El 19 de juliol d’ara fa 44 anys, el FSLN entrava a Managua. El triomf de la Revolució del 1979 va ser un gran impacte i va obrir grans expectatives. Després de 45 dies de vaga general i amb la lluita armada del FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional), va ser derrotada la Guàrdia Nacional i el ferotge dictador va fugir. 44 anys després, qui va encapçalar aquella revolució, Daniel Ortega, és un sanguinari dictador repudiat pel seu poble. Reproduïm un article de 2017 d’un protagonista directe, membre de la Brigada Simón Bolívar, i dirigent de la nostra internacional, la UIT-CI, Miguel Sorans.

Aquella revolució triomfant va ser portada a la derrota per la conducció del sandinisme. És molt important treure les conclusions de com es va arribar a que 40 anys després l’ex comandant Daniel Ortega, usant les banderes del FSLN, governi per als rics i contra el poble treballador i oprimit. Alguns ex sandinistes com l’escriptor Sergio Ramírez (vicepresident d’Ortega des de 1985 a 1990) argumenten, contra Ortega, que tot es va deure a que volíem un partit hegemònic; i que es va deixar de banda el caràcter democràtic; de la revolució. Per als socialistes revolucionaris el balanç és un altre. Si bé és real l’avanç antidemocràtic d’Ortega, el problema de fons és que el FSLN no va trencar amb la burgesia i l’imperialisme. I per aquest camí van acabar portant la fam i reprimint al poble nicaragüenc.

El triomf revolucionari

La revolució va ser immensa. La família Somoza dominava Nicaragua des de 1936, amb una dictadura totalment pro ianqui. El 1979 pràcticament tot el poble nica es va anar aixecant. A mitjans d’any, en intensos combats entre el FSLN i la Guàrdia Nacional, la zona nord (Matagalpa i León) va quedar en mans de “los muchachos” (la denominació popular dels sandinistes). Desesperat, a la capital, Managua, el sanguinari Somoza va fer bombardejar les barriades obreres. La lluita va ser carrer a carrer. En el front sud (fronterer amb Costa Rica), la batalla final es va concentrar en la presa de la ciutat de Rivas, últim baluard de la dictadura. El 19 de juliol, Managua va quedar en mans dels rebels. En un país amb dos milions i mig d’habitants, hi va haver aproximadament 50.000 caiguts.

En la seva lluita, i amb els sandinistes al capdavant, les masses nicaragüenques van liquidar l’Estat burgès, van aniquilar el seu exèrcit, es van armar parcialment i van començar a ocupar terres i fàbriques, a fundar sindicats i a exercir embrionària i parcialment un poder polític directe. S’obria una enorme oportunitat per avançar en les expropiacions a la gran burgesia i l’imperialisme, desconèixer el deute extern de la dictadura, començar una planificació de l’economia per satisfer en primer lloc les urgents necessitats del castigat poble nica. O sigui iniciar el camí del socialisme. La política de la direcció del FSLN va ser l’oposada. Van formar el Gobierno de Reconstrucción Nacional (GRN), amb els principals representants de la minúscula burgesia antisomocista, Violeta Chamorro del Partit Conservador, i l’empresari Alfonso Robelo.

Els sandinistes van emprendre aquest camí de la mà d’un conseller molt important: Fidel Castro. En un discurs a la ciutat cubana d’Holguín, amb la presència de Robelo i diversos comandants sandinistes, Castro va dir que Nicaragua no havia de ser una altra Cuba (Juventud Rebelde 29/7/79 **). Va aconsellar als sandinistes que fessin l’oposat a l’experiència de Cuba a 1959-1961, quan Fidel i el Che Guevara van encapçalar la ruptura amb l’imperialisme i la burgesia cubana, les expropiacions i la planificació econòmica.

El nostre corrent, encapçalat per Nahuel Moreno, va plantejar una política alternativa a la d’Ortega i Castro. Vam intervenir en la revolució de 1979 amb la Brigada de combatientes Simón Bolívar ***. La política de la direcció de la brigada era impulsar la mobilització i el poder obrer i camperol independent, via els nous sindicats i les milícies populars. Proposava un govern sandinista sense capitalistes per avançar en l’expropiació dels terratinents i la burgesia i donar suport al procés revolucionari del Salvador. La política d’Ortega i la direcció del FSLN era una altra. I per això, finalment, Ortega va expulsar la brigada. Els brigadistes van ser detinguts i enviats a una presó de Panamà.

Ortega i el FSLN van governar amb la burgesia, reconstruint l’economia i les institucions polítiques i militars del capitalisme. El poble nica va ser el que va patir les conseqüències d’aquesta política amb més pobresa i repressió. Ara cal acabar amb la dictadura d’Ortega.

El 1990 el FSLN va perdre les eleccions a mans de la dretana pro ianki Violeta Chamorro. El 2006 Daniel Ortega va tornar al poder, però abans havia signat un pacte amb el somozista Partido Liberal Constitucionalista del corrupte Arnoldo Alemany. Es va aliar als sectors més dretans al Congrés per aprovar, per exemple, una llei que va prohibir el dret a l’avortament, un dels èxits de la revolució. Va pactar amb l’Església Catòlica i amb els grans empresaris del
Consejo Superior de la Empresa Privada (COSEP). Finalment, l’abril de 2018 va esclatar una rebel·lió popular. El detonant va ser l’intent d’Ortega d’imposar una reforma jubilatòria aconsellada pel FMI. Milers van sortir al carrer a tot el país. Es van aixecar una altra vegada barricades. Ortega va haver de retrocedir amb la reforma. Però l’odi a la dictadura va fer que la mobilització no s’aturés i passés a exigir: Que se’n vagi Daniel! L’Església, l’imperialisme, l’OEA i els grans empresaris, atemorits de que Ortega caigués per una nova revolució, com les del Nord d’Àfrica, van convocar al diàleg i a la negociació. Mentre Ortega seguia reprimint i empresonant als lluitadors. Fins avui se sap d’uns 350 morts. Per aquestes dues vies van aconseguir que, per ara i malgrat les mobilitzacions, el règim subsisteixi.

La mobilització va ser mostrant formes d’auto organització dels estudiants, del moviment de dones i dels camperols (el “Movimiento contra el Canal”, entre d’altres). Però el dèficit de la rebel·lió popular nicaragüenca ha estat l’absència d’una direcció revolucionària. Aquest buit va ser aprofitat perquè l’oposició al règim es canalitzi per la Alianza Cívica que està hegemonitzat per sectors empresarials de la COSEP i Mario Arana president de la Cambra de Comerç Americana, entre d’altres. Des de març es va instal·lar una taula de negociació amb el govern. Però molts sectors són crítics a aquest diàleg. Entre ells els dirigents del moviment estudiantil, organitzacions de dones en lluita o ex comandants sandinistes com Luis Carrión i Dora Téllez, que van trencar amb Ortega. Fruit d’aquestes negociacions va sortir una llei d’Amnistia que va alliberar a una part important dels dirigents presos, com el dirigent camperol Medardo Mairena, el dirigent estudiantil Yubrank Suazo o els periodistes Miguel Mora i Lucia Pineda. Però la llei ha estat rebutjada perquè té el parany que permet l’alliberament i la quota d’amnistia dels policies i paramilitars genocides del règim. Mentre segueixen presos altres lluitadors.

Contra aquest diàleg trampós l’única sortida és continuar amb la mobilització popular fins fer caure la dictadura d’Ortega. I en aquest camí anar buscant de donar passos per formar un reagrupament revolucionari alternatiu. En la perspectiva de lluitar per un govern dels de baix, de les organitzacions auto convocades, de treballadors, estudiantils, de dones i camperols. La tasca que va quedar pendent després de la revolució de 1979.

M Sorans Dirigent d’Esquerra Socialista (Argentina) i de la UIT-CI, ex integrant de la Brigada Simón Bolívar ** Discurs complet a: http://www.cuba.cu/gobierno/discursos/1979/esp/f260779e.html

El trotskisme en armes. La Brigada Simón Bolívar

Va ser impulsada des de Bogotà, on estava exiliat Nahuel Moreno, amb el PST (Partit Socialista dels Treballadors) de Colòmbia, que encapçalava una campanya sistemàtica de suport a la lluita contra la dictadura de Somoza. Al juny de 1979 va començar el reclutament i entrenament a Bogotà. Més de mil voluntaris es van anotar en pocs dies. Es va finançar amb recollides de diners de sindicats, altres organitzacions i molta gent que contribuïa a les
Guardioles Molts van ser incorporats individualment a les files de l'exèrcit sandinista en el Frente Sur i van participar en els sagnants enfrontaments que es van donar contra els últims focus de resistència de la Guàrdia Nacional somocista. Tres membres de la brigada van caure en combat (Mario Creu Morales, Pedro Ochoa García i Max Senqui) i hi va haver nombrosos ferits. Sobre la Costa Atlàntica, a la ciutat de Bluefields, la derrota dels somocistes i la presa de la ciutat, van estar directament en mans d’una columna de combatents de la brigada (1).

Enderrocada la dictadura, la brigada es va dedicar a donar suport a la formació de nous sindicats, 110 organitzacions a Managua i Bluefields, al costat del suport a les milícies de barri armades. El 16 d’agost de 1979 van ser detinguts i expulsats del país a Panamà.

Allí van ser allotjats en una gran cel·la de la Presó Model (avui ja no existeix) de presos comuns. Va ser directament Noriega –llavors segon del govern panameny de Torrijos- qui va donar ordre de traslladar la brigada a la caserna de la Guàrdia Nacional de Tinajistas i donar-li un «càstig». En Tinajistas, membres de la Guàrdia Nacional, van apallissar a cops de culata i pals als integrants de la Simón Bolívar. Finalment, la brigada seria alliberada fruit d’una gran campanya internacional.

(1) Veure el llibre La Brigada Simón Bolívar. Edicions El Socialista