i, al so de "fora anglesos i ianquis de les Malvines", 150.000 ànimes repudiaven a l’enviat ianqui Alexander Haig.

Anglaterra, membre de l’OTAN, i amb la picada d’ullet dels Estats Units, es va llançar a la campanya militar d’ultramar més important des de la Segona Guerra Mundial. Més de cent vaixells i 30.000 soldats van partir cap a l’Atlàntic Sud.

La dictadura es jugava a colpejar i negociar per així tenir millors condicions per acordar. Mai va succeir. El principal artífex de la derrota política i militar es trobava dins del bàndol argentí.

El 2 de maig, l’enfonsament de l’ARA "General Belgrano", flagrant crim de guerra amb 323 morts -la meitat de les baixes argentines de tot el conflicte-, va ser un clar missatge de la negativa de Margaret Thatcher d’acordar un alto el foc .

Mentre començaven els primers combats a les illes, al país no es tocava cap interès econòmic d’Anglaterra. Les seves empreses van operar amb normalitat, guanyant milions i portant els seus productes a l’exterior, mentre la Comunitat Econòmica Europea, a sol·licitud dels pirates, llançava un embargament i boicot a les importacions argentines. Els països que es van solidaritzar amb l’Argentina -com Perú, Veneçuela, Líbia, Cuba, Bolívia, Rússia, entre d’altres- i oferien ajuda, eren desestimats pels militars. Així era impossible guanyar la guerra. A Perú 150.000 persones van marxar donant suport a l’Argentina. A tota Llatinoamèrica es despertava el sentiment antiimperialista i la simpatia amb la causa argentina. I el nostre partit antecessor, el PST alertava que sense ficar-se amb els interessos britànics, sense acceptar l’ajuda que ens oferien i amb la conducció militar pro imperialista era impossible derrotar als anglesos.

La visita de papa Joan Pau II en el mes de juny va buscar desmobilitzar els centenars de milers que demanàvem que se n’anés la junta i preparar el terreny per a una possible rendició. Des del PST vam cridar a no donar suport a la seva visita "derrotista" i que "la pau que predicava el Papa era la pau dels esclaus, la de la rendició d’Argentina" en un full on li explicàvem a l’avantguarda obrera que la visita del Papa era una punyalada a la mobilització antiimperialista (full del PST A què ve el Papa? juny de 1982). Mentre el Papa "resava", a Monte Longdon, es combatia en els pous de guineu -trinxeres dels soldats argentins- a baioneta calada. Va ser l’enfrontament més sagnant i brutal de tota la guerra.

El 14 de juny, el general Menéndez es rendia davant el comandant britànic Jeremy Moore, que un dia abans havia salvat la seva vida durant un atac d’una esquadrilla de la Força Aèria.

"Els pibes van morir, els caps els van vendre" va ser el cant de milers un dia després de la rendició, amb la Plaza de Mayo plena. Quedava segellat el començament de la fi de la dictadura.

La junta havia perdut la contesa i es dessagnava. A les illes quedaven molts d’aquells herois que van combatre amb valor davant un enemic superior. Com revolucionaris reivindiquem i honorem a aquells soldats, que van lluitar en una veritable gesta contra l’imperialisme en una guerra justa.

Des de 1983 fins avui, tots els governs patronals que es van alternar en el poder van congelar la causa de les Malvines. La desmalvinització és una mostra de la submissió que tots els governs tenen amb l’imperialisme i els seus interessos.

Fa unes setmanes, el primer ministre Boris Johnson ha assegurat estar "disposat a utilitzar la força" per defensar les Malvines en una oberta ofensa a la reivindicació històrica per la sobirania de les nostres illes. Avui més que mai seguim sostenint que la recuperació de l’arxipèlag és una tasca pendent i necessària.

Fora anglesos de les Malvines, fora ianquis d’Amèrica Llatina!

2021.03.25, El Socialista 494
Martín Fú