El passat 2 de desembre es va aprovar al Congreso de Diputados la Llei de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l’ocupació pública, coneguda popularment com a Icetazo. La versió aprovada finalment contempla algunes millores en relació amb la seva versió inicial, fruit de la pressió del moviment d’interines i de les vagues convocades darrerament. Però la llei aprovada segueix deixant fora de l’estabilització a gran part del personal interí i conté moltes inconcrecions que s’hauran de definir durant els propers mesos. Per tant, caldrà seguir la lluita també aquest 2022.

Millores sí, però insuficients i per desmobilitzar

Pocs dies després de la vaga del sector públic del passat 28 d’octubre i l’èxit de les mobilitzacions d’aquell dia, en particular la de desenes de milers de persones a Barcelona, es va filtrar interessadament un acord entre els partits de Govern (PSOE-UP-IU) i altres grups parlamentaris (ERC i PNV) que incloïa la possibilitat de que part del personal interí pugui accedir a la funció pública per la via del concurs de mèrits, sense haver de passar per l’actual mecanisme d’oposicions. Aquesta modificació, que ha quedat inclosa a la versió finalment aprovada de l’Icetazo el passat 2 de desembre, és fruit de la pressió del moviment d’interines i millora la versió inicial de l’Icetazo que impulsaven els mateixos partits del Govern central i a la qual també va donar suport ERC. Alhora, a la versió aprovada, també es dóna més marge de decisió a les comunitats autònomes en la concreció de properes oposicions com pot ser que la part d’oposició no sigui eliminatòria i es puguin tenir en compte els mèrits de totes les persones que s’hi presentin.

Però la versió aprovada segueix deixant fóra de l’estabilització a gran part de les interines en frau de llei (que porten treballant més de tres anys a l’administració pública) i conté moltes incerteses sobre qüestions cabdals que s’han d’anar esclarint els propers mesos, sobretot en el marc de les diferents comunitats autònomes com són: quantes places s’oferiran per concurs de mèrits, qui hi podrà optar, quina serà la ponderació d’aquests concursos de mèrits o com es concretaran finalment aquestes futures oposicions.

Podem afirmar que aquestes millores parcials han estat fruit de la mobilització del moviment d’interines i del sindicalisme alternatiu, però també, que l’anunci d’aquestes entre dues vagues, amb una interpretació edulcorada per part dels mitjans de comunicació i dels mateixos sindicats que van signar la versió dura de l’Icetazo (CCOO, UGT I CSIF), ha tingut una voluntat clarament desmobilitzadora. I s’ha de reconèixer que han aconseguit, encara que també parcialment, el seu objectiu.

Forces i febleses del moviment i de la Taula Sindical

Ja vam dir que la vaga del sector públic del 28 d’octubre, i sobretot la convocada a Catalunya per la Taula Sindical (CGT, IAC, CO.BAS, CNT, COS i SO) va ser un èxit i que podia esdevenir un punt d’inflexió a l’hora de convocar mobilitzacions contundents sense els sindicats majoritaris. Però, a la desmobilització i confusió generades per l’anunci de millores esmentat, cal afegir el marge excessiu de temps que es va deixar per la convocatòria de la següent jornada de vaga, que va tenir lloc el 30 de novembre i que, tot i ser convocada per la mateixa Taula Sindical, va tenir un seguiment sensiblement inferior a la primera, encara que vam tornar a ser milers a la mobilització de Barcelona. Una part del moviment ja veia bé la versió que s’havia d’aprovar al Congrés 2 dies després i una altra part veia insuficient que es convoqués només un dia.

En aquest context, CGT Ensenyament va convocar també vaga al sector educatiu de Catalunya el mateix dia de l’aprovació de l’Icetazo al Congrés, el 2 de desembre. Tot i que també es va dur a terme una manifestació digna a Barcelona, el seguiment va tornar a ser inferior a la del 30N i cap de les dues darreres vagues van produir canvis immediats a la llei aprovada.

Tenint en compte les dificultats per mobilitzar el sector públic dels darrers anys i que es tracta d’una lluita que no afecta de la mateixa forma a tot el personal, el balanç de la lluita i les vagues convocades no deixa de ser positiu. Però és cert que, sobretot en el mes que va transcórrer entre la primera i la segona vaga, no s’ha aconseguit fer créixer el moviment incorporant a més personal funcionari ni mantenir el seguiment de bona part del propi personal interí. Possiblement ha mancat participació en les assemblees convocades i segurament també capacitat de conscienciació de que la lluita per l’estabilitat de les treballadores públiques interines és cabdal per la lluita per uns serveis públics de qualitat. En aquest sentit, hem de reconèixer les dificultats que està tenint el moviment en general per donar continuïtat a les lluites i, sobretot per unir-les. Un exemple ha estat la feblesa de la mobilització contra els pressupostos de la Generalitat de Catalunya i com aquesta s’ha donat en paral·lel, i no conjuntament, com es va intentar fer des de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics amb la Taula Sindical i les plataformes d’interines.

Caldrà seguir lluitant els propers mesos

Tal i com dèiem, resten qüestions cabdals per concretar i que afectaran directament al futur de milers de companyes i companys. Per tant, serà fonamental reprendre el debat sobre la continuïtat de la lluita des d’aquest mateix gener. D’una banda, serà important aconseguir la màxima participació possible dels i les pròpies interines, però també de la resta de personal públic i de totes les usuàries dels serveis públics.

En l’actual context de pandèmia i mentre veiem la saturació dels CAPs per la manca de recursos, també serà molt important vincular la lluita per l’estabilitat de les treballadores a la lluita per una sanitat pública i uns serveis públics amb prou personal i recursos. Els pressupostos aprovats pels governs de Catalunya i els de l’estat van en sentit contrari, i els Fons Europeus tornen a estar dirigits a rescatar grans empreses a costa de generar més deute públic que servirà properament per exigir més retallades. Alhora, la reforma laboral PSOE-UP-IU deixa intactes els aspectes més lesius de la del PP i segueixen disparats desnonaments, preu de la llum o la voluntat de privatitzar i retallar pensions.

Unir les lluites no vol dir dissoldre les demandes de cadascuna d’elles sinó dotar-les a totes de més força i entendre que la situació no es resoldrà barallant-nos entre nosaltres per engrunes sinó articulant una plataforma reivindicativa conjunta i exigint alhora un gir de 180 graus en les polítiques de governs que es diuen d’esquerres però que segueixen retallant, privatitzant i reprimint als i les qui lluiten. Alhora, unir les lluites, ha d’anar acompanyat i ha d’ajudar a construir alternatives sindicals i polítiques a les actualment majoritàries, que defensin realment els interessos de la gent treballadora.

Pedro Mercadé,
delegat sindical d’Ensenyament públic. Catalunya