El passat 28 de juny, el govern PSOE-Unidas Podemos va signar un primer acord amb els sindicats CCOO i UGT i les patronals CEOE i CEPYME. CCOO i UGT van justificar aquest pacte social afirmant literalment que assegurava el futur del sistema públic de pensions.

Nosaltres volem destacar el context polític en què es va signar, les reaccions que va provocar en el moviment pensionista i què representa realment pel futur de les pensions públiques.

El context polític de l’acord

En primer lloc, cal situar l’acord en un moment polític determinat. El govern de Pedro Sánchez acabava de concedir els indults als presos independentistes catalans en contra de l’opinió del Tribunal Suprem, de la Fiscalia, de la major part de la premsa espanyola, en particular la madrilenya i de la triple dreta.

Davant d’aquests atacs, Sánchez va rebre no només el suport d’una àmplia majoria parlamentària (190 diputats) sinó també el de la patronal (catalana i espanyola), dels bisbes (el que significava l’acord del Vaticà) i, a nivell internacional, el de la presidenta de la Comissió Europea i del mateix Secretari General de les Nacions Unides.

També era el moment en què es refeien públicament els ponts entre l’Estat espanyol (el govern central i la Corona) i la Generalitat de Catalunya amb el retrobament de Sánchez i Aragonès a Foment del Treball en l’homenatge al Comte de Godó i la foto del president Aragonès amb el Rei (sopar inclòs) al Mobile.

Només faltava el suport dels sindicats i quina millor manera que en forma de pacte social, amb la patronal i el govern, sobre la qüestió de pensions!

L’acord sobre pensions

L’acord ha estat analitzat de forma detallada en diferents comunicats del moviment pensionista, en particular de la COESPE. Nosaltres en volem destacar alguns aspectes.

• Derogació dels punts més polèmics de la reforma de Rajoy

L’acord suprimeix dos dels punts més polèmics de la reforma de 2013 (PP): l’augment anual de les pensions del 0,25 % i el Factor de Sostenibilitat.

Estableix la revalorització de les pensions segons la mitjana de les tasses de variació interanual de l’IPC dels dotze mesos previs al desembre de l’any anterior. També deroga el Factor de Sostenibilitat, però el substituirà per un altre mecanisme d’Equitat Intergeneracional que tindrà la mateixa funció.

• Incorporació als PGE de 21.000 M€ per la Seguretat Social

El govern es compromet a incloure als Pressupostos Generals de l’Estat una partida equivalent a 21.000 M€ destinada a la Seguretat Social, que aniria a pagar les «despeses impròpies» que aquesta assumeix. Ara bé, no s’esmenta el retorn dels diners que la S.S. ha pagat durant anys i que CC.OO calculava en més de 500.000 M€ fa uns anys.

• Jubilació anticipada i demorada

Es penalitza la prejubilació abans dels dos anys de l’edat legal de jubilació, que CCOO i UGT van pactar el 2011 amb Rodríguez Zapatero que arribés als 67 anys. La reducció de la pensió pot ser del 21% si un es prejubila dos anys abans de l’edat legal. Aquesta penalització també afecta a les jubilacions forçoses involuntàries i poden tenir un impacte de fins a el 30% de la pensió. Les persones aturades podran jubilar-se, amb determinades condicions, quatre anys abans dels 67 anys. S’incentiva endarrerir l’edat de jubilació i compatibilitzar una pensió i un salari després de l’edat legal de jubilació.

• Creació de l’Agència Estatal de la Seguretat Social

Si ja existeix l’Institut Nacional de la Seguretat Social perquè crear una Agència Estatal de la Seguretat Social? Només cal dotar l’organisme existent dels recursos humans i tècnics adients per assegurar l’atenció presencial. Quins són els motius reals per crear aquesta agència?

• Altres punts de l’acord

Hi ha altres punts que són de calaix com el reconeixement de la viudetat de les parelles de fet, la cotització de becaris i els convenis especials de cuidadores SAAD, aspectes tots ells que haurien d’haver estat resolts fa temps.

• Un punt poc publicitat: la reducció de la contribució empresarial a la S.S.

La patronal podrà reduir la seva contribució empresarial a la S.S. en dues circumstàncies: reducció del 75% per contingències comunes durant la situació d’incapacitat temporal dels treballadors/es que hagin complert 62 anys i totalment exemptes per contingències comunes, excepte per incapacitat temporal, quan el treballador compleixi els 67 anys. Quan per fi, algú es beneficia de la reforma, s’amaga el fet!

Les reaccions a l’acord

Ja hem esmentat les de CCOO i UGT. La seva propaganda no té res a veure amb la realitat. És una reacció esperada.

Més preocupant és la de la COESPE. El primer comunicat de data 7 de juliol portava com a títol: Un pacto social de mínimos que no resuelve las amenazas a las pensiones. Un títol que porta a confusió per molts motius: si és un pacte social, només pot ser a favor del govern i la patronal i no a favor dels pensionistes; un pacte de mínims podria ser acceptable en determinades circumstàncies, però no és ni tan sols un acord de mínims: no respon a cap de les necessitats mínimes dels i de les pensionistes. Feliçment, els següents documents publicats van ser més crítics.

La VII Assemblea de la Marea Pensionista de Catalunya (MPC), sense esperar tants dies, el 29 de juny va aprovar una resolució denunciant sense embuts i de forma contundent l’acord.

Conclusions

Aquest acord té l’objectiu, a més de donar suport al govern, de desmobilitzar el moviment pensionista donant la impressió que ha concedit les seves reivindicacions (IPC, Factor de Sostenibilitat)

Però el sentit real d’aquest primer acord és l’expressió del ministre Escrivá de que els pensionistes de la generació del baby boom tindran una disjuntiva: “un petit ajust en la seva pensió -que seria molt moderat- o alternativament podrien treballar una mica més”. L’acord amb els sindicats assegura la desmobilització.

Els treballadors, davant d’aquesta disjuntiva -i sense perspectiva de mobilització- és probable que prefereixin jubilar-se abans amb una menor pensió que intentar arribar als 67 anys o continuar treballant, ja sigui per raons de salut, pel tipus de feina o per la situació d’atur.

Ara, caldrà veure quines mesures vindran al segon bloc de negociació perquè es tractarà dels Plans de Pensions d’Empresa. Els fons que s’hi desviïn es detrauran de les cotitzacions socials i això posarà en perill el sistema de repartiment en què es basa el sistema públic de pensions. També caldrà parar atenció a la definició del nou mecanisme d’Equitat Intergeneracional que ha de substituir al Factor de Sostenibilitat

El Pacte de Toledo segueix essent el nus gordià que cal tallar per avançar en les reivindicacions del moviment pensionista i no hem d’oblidar que forma part explícita de l’acord de govern PSOE-Unidas Podemos

Per tant, haurem de seguir lluitant per:

• L’augment de les pensions mínimes, que afecten en gran part a dones.

• La reducció de la bretxa de gènere.

• El retorn dels diners que l’Estat deu a la Seguretat Social.

• La millora de les condicions laborals i salarials (inclòs l’augment del SMI).

Més que mai, caldrà la unitat de la classe treballadora i del moviment pensionista per aturar la propera ofensiva patronal del govern PSOE-Unidas Podem.

Més que mai, caldrà deixar de banda totes les ambigüitats i no fer diferències entre els ministres “bons” (els d’Unidas Podemos) i els “dolents” (Calviño i Escrivá)

21 d’agost de 2021

Pensionistes de Lluita internacionalista