Milers de treballadores públiques han fet vaga i s’han mobilitzat aquest 28 d’octubre contra el decret-llei del personal públic interí, conegut popularment com l’«Icetazo». La versió actual d’aquest decret estableix que els i les interines que porten més de tres anys prestant serveis a l’administració pública han de passar per unes oposicions i que, en cas de no aprovar-les, perdrien la seva plaça actual i correrien un seriós perill de quedar-se sense feina malgrat els anys treballats. Però el moviment d’interines ha generat prou pressió darrerament com per tenir opcions de canviar això: durant aquest novembre, al Congrés s’han de votar les esmenes que s’han fet al decret i la vaga d’aquest 28O i la continuïtat de la lluita poden capgirar els seus efectes.

El passat mes de juliol el govern central va aprovar l’Icetazo al Congrés per només un vot a favor, que va venir de la mà d’ERC a canvi d’un acord que parlava d’estabilitzar al personal interí que portés més de 10 anys prestant serveis a l’administració pública. Un acord que, a més, portava trampa a la seva lletra petita (que no s’hagin fet en tots aquest anys oposicions de les places en qüestió) que el deixava sense efectes per a la gran majoria de les interines afectades. Però el govern PSOE-Podemos-IU va decidir convertir el decret en llei i la tramitació d’aquesta, tot i que s’està fent per la via d’urgència, encara està per tancar. I això és, en part, per la mateixa pressió del moviment d’interines que ja ha aconseguit fer variar algunes posicions inicials. Grups parlamentaris que van votar al seu moment a favor de la «versió dura» de l’Icetazo, acordada també amb els sindicats CCOO, UGT i CSIF, i que només contempla les oposicions clàssiques (amb exàmens teòrics), plantegen ara a les seves esmenes la possibilitat d’estabilitzar el personal que porti un temps treballat per la via d’un concurs de mèrits. Des de Lluita Internacionalista creiem, com planteja des de fa anys CGT Ensenyament i més recentment el sindicat majoritari de l’educació pública a Catalunya, USTEC, que aquest accés a la funció pública s’ha de basar en el temps de serveis prestats i ha de convertir en funcionaris/es de ple dret a les treballadores que porten un temps determinat (més de tres anys en la situació actual) demostrant dia a dia les seves capacitats al seu lloc de treball. Perquè no hi ha millor avaluació, que els anys de professió.

Per entendre el perquè de la negativa de CCOO, UGT i CSIF a aquest sistema d’estabilització només hem de mirar els ingressos econòmics i d’afiliació (oferint descomptes a qui s’afilia) que han tret els darrers anys aquests sindicats amb els cursos de preparació d’oposicions. Però una novetat important d’aquests darrers mesos, que aquests sindicats no esperaven, ha estat l’augment constant d’interines que s’ha afegit a la via de la mobilització i que rebutja haver de passar pel mecanisme anacrònic i injust de les oposicions teòriques a les quals justament, les companyes amb càrregues laborals i de cures (una gran majoria dones), parteixen amb greus desavantatges per mantenir-se en llocs de treball en els quals porten anys sostenint els nostres serveis públics, malgrat les retallades i precarietat creixent a les quals se les ha sotmès. Per això, el xoc amb aquests sindicats ha estat creixent i per això era tan important un pas endavant del sindicalisme alternatiu en aquesta qüestió.

Les diferents plataformes d’interines de les administracions públiques que han anat sorgint han donat aquesta empenta i la taula sindical conformada per CGT, IAC, CO.BAS, COS i CNT ha convocat la vaga del sector públic del 28 d’octubre. En termes absoluts no podem parlar d’un seguiment majoritari perquè en alguns sectors públics encara pesen molt els sindicats majoritaris. I sobretot, perquè el personal convocat (a partir del qual es calcula el seguiment) és el conjunt dels i les treballadores públiques i les reivindicacions d’aquesta lluita afecten més directament al aproximadament 30% que són personal interí. Tot i això, els càlculs de seguiment global dels sindicats convocants de prop del 20% i, en especial la incidència al sector educatiu, supera totes les darreres vagues unitàries contra les retallades i només quedaria per sobre al sector públic, recentment, el seguiment de la vaga del 3 d’octubre del 2017, curiosament també convocada sense CCOO i UGT.

L’altra dada i imatge important és la de la gran manifestació de desenes de milers a Barcelona, només comparable recentment (al marge de l’11S i amb permís de la incansable lluita dels i de les pensionistes) a la mobilització contra l’ampliació de l’aeroport del Prat. I aquí hem de recordar que justament aquella lluita la vam guanyar sent moltes als carrers, però també aprofitant l’actual conjuntura política amb governs de la Generalitat i de l’estat febles i suportats per partits que, tot i que no ho demostren per iniciativa pròpia, s’autodenominen d’esquerres i que són més vulnerables a les mobilitzacions i a la pressió social. Aquesta ha de ser una de les conclusions de la lluita interina: ja hi ha hagut moviments de partits arran de la pressió exercida i s’ha d’apretar fins al final perquè en poden haver més amb la situació política actual.

L’altra gran reflexió d’aquesta vaga l’ha de fer el mateix sindicalisme alternatiu que l’ha convocat. Sí, hi ha possibilitats de grans mobilitzacions i vagues amb incidència sense CCOO i UGT. Tan de bo convoquessin aquests sindicats també una vaga general, per exemple, per la derogació de les reformes laborals. Però veient el seu rol en temes cabdals com les pensions (a on també tenen suc a treure amb els acords signats) no els podem ni els hem d’esperar. No ho vam poder aprofitar donant continuïtat a la històrica vaga del 3 d’octubre del 2017. Però ara, si realment ens creiem que la vaga del sector públic del 28 d’octubre ha estat un èxit malgrat els sindicats del règim, tenim l’oportunitat d’avançar en una ofensiva del sindicalisme alternatiu que pugui ajudar a capgirar aquesta correlació de forces.

Malgrat les dades de creixement econòmic que ens volen vendre els governs d’aquí i d’allà, el veritable creixement és el dels EROs, els tancaments d’empreses, el preu de la llum i l’habitatge o el dels desnonaments. Cal que la taula sindical treballi per fer confluir la continuïtat de la lluita de les interines i per uns serveis públics de qualitat amb la resta de lluites laborals i socials (energia, medi ambient, habitatge, pensions, contra la repressió i la retallada de llibertats, feminisme i LGTBI). És el moment de concretar un pla de lluita que culmini amb una vaga general en el context de l’aprovació de pressupostos de la Generalitat i l’estat i del repartiment dels fons europeus. S’ha fet un pas endavant, és possible i necessari fer-ne molts més.