Sempre hem dit que la crisi econòmica fa aflorar la corrupció del sistema. Però el que estem veient darrerament va més enllà. I recordaria algun altre moment en que la burgesia vol treure’s de sobre els governs “progressistes” -que no són directament els seus- i considera que ja poden prendre les regnes de l’estat els partits directament burgesos, els “seus”. Per eliminar els uns i facilitar l’arribada dels altres, sovint fa caure els socialdemòcrates traient a la llum totes les seves vergonyes. Va ser el cas de Felipe González, al qual li van treure els cadàvers de Lasa i Zabala de feia més de 10 anys, i van remoure el GAL, situant-lo al capdavant de l’organització parapolicial contra ETA, fins que un Aznar li pogués escopir a la cara allò de “¡Váyase, Sr. González, váyase!”: ja havia fet la feina bruta. La pregunta és ¿estem davant d’una d’aquestes inflexions, en que la burgesia impulsa un canvi de cicle?

Una política econòmica antiobrera i brutal

La política d’aquest govern PSOE-PCE/IU-Podemos, ha estat brutal per als treballadors, i ha obert en forma exagerada les tisores de les diferències socials. Oxfam, a finals de maig, denunciava l’augment dels mil milionaris a l’estat durant la pandèmia i que els que ja ho eren abans, s’han enriquit 6,8M d’euros al dia entre el 2020-2022.

A l’altra banda estem els qui paguem la festa amb la criminal estafa de reforma laboral de Yolanda Díaz. Han augmentat, sí, els contractes indefinits –1,7 milions de gener a abril, un 180% més-, però, a la vegada la pobresa laboral que supera el 12% dels ocupats. Sánchez presumeix a Andalusia dels 1.000 euros de salari mínim i els 20 milions d’ocupats (1) –que tant havia promès Rajoy i mai van arribar-, però no explica perquè som més pobres, tot i que l’atur ha baixat dels 3 milions. I és que, en no derogar les reformes laborals, i no encarir l’acomiadament, hi ha molta més rotació de llocs de treball i un 51% d’aquests indefinits son fixos-discontinus o a temps parcial. En conclusió, per més que s’apugi el salari mínim, si no es treballen prou hores, no s’arriba a fi de mes i la taxa de pobresa augmenta. Fa 15 anys (2007) hi havia 2,3M de treballadores amb jornada parcial, el 2022, hi a 2,8 M i per tant, es treballen menys hores: el 2008, es van registrar 9.100M d’hores treballades, davant de les 8.500M d’ara.

En aquesta situació, es disparen els preus amb una inflació desbocada del 8,9% a juny (al 9,8 el març!), mentre els sous i pensions del 2021, es van “actualitzar” entre un 2 i un 3%; la pobresa energètica afecta 4,5M persones, 6 vegades més que al març que l’any anterior, i supera en morts (7.100 l’any) els accidents de trànsit a l’estat, mentre porten mesos negociant un topall del gas… perquè incomoda a les elèctriques; els desnonaments no s’aturen (7.300 a Catalunya, 3.500 només a Barcelona previstos pel 2022) i el sensellarisme arriba, només a Catalunya, a 53.118 persones, entre els qui dormen al ras o ho fan en refugis o habitatges insegurs o inadequats... I, mentre els empresaris ja han repercutit els augments de carburants i matèries primeres en els preus, es neguen a cap acord d’augments salarials, i el Banc d’Espanya vol forçar un Pacte de Rendes que deslligui definitivament augments salarials i de pensiones de l’IPC.

Afloren les clavegueres de l’estat

L’existència de les clavegueres no és una sorpresa, especialment en un règim hereu del franquisme que mai va trencar amb la impunitat dels règims dictatorials. El tema és saber llegir quan van tan plenes que rebenten i perquè ho fan.

Quan el laboratori de la Universitat de Toronto, Citizen Lab va destapar l’espionatge de més de 60 persones lligades al “procés”, tots els ulls es van girar cap el govern, amb l’evidència de que el programa Pegasus de l’empresa israeliana NSO, només es ven a governs. És a dir que, es posava sobre la taula que algun dels cossos de seguretat de l’estat (CNI, policia, guàrdia civil), amb autorització política o sense, estaven darrera de l’espionatge que arribava a l’avui president Aragonés, i als advocats del procés, entre d’altres. El fet obria una greu crisi amb ERC, JxC, Comuns. Per menys –només escoltes telefòniques-, a 1995 i sota el govern González, del PSOE com ara, va fer saltar el ministre de defensa García Vargas, el cap del CESID, general Manglano i el vicepresident del Govern, Narcís Serra.

El groller intent del govern de desviar l’atenció, fent públiques les infeccions amb Pegasus dels telèfons de Sánchez i Robles, un any abans, no només no ho va aconseguir, sinó que va afegir la constatació d’una enorme bretxa de seguretat, fos d’indefensió davant Marroc –si així era- o, encara pitjor, de sectors incontrolats dels propis cossos de seguretat. La “substitució” de la directora del CNI, Paz Esteban, per una altre col·laboradora estreta de Robles, ratificava l’aval del govern -tant des de Defensa com del propi Sánchez- a l’espionatge a 18 independentistes per part del CNI. La diferència, fins els 60 detectats per CitizenLab, quedarien per fora del control del govern central, o com a mínim, així prefereixen deixar-ho. El reforçament de l’ala del govern més íntimament lligada a les clavegueres de l’estat de Robles, defensada públicament per Feijoo, porta a un allunyament relatiu dels seus socis de govern que, igual que els independentistes, demanaven el seu coll.

De fet, les conseqüències es van escenificar aviat en la negativa d’ERC i JxC a votar el decret de mesures urgents per la crisi de la guerra d’Ucraïna, que es va salvar amb Bildu; i posteriorment amb el gir cap a les grans patronals audiovisuals que permet l’abstenció del PP. Tots això es podria repetir amb el proper vot dels plans de pensió d’empresa, que sembla que salvarà Bildu...

Mentre, per si fos poc, Villarejo segueix fent públiques les múltiples gravacions amb què posa en marxa el ventilador: falsificació de denúncies contra dirigents independentistes, com ara Trias o fins i tot Pujol, intervenint electoralment –fins a l’Ajuntament de Barcelona-, implicacions de Cospedal, Rajoy i Sáenz de Santamaría… tots ells còmplices o/i coneixedors des del 2012 del "comando" patriòtic que va començar a Catalunya, i al qual el govern de Rajoy va ordenar operacions “parapolicials” per interessos partidistes... que donarien lloc a la policia patriòtica i que, pel que sembla, seguiria avui i l’affair Pegasus només en seria la cirereta, amb i sense control del govern. I en la més absoluta impunitat.

I llavors?

El trencament de ponts amb Catalunya, es complerta amb el cop judicial del 25% del castellà a l’escola –que traeix absolutament l’hipotètic blindatge de la immersió que van defensar PSOE-IU-Podem, Comuns i ERC amb l’aprovació de la llei Celaá -la LOMLOE-, i l’aflorament públic del baix nivell d’execució de les inversions en Catalunya que no arriba al 36% -mentre a Madrid supera el 187,3%-. Poc marge deixa a ERC per seguir amb la farsa del diàleg.

Amb això, trontollen els suports necessaris per a acabar la legislatura, encara més ara que Brussel·les pressiona i, tot i garantir el segon tram dels fons europeu de 12.000M, alhora la pública la seva exigència i el compromís del govern –que aquest nega- d’allargar el període de càlcul de les pensions abans d’acabar el 2022, quan tot just s’estan presentant els plans de pensions d’empresa. Cert és que l’absoluta claudicació de PC-IU-Podem i les ziga-zagues d’ERC li deixen un petit marge parlamentari, però ja ha hagut de recórrer al PP en alguna votació –reforma laboral o en l’audiovisual- i el continu gir a dreta del govern, només es possible per l’absoluta passivitat de les direccions sindicals, que no convoquen a una vaga general més que justificada.

I mentre el carrer no respongui, PSOE-PC/IU-Podem segueixen el dictat dels mercats, i, la patronal busca el moment de retornar el govern a les mans de PP-VOX, com a Castella. Per això, és obligat preguntar-se ¿perquè el govern es veu incapaç de colpejar sobre Robles i les clavegueres que li resten suports? Tan atrapat està? Estem ja en el canvi de cicle? ¿El capital es sent prou segur per enfrontar per si sol, sense intermediaris, les classes populars sobre les que hauran de seguir descarregant cops brutals, ara amb l’afegit dels costos derivats de la guerra d’Ucraïna? Si el canvi es dona en fred, sense lluites, al dictat de la burgesia, girarà a dreta, com la política del govern prepara i com poden ser bona mesura les eleccions andaluses; però si és amb la mobilització, podem aturar aquests plans criminals contra els i les treballadores.

M. Esther del Alcázar i Fabregat

Nota:
(1) En ocupació encara estem per sota dels nivells del 2007: faltarien uns 600.000 ocupats. Son les diferències entre el recompte de la Seguretat Social, que mesura afiliació, i l’INE, que mesura ocupació, i utilitzen diferents mètriques.