Entrevistem Manel Grandal -secretari comarcal de la CIG a Ferrol i treballador de Navantia (empresa pública de construcció naval) - sobre la situació de l’ocupació en Ferrolterra, una de les zones gallegues més castigades per l’abandó industrial per part de la Xunta i del govern central.

LI. Venim advertint en els últims anys un procés de desmantellament del sector industrial, veiem com cada vegada més es prioritza el negoci insostenible del turisme abans que un teixit productiu orientat a resoldre les necessitats reals de la gent. Quina és la situació de l’ocupació a Galiza? Com s’arriba a aquesta situació?

MG.- Jo em centraré en Ferrolterra, tot i que -amb certs matisos- és un bon exemple del que passa a tot el país. La nostra comarca pateix des de principis dels anys 80 (primera reconversió de el sector naval) una pèrdua contínua d’indústria i, per tant, de població. En primer lloc destacar la dependència pràcticament absoluta d’indústries d’enclavament, sector naval i producció energètica a través del carbó. En segon lloc, totes les mesures i plans posats en marxa pels diferents governs han estat un absolut fracàs, servint únicament com a maniobra de distracció per anestesiar a la ciutadania. Així arribem a aquesta situació d’una banda per la deixadesa absoluta per part d’Espanya, que es va dedicar a espoliar els nostres recursos i mà d’obra per després deixar-nos abandonats; i per una altra pel govern de la Xunta, que tot i tenir responsabilitats en temes d’indústria no les exerceix.

LI. Quina és la situació en Navantia?

MG.- A dia d’avui hi ha càrrega de treball zero: més de 1500 persones de la IIAA es van quedar al carrer en l’últim any. Tampoc hi ha expectatives d’inversió en les instal·lacions, ni tan sols en els projectes de la pròpia Navantia (el que els propis governs havien aprovat en el seu dia com una cosa vital perquè l’empresa pogués substituir en el mercat tant intern com internacional).

LI. Des d’aquí seguim molt de prop les vagues generals de l’8M i el 10M, la primera per ser una de les poques nacions de l’estat que va convocar vaga general el dia de la dona treballadora, i la segona per l’impressionant seguiment que va tenir en les comarques del Ferrol, Eume e Ortegal. Com valoreu vosaltres aquestes vagues generals?

MG.- Pel que fa a la de l’8M, tenint en compte que la gran majoria de dones exerceixen la seva feina en sectors molt precaritzats, la veiem com un èxit, sobretot a nivell de mobilització. Pel que fa a la de l’10 de març, l’èxit es deu a la situació de desesperació dels habitants davant l’atur, l’emigració juvenil i la pobresa laboral, que cada dia són més apressants.

LI. La del 10M es convocava en conjunt amb CCOO i UGT, com va ser la batalla perquè a la fi es moguessin i convoquessin vaga després de tant de temps sense pronunciar-se davant la situació de misèria que vivim la classe treballadora?

MG.- Jo crec que era impossible que no se sumessin a aquesta convocatòria, ja que la realitat de la comarca és palpable ... ni la seva afiliació ni la ciutadania en general entendria que no ho fessin. Aquí estem parlant de la veritable unitat d’acció davant d’un problema concret, una unitat forjada des de baix i no des de les cúpules sindicals.

LI. Veient la quantitat de lluites obertes que hi ha a Galiza (les treballadores de la sanitat, Naturgy, l’Estaleiro Barreres, Alcoa, ...) i el balanç positiu de les passades vagues de l’8M i el 10M, que perspectives hi ha? S’està treballant la possibilitat d’una gran vaga general a tot el país (Galiza)?

MG.- Nosaltres com CIG portem temps plantejant-a CCOO i UGT, però la resposta és sempre la mateixa: que no és el moment. Però la realitat és que ells es troben còmodes en el diàleg social, tant amb la Xunta de Galiza com amb el govern de l’estat.