No s’està prestant prou atenció als Fons New Generation des de tres perspectives diferents. La primera, que estem davant de subvencions i préstecs i per tant que s’haurà d’acabar retornant i amb interessos. Segona, com seran les grans empreses i el gran capital les grans beneficiàries dels projectes i no pas els serveis públics i les petites empreses. La tercera, com es demana als Estats que facin un trasllat de determinades polítiques socials que a la pràctica són retallades o pèrdues de drets com a contraprestació pels Fons.

Així l’Estat espanyol ha enviat a les institucions de la Unió Europea un document "Plan de Recuperación, transformación y resiliencia" de 348 pàgines i un document específic sobre matèria laboral "Nuevas políticas públicas para un mercado de trabajo dinámico, resiliente e inclusivo-Componente 23" de 90 pàgines. Algun mitjà de comunicació va voler fer titular dient que els mateixos derogaven les contrareformes laborals del PP. Res més lluny de la realitat, el que ens trobem són tota una sèrie de propostes que no suposaran la recuperació de drets laborals i que són en la majoria de supòsits pèrdua de garanties. Tot això vestit del llenguatge de la flexiseguretat (a la pràctica flexiprecarietat) de la Unió Europea.

Sobre la contractació s’ha proposat el manteniment de tres modalitats: no temporal, temporal general i temporal de pràctiques i formació. Això, que és el mateix que ve plantejant la patronal com a simplificació de la contractació, no únicament significa el manteniment de dues modalitats molt precàries, sinó que no resoldrà el problema de la inestabilitat laboral. A banda, el contracte de formació, vol ser un mecanisme per incrementar la “formació dual”. Per molt que hi hagi un contracte formalment indefinit, si es pot acomiadar pagant 33 dies per any treballat, l’extinció està servida. Que hi hagi dues modalitats de contractació temporal i no sis o vuit no reduirà substancialment la temporalitat perquè les empreses seguiran utilitzant les modalitats temporals de manera fraudulenta, és a dir, quan no hi ha causa que les justifica. Afirmar que a partir d’ara el contracte indefinit serà la norma i el temporal l’excepcionalitat és desconèixer que això ja és una realitat a la normativa laboral des de fa més de 40 anys. Allò determinant per l’estabilitat laboral, des del punt de vista de la normativa laboral, és que les causes de l’acomiadament siguin molt limitades, que en les extincions col·lectives es demani autorització administrativa i que el cost econòmic sigui alt per les empreses, cosa que el Ministerio de Trabajo no sembla que garantirà.

Hi ha un terme que es repeteix en diferents ocasions als documents: “flexibilitat”. Si algú tenia dubtes de que significa això pot mirar el vídeo de la resposta de la Ministra de Treball al Diputat de la CUP-PR, Albert Botran: “flexibilitat interna”. El que suposarà la mateixa és una desregularització, encara més, si és possible, de les condicions laborals, és a dir, facilitats per les empreses per modificar horari, jornada, salari... Expressament es parla d’una modificació de la suspensió i reducció de jornada.

De les poques matèries que inclouen els documents enviats a les institucions de la Unió Europea que podrien transformar-se en una bona mesura per la classe treballadora, trobem algun tipus de modificació a la subcontractació, això sí, no acaben de concretar en que consistiran exactament les mesures. De la mateixa manera passa amb prestacions i subsidis.

Una de les altres matèries en que es proposen canvis, és tot el que guarda relació amb la jubilació. Per una banda, aborda el procés de degradació de les pensions que incorporen les Recomendaciones del Pacto de Toledo aprovades en el Congreso, amb una dada falsa que és la seva aprovació unànime. També trasllada la proposta d’eliminar la jubilació obligatòria. Recordem que el Real Decreto Ley 28/2018 aprovava la possibilitat que els convenis col·lectius fixessin l’extinció del contracte al arribar a situació de pensió màxima, sempre que s’acompanyés de mesures d’estabilitat de l’ocupació. Ara es proposa el contrari, que la jubilació no pugui ser obligatòria per conveni col·lectiu. Això forma part de les lògiques de degradar el sistema de pensions i incentivar treballar més enllà dels 65 i 67 anys, mesura evidentment contrària al repartiment de l’ocupació.

De la mateixa manera compren tot l’argumentari de la teoria de la flexiseguretat (flexiprecarietat). Respecte a la desocupació traslladen la idea indirecta que el problema és la manca de formació (en un moment que hi ha 4 milions de desocupats a l’Estat espanyol, és una mica absurd) i aprofiten per possibilitar la gestió de polítiques d’ocupació per empreses privades. Es parla d’una genèrica “modernització de les polítiques d’ocupació” i de la “configuració de trajectòries individualitzades d’orientació per l’ocupació”.

Per últim, tornen a recuperar la bonificació per la contractació a joves. Això que no genera feina en termes generals i únicament serveix per un trasllat de rendes de treball a rendes de capital. Una empresa contracta quan necessita mà d’obra i no perquè li bonifiquin.

Segurament en la finalització de l’any hi haurà 3 o 4 canvis normatius (subcontractació, derogació de preferència aplicativa de conveni d’empresa, etc.) que milloraran la realitat existent però no semblaria que hi hagi perspectiva de derogar la contrareforma laboral del PP ni els canvis normatius més agressius que va incorporar la mateixa: manca d’autorització administrativa a acomiadaments col·lectius, reducció de la indemnització i eliminació de salaris de tramitació, negociació col·lectiva, causes d’acomiadaments i modificacions de condicions. Això sí, si es continua amb la mateixa dinàmica comunicativa del Govern espanyol, 4 canvis s’anunciaran com la derogació de la reforma laboral, si bé al món real, la classe treballadora continuarà desprotegida.

Vidal Aragonés.
Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda i professor de Dret del Treball de la UAB.