Al mes de juny hi ha a Madrid una reunió de l’OTAN. A més, l’Estat espanyol vol celebrar els 40 anys de pertinença a l’aliança militar imperialista. Una àmplia plataforma s’està constituint per rebutjar aquesta reunió sota el crit: “OTAN no, bases fora!”. Lluita Internacionalista en forma part.

L’OTAN és l’instrument, controlat per l’imperialisme nord-americà, per actuar com a gendarme mundial i imposar les seves condicions arreu del món. Nombroses han estat les intervencions de l’OTAN contra els pobles en aquests 40 anys: Iraq (1991), Balcans (1992), Kosovo (1999), Afganistan (2003), Iraq (2003), Sudan-Darfur (2007) i Líbia (2011). Una a una, les hem rebutjat. A més, no són les úniques intervencions de l’imperialisme nord-americà, ja que n’hi ha d’altres que es fan sota el paraigües de l’ONU.

L’Estat espanyol va entrar al desembre de 1981 sota el Govern de Leopoldo Calvo-Sotelo de l’UCD, enmig un rebuig majoritari. L’UCD s’enfonsava dramàticament, mentre l’arribada del PSOE amb les eleccions de l’octubre del 82, ja venia marcada per l’auto cop monàrquic de Tejero-Armada del 23 de febrer del 81. Una de les exigències del militars encapçalats pel Monarca era l’entrada a l’OTAN: així es va acelerar l’entrada amb l’UCD i es va forçar el compromís del PSOE de no tocar-la. Com la resta del paquet d’exigències d’aquella nit, el Govern de Felipe González acataria.

Felipe González precisava temps per fer el canvi. El referèndum promès -i el darrer que s’ha fet- no arribaria fins al març del 86, en el tram final del mandat. Felipe González va necessitar de mentides: si ell mateix deia el 1981 que “l’OTAN legitimava les dictadures portuguesa, grega i turca”, al 1984 el seu discurs ja era que “l’OTAN reunia els països democràtics”. Li va caldre confusió, amb el fals lema “OTAN d’entrada, no” que preparava la transició cap el sí. També van ser necessaris xantatges a la desesperada com el d’abandonar el Govern si sortia el no: “qui vulgui votar no, que pensi abans quina força política gestionarà aquest vot”. Finalment es va plantejar una pregunta trampa al referèndum i es va acompanyar l’entrada a l’OTAN de tres condicions que González sabia que s’incomplirien el primer dia. Aquestes condicions eren: 1) “no entrar a l’estructura militar integrada”, la qual cosa es va fer al 1997 amb José María Aznar, sense sortir-ne en els governs PSOE posteriors, ni amb l’actual; 2) “prohibició d’instal·lació, emmagatzematge o introducció d’armes nuclears en territori espanyol”, i el mateix govern PSOE signava amb el Regne Unit la no inspecció de cap vaixell de guerra dels que anaven a Gibraltar mentre que se sabia que portaven armament nuclear; 3) “la reducció progressiva de la presència militar dels Estats Units a Espanya”... i ha augmentat.

Malgrat tot, només el 56’85% de vot va ser a favor de l’entrada a l’OTAN enfront un 43’15% en contra, amb Esukal Herria, bona part de Canàries i Catalunya en el no. Els governs successius van treure bona nota del cost polític del referèndum i no es va fer cap altre referèndum, ni per la constitució europea, ni per la modificació de l’article 135 de la constitució, ni cap altre.

Els compromisos en matèria d’estratègia militar es van renovant amb l’Estratègia de Seguretat Nacional. La darrera és de Rajoy de 2017. I un any abans que toqués renovar-la, al 28 de desembre de 2021, sense fer soroll i emmascarat entre els efectes de la pandèmia, el “Govern més progressista de la història”, amb el PSOE, Podemos i ministres del PCE aprovaven que: “Espanya, membre de la UE i de l’OTAN, donarà suport a la cooperació entre les dues organitzacions com a eix central de la seguretat col·lectiva davant dels grans desafiaments globals.” “[...] la UE ha d’efectuar accions conjuntes militars que contribueixin a reforçar el vincle transatlàntic”, entre altres perles. O sigui, més OTAN, més “vincle” amb Estat Units. Al mateix 28 de desembre, el Congrés aprovava els Pressupostos Generals de l’Estat amb un increment rècord en la despesa militar. El Centre Delàs d’Estudis per la Pau denunciava que el “govern progressista” PSOE-IU/Podemos havia batut un rècord històric arribant a 22.796 milions d’euros: 1 de cada 5 euros dels que gasta l’administració central. Espectacular l’augment del 16’2% en inversions d’armament.

Més enllà de declaracions i proclames sobre la pau i les urgències en matèria d’inversions socials, la realitat militarista i imperialista del Govern PSOE-IU/Podemos demostra la completa subordinació a les exigències que fan des dels Estats Units i la pròpia OTAN d’un increment en despesa militar.

Malgrat estar d’acord amb el NO a l’OTAN, no signem el manifest estatal de la campanya. Per què? Perquè ens posa sota la falsa disjuntiva de blocs en el qual l’objectiu central de l’OTAN seria la confrontació amb Rússia i Xina en una lògica de blocs irreal. La política de l’OTAN és una amenaça contra els pobles, sovint amb la complicitat de Rússia i Xina i avalada pel Consell de Seguretat de l’ONU. Només cal veure que a Síria, únic lloc en el qual EUA i Rússia tenien desplegades tropes, van establir des del primer dia un comitè de seguiment conjunt per evitar cap fricció entre ells, repartint-se la feina: mentre EUA cercava salvar el seu govern d’ocupació a Iraq i enfrontava l’ISIS també a Síria, Rússia anava a salvar el Govern d’Assad que ofegava en sang una revolta popular. Sense negar que hi hagi tensions i conflictes d’interessos, ha primat la coexistència pacífica. Diem no a l’OTAN en totes les seves intervencions, com hem dit no a la intervenció russa a Bielorússia o Kazijistan per ofegar les demandes i mobilitzacions populars, o com hem dit no a la invasió de Rússia a Ucraïna. El mon no està dividit en dos blocs antagònics, sinó en classes socials i en pobles oprimits.

Vam dir al 82 “No a OTAN, bases fora!” i ho seguim dient avui amb més força!

Josep Lluís del Alcázar Fabregat