La darrera quinzena del mes de març hi va haver un total de 6 jornades de vaga dels i de les treballadores de l’educació pública de Catalunya. Les 5 jornades històriques convocades per tots els sindicats, i una altra específica per exigir al Govern la defensa de la immersió lingüística davant la sentència del TSJC de l’aplicació general del 25% en castellà a tots els centres educatius, així com més recursos per fer-la possible. Mentre això passava, ERC estava als despatxos... però no per atendre les exigències de les mobilitzacions, sinó per satisfer les dels aparells judicials i poders de l’estat que pretenen acabar amb el català a l’escola pública.

A finals del mes de març ERC, PSC, Comuns i JxC anunciaven un acord per modificar la Llei de Política Lingüística dels centres educatius de Catalunya. L’acord es va presentar amb l’argument d’evitar la sentència del 25%, però el seu contingut evidencia que pot ser encara pitjor que la mateixa sentència. El text pactat segueix parlant del català com a llengua vehicular, però hi afegeix: «També és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre.» És a dir, es reconeix per primera vegada el castellà com a llengua d’ús a les escoles per ser utilitzat per ensenyar qualsevol matèria i, per tant, anul·la la immersió lingüística, ja que la seva base és justament que totes les matèries que no són l’ensenyament d’altres llengües, com el castellà o l’anglès, es fan sempre en català.

A més, es deixa a criteri de cada centre (i això amb la pèrdua de democràcia generada per la pròpia Llei d’Educació de Catalunya vol dir, generalment, a criteri de les direccions) quin percentatge es faria en castellà. Si la sentència del TSJC parla d’un 25% per a tots els centres, amb aquest acord podríem trobar centres que fessin el 50% de les àrees en castellà. I el que és encara més greu, podríem trobar centres a la mateixa localitat o barri amb percentatges d’ús d’ambdues llengües significativament diferents. És a dir, s’obre la porta a una segregació entre centres per raons de llengua com no hem tingut mai abans.

L’argument (o excusa) d’aquesta flexibilització és que les necessitats lingüístiques dels diferents territoris de Catalunya són diferents i que, per exemple, al Baix Llobregat fan falta més hores de català que a les comarques gironines... és justament la posició del PSC després d’abandonar la defensa de la immersió lingüística que tenia al seu inici. La realitat és que aquesta flexibilitat, pot acabar responent més a les pressions que rebi cada centre o territori que a les seves necessitats pedagògiques. I encara més, en l’actual context que han generat els darrers Governs de la Generalitat de Catalunya: d’una banda, fomentant la competència entre els centres (i, per tant, la tendència d’oferir el que volen els usuaris per tenir més demanda) i de l’altra, abandonant l’esperit inicial de la immersió, fonamentat en la cohesió social i que, als seus inicis, implicava recursos addicionals allà on més falta feien.

L’acord per modificar la Llei de Política Lingüística suprimeix també una part del text actual que parla de l’atenció i suport lingüístic específic que ha de rebre l’alumnat nouvingut a Catalunya. Aquesta qüestió ja la venien incomplint els darrers governs: tant retallant en recursos generals per atendre l’alumnat (per tant, també en matèria lingüística), com en la reducció progressiva (casi total) de les aules d’acollida (suports en grups molt reduïts a l’alumnat immigrant de procedència no catalanoparlant).

Aquest pacte és, en definitiva, un exemple gràfic de la voluntat dels partits que el sustenten d’acordar una realitat política d’autonomisme que volen presentar de manera més amable que el 155 del PP (i del PSOE/PSC, que en forma part), però que va en el mateix sentit. Segurament per això, al tancament d’aquest article, JxC ha tornat ha demanar un ajornament de la seva aprovació al Parlament veient que, tant la plataforma Pública i En Català (CGT Ensenyament, USTEC, Intersindical-CSC, COS, SEPC i aFFAc, amb suport de la CUP) com la mateixa ANC, convocaven mobilitzacions en contra. La llei que s’havia d’aprovar el 29 d’abril queda ajornada 15 dies més, en una altra mostra de debilitat del Govern. Per tant, s’ha de seguir pressionant fins al final per aturar aquest acord i exigir al govern la defensa real de la immersió lingüística, que passa per desobeir veritablement la sentència del TSJC enlloc de dissimular-ho amb mesures que poden ser més nocives que la pròpia sentència.

Pedro Mercadé
Delegat sindical de l’escola pública