Es compleixen dues dècades dels atacs a les Torres Bessones de Nova York i al Pentàgon. Aquest aniversari coincideix amb la sortida estrepitosa de les forces armades estatunidenques de l’Afganistan, país que va ser envaït pels Estats Units i els seus aliats de l’OTAN a conseqüència d’aquell esdeveniment.

Per a milions de persones a tot el món encara estan fresques les imatges dels avions impactant en els símbols del poder financer i militar de l’imperialisme nord-americà, que van produir més de 3000 morts i milers de ferits.

En una declaració que la Unitat Internacional de Treballadores i Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) publicat pocs dies després dels atacs, es repudiava aquests atemptats terroristes i es lamentava els milers de morts, persones innocents; en aquell comunicat explicàvem les raons del nostre repudi:

“No compartim aquestes accions perquè causen confusió entre les masses, en primer lloc dels treballadors i el poble estatunidenc que no aconsegueixen identificar el veritable rol criminal del seu govern imperialista…perquè a més l’imperialisme i els seus aliats les està utilitzant per a justificar noves agressions”. (“El dia que l’imperi va tremolar”, Correspondència Internacional, No. 16, setembre-desembre de 2001).

En aquells dies el govern nord-americà de George Bush va aprofitar el dolor i la por causada pels atacs terroristes per unificar a l’opinió pública nord-americana i a les potències imperialistes europees i iniciar una suposada guerra contra el terrorisme que no va ser una altra cosa que una volta de rosca a la seva política d’agressió contra els pobles del món. Eren els dies de l’aprofundiment de la lluita del poble palestí contra l’Estat genocida i racista d’Israel. Al setembre de l’any anterior s’havia iniciat la segona Intifada (aixecament) que va culminar l’any 2005 i de la massiva protesta contra el G8 a Gènova, Itàlia, com a part del moviment antiglobalització que havia sorgit en 1999 a Seattle, i que expressava l’odi de milions de treballadores i treballadors del món contra les principals potències imperialistes, agrupades en aquest organisme.

Advertíem que l’imperialisme nord-americà al costat dels seus aliats es preparava per a utilitzar els atemptats com a justificació per a refermar els seus atacs als pobles, i sortir al pas de les protestes i lluites que es donaven en diferents llocs del planeta, en particular en el Mitjà Orient.

Rebutjàvem la crida eufemísticament “guerra contra el terrorisme” i dèiem que de nou anaven cap a un fracàs com efectivament va succeir a l’Iraq, d’on van sortir en 2011, en un procés de retirada de tropes que s’havia iniciat el 2007. I ara, aquest mateix any amb la dura derrota a l’Afganistan, les imatges difoses de la qual en els mitjans i xarxes socials recordaven la seva sortida en 1975 de Vietnam.

 
Qui sembra odi cull tempestats

Però més enllà del rebuig als mètodes terroristes que no compartim, dèiem que el veritable responsable d’aquests atacs era l’imperialisme nord-americà que amb la seva política permanent d’agressió militar, econòmica i política, incrementava l’odi dels pobles del món.

Al llarg de la història els Estats Units ha anat acumulant un gran odi i repudi mundial als seus crims i ingerència permanents en els assumptes interns dels diferents països, amb l’objectiu de mantenir la seva dominació política i econòmica com a líder del sistema capitalista-imperialista mundial.

Els inèdits atemptats als símbols del poder econòmic i militar dels Estats Units, fa ja 20 anys, reflectien de forma distorsionada i atroç, la resistència dels pobles del món contra la ingerència i els crims de l’imperialisme nord-americà, expressats de manera dramàtica en esdeveniments com les bombes atòmiques llançades contra les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, on més 250 mil persones havien mort a la fi de 1945 a conseqüència de les deflagracions. De fet, els Estats Units és l’únic país que ha llançat bombes atòmiques contra éssers humans. La guerra de Corea que va deixar un balanç d’1.500.000 persones assassinades i 700 mil desapareguts. La intervenció militar a Vietnam que va produir la mort d’uns 2 milions de vietnamites. Una intervenció que es va estendre a tota la Indoxina deixant 300 mil morts a Cambodja i altres 200 mil a Laos. El suport i finançament de la CIA als “contres” en la revolució nicaragüenca; el suport al cop al Xile d’Allèn en 1973; la promoció de les dictadures genocides del sud de Llatinoamèrica; la invasió a Panamà en 1989; el suport incondicional i permanent al genocidi perpetrat contra el poble palestí per part de l’Estat racista d’Israel, són només algunes mostres dels crims de l’imperialisme nord-americà, que han generat l’odi dels pobles contra aquest país, i que expliquen els atemptats de setembre del 2001.

Rebutgem tota invasió o agressió de l’imperialisme, però també repudiem les accions terroristes aïllades de la mobilització de les treballadores, treballadors i els pobles del món.

20 anys després dels atemptats i de la invasió a l’Afganistan, i després a l’Iraq (2003), l’imperialisme nord-americà i els seus aliats de l’OTAN han fracassat. Altres derrotes de l’imperialisme que mostren que la seva crisi política, econòmica i militar s’aprofundeix. Com va succeir en 1975 a Vietnam, han hagut de sortir de l’Iraq primer, i ara de l’Afganistan, deixant un país en ruïnes, amb milions de pobres i amb la tornada del règim ultrareaccionari del talibà.

Mentre existeixi i segueixi en peus aquest sistema oprobiós de desigualtat, misèria i ajustos contra els pobles, continuarà rondant el fantasma de les guerres, les crisis econòmiques i atemptats com els de l’11 de setembre de 2001.

Reafirmem que l’única sortida és lluitar massivament per a acabar amb el sistema capitalista-imperialista, i aconseguir la seva veritable superació que és el socialisme, amb democràcia per a la classe treballadora i els pobles explotats a tot el món.

Miguel Ángel Hernández

Membre de la direcció del Partit Socialisme i Llibertat de Veneçuela i la de UIT-QI

11 de septiembre de 2001. A 20 años de la caída de las Torres Gemelas – Uit-Ci