La Reforma de Pensions presentada en el Congrés pel Govern, l’anomenada «Llei Escrivá» que realment és del PSOE-UP, a falta de la segona tanda de reformes, compleix amb tots els compromisos adquirits amb Brussel·les des del 2010 pels successius governs. És una reforma que assumeix les del 2010 del PSOE i la del 2013 de Rajoy ampliant noves retallades per a les pensions presents i futures anticipades i fa un pas decisiu per a privatitzar, almenys una part de les cotitzacions socials, amb els Plans Privats d’Empresa, creant ja l’Agència de la Seguretat Social perquè puguin entrar les entitats financeres, pas que ni PSOE ni PP amb majoria absoluta es van atrevir a fer en les anteriors reformes.

Dos dels punts que en la coalició afirmaven que serien derogats, el Factor de Sostenibilitat i el de Revaloració, només han estat substituïts. El de Revaloració, un gran engany amb l’IPC mitjà que ja hem vist que deixa als pensionistes amb un 3,1% menys de pensió en el 2021 respecte a la inflació real del 5,5% (420 € menys a l’any per a una pensió de 1000 €), quan parlaven de mantenir el cost de la vida en la revaloració.

Rellegint els acords de coalició veiem que bàsicament el govern ha seguit el camí de retallades en les pensions: Acords de Resiliència amb UE, Pacte de Toledo en el Congrés, Pacte Social amb els Sindicats CCOO i UGT i Patronal que des de 1995 ha garantit la pau social per a unes reformes que permetin treure les pensions dels PGE i crear un sistema paral·lel privat (anomenat complementari) des dels convenis. La mateixa proposta deixa clar que el que pretén el sistema és que les pensions públiques de repartiment siguin insuficients i deixar una part de les cotitzacions en mans de les entitats de lucre financeres.

Les reformes laborals vs reformes de pensions. Compromisos amb Brussel·les

Des de la crisi financera del 2008 l’ofensiva del capital ha estat la de retallar els drets sindicals dels treballadors amb les reformes laborals del PSOE (2011) i la del PP (2013) per desarmar les lluites obreres, abaixar salaris i condicions de treball. El govern de coalició, acceptant la del PSOE, prometia la derogació de la del PP, però fins al moment encara està vigent i activa amb aparença de només una contra-reforma parcial pels compromisos adquirits per Brussel·les i amb la patronal que planegen contra la llibertat de negociació dels treballadors. Ja ho hem vist també amb l’SMI que ha estat un 1,2% per al 2021 amb una inflació del 5,5%. Igual amb les reformes de pensions les retallades en pensions i salaris, són moneda de canvi per a la devolució de les «ajudes», com ja ha ocorregut en Sanitat i en Ensenyament.

Les expectatives del conjunt del moviment obrer amb el govern de coalició progressista

La denúncia de bipartidisme del 15M que el sistema polític funcionava per intercanvi de governs, per portar endavant bàsicament una mateixa política, sembla que s’ha complert una vegada més, portant a terme, amb falses promeses, els acords prèviament adquirits. En el cas de la reforma de pensions anant molt més enllà de les reformes que PSOE i PP van fer amb majoria absoluta i que inevitablement els va fer perdre-les deixant un sistema de blocs, que ha resultat igualment bipartidista.

La idea d’Unides Podem d’una reforma integral del sistema de pensions, lluny dels compromisos anteriors del Pacte de Toledo, que va presentar en la primera legislatura del 2018 de Sánchez creant una certa expectativa al moviment pensionista, va ser oblidada en aquesta mateixa legislatura en tornar a la dinàmica del Pacte de Toledo, legislatura que va acabar precisament per la revaloració de les pensions per l’IPC real, ja que el govern de Sánchez defensava només una referència a aquest.

El pas a un Govern de Coalició PSOE-UP va tornar a crear expectatives en el moviment obrer i pensionista contra les reformes laborals i de pensions, però s’ha vist que clarament l’entorn del pacte social i del Pacte de Toledo, és a dir la porta obligada de la pau social acceptada a la coalició és el camí de les reformes: les passades i futures, com així ha estat en aquesta legislatura.

Aquestes expectatives incomplertes del govern de coalició van afectar al moviment pensionista. Va ser la causa de la seva posterior fragmentació i va deixar palès que els sindicats majoritaris no tan sols no reaccionaven, sinó que eren còmplices d’aquestes mesures regressives.

No obstant això, el moviment pensionista, fins i tot amb aquestes expectatives mai no ha abandonat, i ho ha deixat ben clar: NO Al PACTE DE TOLEDO. Tampoc no ha deixat la lluita contínua als carrers pel seu programa, amb gran sacrifici, punt de partida per a continuar lluitant per la unitat d’acció com ja s’ha vist en els mesos d’octubre i novembre. Lluita que serà ara ja clarament contra la reforma del 2021 de PSOE-UP.

La consigna que ha popularitzat la Marea Pensionista, "Governi qui governi, les pensions públiques es defensen", és la clau de la continuïtat de la lluita, ja que té present que la seva lluita li va arrabassar a Rajoy l’augment de l’IPC real en les pensions, després de fer-li perdre, a finals del 2016, la majoria absoluta i ho podrà fer i ha de fer-ho amb qualsevol altre govern.

La lluita pel salari i la pensió, un mateix eix de lluita de la unitat entre el conjunt de treballadors en actiu i jubilats, al costat del rebuig a les reformes laborals i de pensions.

Sense salari no hi ha pensions. L’actualització de salaris i pensions al Cost de la Vida és una de lluita que uneix a pensionistes i treballadors. L’IPC Anual al novembre va pujar al 5,5%. Als pensionistes se’ns anuncia una retallada del 3,1% amb la nova Fórmula de Revaloració d’enguany. Els treballadors en actiu perdran fins a un 4%, segons convenis, ja que els salaris s’han negociat, per al 2021, amb un 1,5% de mitjana de pujada salarial en els convenis una pèrdua del 4,1% anual i l’SMI s’ha revaloritzat amb un 1,2% que representa un 4,4% de perduda de salari, i que fa retrocedir per anys l’objectiu d’acostar els salaris a la recomanació de la Carta Social Europea. Aquest és un clar resultat d’una política de Pacte Social; les retallades, ja que la base del pacte és la Pau Social.

La lluita per les pensions ha d’entrar a les fàbriques, com sempre hem fet en el passat, pel fet que les pensions surten del salari en forma de cotitzacions socials. La lluita contra les Reformes de Pensions i Laborals i la perduda salaris efectius referents a la inflació és un camí de lluita comuna i necessari del conjunt de treballadors.

De fet, la necessitat d’aquesta lluita conjunta ja comença a plantejar-se en les últimes mobilitzacions d’octubre i novembre amb la participació i convocatòria conjunta en algunes localitats i autonomies de pensionistes i sindicats aliens al pacte social. Especialment a Euskadi. I en la solidaritat del moviment pensionista amb la lluita dels treballadors del metall pel seu salari.

Barcelona, desembre del 2021
Pensionistes de Lluita Internacionalista