El 28 d’abril es declarava el Paro nacional contra la política de Iván Duque, del partit d’Uribe Centro Democrático: pla d’ajustament contra les classes populars, una repressió brutal amb assassinats sistemàtics i un menyspreu de la política sobre el territori i a les zones indígenes. L’aturada va ser total i la confluència entre les mingas indígenes i el moviment sindical i popular va posar el govern contra les cordes. En l’aturada es multiplicaven les assemblees a barris i universitats, amb olles populars, talls de ruta i no ha faltat enderrocar les estàtues de colonitzadors com Belalcázar i altres presidents. La reacció de Duque ha estat militaritzar el país i augmentar la repressió, però el moviment encara s’ha reactivat més, l’aturada ha continuat i s’ha aprofundit.

En un intent del govern per calmar la situació, primer va retirar la reforma fiscal i després va fer dimitir el Ministre d’Hisenda. Però la repressió continuava. Es comptabilitzen 47 morts , amb quasi 200 desapareguts/des, 28 pèrdues oculars, 12 agressions sexuals... Mentre el nombre de morts creixia, sobre tot a Cali, l’epicentre de la mobilització, el Govern demanava començar una negociació amb la direcció del moviment.

En un segon intent per aturar la mobilització, el passat dilluns 10 es reunia amb els convocants de l’aturada nacional. Hores abans de començar la reunió es presentava per sorpresa a Cali, per reforçar la repressió amb el desplegament de 10.000 policies i 2.100 militars, tancant tots els accessos al departament i assegurant mà dura contra els bloquejos de carreteres. A Cali ja s’havia detectat la presència de paramilitars disparant contra els indígenes.

La reunió entre el Govern i els dirigents sindicals i estudiantils que conformen el Comitè Nacional del Paro, i en presència de representants de l’ONU i l’Església catòlica, acaba sense acord sobre el paquet de mesures que reclamen les organitzacions i aquestes tornen a fer una crida per una nova aturada general, el dimecres 12. No es pot esperar res més d’Iván Duque, que la continuïtat de la violència contra el poble mobilitzat. L’organització Colectivos Unidos, simpatitzant de la UIT-CI a Colòmbia, va impulsar i és part d’aquesta gran mobilització popular i de l’exigència de fer fora Iván Duque.

Estem a la tercera onada de mobilització contra Duque. La primera, amb una aturada general, va arrencar el 21 de novembre del 2019 i arribà fins el març amb la pandèmia, tot reclamant millores socials i deixant 3 morts i centenars de ferits/des. A setembre del 2020 era assassinat l’estudiant Javier Ordóñez, i es van mantenir dues setmanes de mobilitzacions en les que es van produir 13 morts.

El paral·lelisme entre les mobilitzacions de Colòmbia i Xile és més que evident. A la Plaza de la Dignidad a Santiago el desembre del 2019 eren presents nombroses banderes colombianes com a mostra de solidaritat i moltes proclames per la unitat. Ivan Duque i Sebastián Piñera son les dues cares de la mateixa moneda que combina neoliberalisme amb una repressió brutal. La pandèmia ha portat a l’extrem aquestes polítiques i l’empobriment que provoquen sobre la població treballadora.

Els pobles de tota Amèrica Llatina veuen a Colòmbia la continuïtat dels aixecaments del 2019 que van creuar tot el continent, des d’Haití a Xile, i es multipliquen els actes de solidaritat. Des de la Unitat Internacional de Treballadores i Treballadors- Quarta Internacional (UIT-CI) les impulsem i hi participem plenament amb múltiples iniciatives arreu, a Amèrica Llatina i més enllà.

A Madrid el 6 de maig amb de 4.000 manifestants en la concentració a la Puerta de Alcalá, davant del Retiro, denunciaven la política criminal de Duque amb els hashtag #SOSColombia y #NosEstánMatando y han tornat a convocar pel 15. A Barcelona hi ha hagut concentracions de solidaritat. En la del passat divendres 7 de maig s’entregava una carta amb la presència de parlamentaris de la CUP-G i de Comuns de rebuig a la política econòmica i repressiva de Duque. També hi ha hagut mobilitzacions a altres ciutats, com a València.

Cal multiplicar la solidaritat. Cal una resposta unànime no només de la comunitat d’origen colombià, sinó de totes les organitzacions polítiques d’esquerra, sindicals i moviments per denunciar la complicitat del Govern de Pedro Sánchez, exigint la ruptura de les relacions diplomàtiques.

Lluita Internacionalista
12/5/21