En els últims mesos hem vist un repunt en denúncies d’agressions LGBTfòbiques: vexacions a símbols LGBT, vídeos i comentaris en xarxes socials que inciten a colpejar homosexuals, i desenes d’agressions físiques que, generalment, acaben a l’hospital. L’assassinat de Samuel Luiz el passat 2 de juliol és el màxim exponent d’una violència LGBTfòbica que el col·lectiu LGBT patim cada dia.

Malgrat el treball d’organitzacions LGBT per visibilitzar els atacs que pateix el col·lectiu, el percentatge de les agressions que es denuncien segueix sent ínfim. Això es deu, en part, a la pròpia naturalització de la discriminació que patim tant als carrers com al nostre entorn laboral o familiar, però també a la desconfiança en les institucions, funcionals a un sistema que castiga i rebutja tot tipus de dissidència sexual o de gènere.

Hem d’enfrontar els discursos i polítiques que alimenten les agressions i crims d’odi. Cal combatre la ultradreta de VOX, la dreta reaccionària del Partit Popular i totes les institucions que fomenten aquesta situació, com la justícia o l’Església. Però també hem de denunciar de manera directa als que -en nom del progressisme- ni combaten aquestes organitzacions ni responen a les nostres exigències per garantir els nostres drets fonamentals. Sense anar més lluny, el govern PSOE-Podemos ha cedit a les pressions d’organitzacions obertament trànsfobes i ha rebaixat les demandes del col·lectiu trans, diluint una llei Trans més que necessària en una llei LGBT que deixa fora qüestions fonamentals com l’autodeterminació de gènere dels i de les menors de 14 anys o de totes les persones en situació administrativa irregular.

El rebuig a les agressions LGBTfòbiques no pot venir de la mà d’exigències com la reforma del codi penal o l’ampliació del cos policial, perquè aquestes mesures sempre acaben jugant en contra del col·lectiu LGBT, de les dones i de la classe treballadora. El que necessitem són protocols efectius als centres d’estudi i de treball amb comissions investigadores independents. Necessitem polítiques de prevenció i reparació i recursos per poder aplicar-les efectivament; és fals el discurs de que no n’hi ha pressupost per a polítiques públiques: l’església Catòlica rep aproximadament 11 bilions d’euros anuals, mentre que al Ministeri d’Igualtat s’han destinat, el 2020, poc més de 451 milions d’euros. No manca pressupost, manca voluntat política.

La desbordant resposta davant l’assassinat de Samuel ens mostra el camí: hem de sortir al carrer massivament a denunciar la violència estructural que patim diàriament. Però davant la impassibilitat de les institucions i la impunitat dels agressors també necessitem seguir desenvolupant l’autoorganització i l’autodefensa. Tenim la tasca urgent, arreu del món, d’organitzar-nos de forma independent als governs i a les institucions; de coordinar internacionalment la lluita per combatre els crims d’odi, la homolesbobitransfòbia i el masclisme. La unitat estratègica del moviment LGBT i de les dissidències, del moviment feminista, i de tots els i les oprimides amb el conjunt de la classe treballadora és clau, perquè les nostres opressions tenen un origen i un enemic comú: aquest sistema capitalista, imperialista i patriarcal, que ens oprimeix i ens explota, que ens violenta i ens mata, per mantenir-nos submises i disciplinades. Per això, per acabar realment amb la violència cisheteropatriarcal, ens cal acabar també amb el sistema capitalista.

Cris Darriba