Aquest any la commemoració de la gesta heroica dels màrtirs de Chicago de 1886, troba el moviment obrer veneçolà sumit en la més paorosa catàstrofe social contemporània. Amb el moviment sindical postrat i atomitzat. Enmig de 7 anys de recessió econòmica i 3 d’una hiperinflació mai coneguda al país. Amb un salari mínim nacional de 1.800.000 bolívares que no equival ni a un dòlar. Amb els serveis públics destrossats. I un govern que aplica un brutal paquet d’ajustos des del 2014.

En aquest context entrevistem Orlando Chirino, dirigent nacional del Partido Socialismo y Libertad (PSL) i la Corriente Clasista, Unitaria, Revolucionaria y Autónoma (C-cura). Reproduïm extractes de l’entrevista de La Clase.info

OCh.- Mira, l’origen de tot aquest desastre (...) rau en la derrota que va significar el 2006 la divisió del congrés de la Unión Nacional de Trabajadores. En aquella ocasió el govern de Chávez i tota la burocràcia sindical de la Fuerza Bolivariana de Trabajadores (FBT), (...) van liquidar la possibilitat que les treballadores i treballadors veneçolans es dotessin d’una eina de lluita independent del govern, però també dels patrons i els seus partits, que en aquell moment s’agrupaven en la Coordinadora Democrática.

(...) Però no només la burocràcia sindical roja, rojita és responsable, també ho és la vella burocràcia lligada a la CTV i a altres organitzacions sindicals menors. (...) Primer va ser amb Fadess, entre el 2011 i el 2012, i després en el 2018-2019 amb la ITV. En ambdós casos les direccions sindicals es van lliurar als braços primer de Capriles, i després de Guaidó, els partits de la MUD i l’imperialisme nord-americà, que buscava propiciar un cop d’estat al país.

Una lliçó que hem de treure de tot això els treballadors i les treballadores, és que no és possible l’autonomia del moviment sindical sense aconseguir la independència política davant de qualsevol variant burgesa o patronal.

LC.- Com caracteritzes la situació de les treballadores i treballadors en l’actualitat?

OCh.- A partir de l’any 2014 el govern aprofundeix l’ajustament que ja Chávez havia aplicat durant el 2008 i 2009 en el marc de la crisi capitalista mundial, i el 2011 amb la nefasta llei del Treball, tot avalat per la burocràcia roja rojita de la CBST. No obstant això, des del 2018 el govern de Maduro avança en el seu intent de descarregar la crisi sobre les espatlles de les treballadores i treballadors. Des d’agost d’aquest any, el govern va mostrar el seu veritable rostre antiobrer i antipopular, quan de manera molt clara va optar per afavorir a l’empresariat nacional i a les transnacionals aprovant l’anomenat Programa de Recuperación, Crecimiento y Prosperidad Económica, mitjançant el qual es va establir un salari mínim únic nacional, i es va acabar de polvoritzar els estalvis i prestacions socials de les treballadores i treballadors en implementar la reconversió monetària; es va aniquilar el concepte general de salari, es van destruir els bons i les seves incidències contractuals i va treure la capacitat que tenien els sindicats, al costat dels i les treballadores, de discutir els convenis col·lectius. Totes aquestes mesures estan compreses en el nefast memoràndum 2792, instrument polític mitjançant el qual es va afavorir una colossal extracció de plusvàlua per part d’empresaris nacionals i estrangers. Va ser i segueix sent el major i més despietat ajustament econòmic conegut a la regió.

Per aplicar aquest ajustament el govern apel·la a la repressió i criminalització de la protesta, portant desenes de treballadors a la presó i a patir mesures cautelars.

El govern argumenta que no pot augmentar els salaris i que la situació que patim és conseqüència de les sancions econòmiques de l’imperialisme. Nosaltres rebutgem aquestes sancions arbitràries i criminals de l’imperialisme, i exigim que siguin derogades, però diem amb tota claredat, que la crisi i la destrucció dels drets laborals és anterior a les sancions. Aquestes només han aprofundit el desastre ja existent.

LC.- Què proposeu davant d’aquesta situació?

OCh.- Sembla redundant, però és així, hem de mobilitzar-nos unitàriament. No hi ha cap altra sortida. (...) Parlant amb els nostres companys de treball o fent assemblees, allà on es pugui, (...) Ara per ara creiem que cal discutir arreu del país un pla obrer i popular alternatiu al “paquetazo” que imposa el govern de Maduro. Cal exigir un pla nacional de vacunació; un salari igual al cost de la cistella bàsica i que s’indexi a la inflació mensualment, una renda mensual de quarantena per als treballadors informals. Cal lluitar per derogar el memoràndum 2792 i exigir la restitució del dret a vaga. Per la defensa del dret a la negociació col·lectiva, i la llibertat plena per a totes les treballadores i treballadors presos per protestar, denunciar i lluitar pels seus drets.

La Clase Info.
Veneçuela
30/04/2021