El passat 31 d’agost el Departament d’Educació acceptava la que segurament és la reivindicació de recursos més important de la plataforma reivindicativa de les 9 vagues unitàries del curs passat i de les que estaven convocades per aquest 7 i 28 de setembre: la reducció de l’hora lectiva a totes les etapes amb un increment de 3.500 llocs de treball docents. Però ho fa per al proper mes de gener enlloc de fer-ho des de l’inici del present curs amb les dificultats organitzatives que es generaran. Això i, sobretot, que ha faltat una consulta del conjunt dels sindicats a les treballadores, ha deixat una sensació contradictòria malgrat suposar l’assoliment d’una mesura molt important a nivell laboral i pedagògic.

Les vagues sostingudes assoleixen aquesta important demanda

El descontentament i esgotament s’havien anat acumulant en darrers anys, mentre ni tan sols les retallades del 2012 havien estat recuperades. Només va faltar la prepotència del Departament i del Conseller Cambray en particular, d’imposar sense consulta, una modificació substancial del calendari que asfíxia la preparació de l’inici de curs en pràcticament dos dies.

Aquella situació que es detectava als centres, va esclatar amb una convocatòria des dels sindicats després de l’enèsima actitud burocràtica del Conseller davant la representació sindical. Sense consultar-ho amb el professorat, els sindicats unitàriament van convocar les cinc primeres jornades de vaga. L’autoorganització que vam veure els dies prèvies a la primera vaga feia anys que no veiem: participació massiva del professorat a les xerrades, moltes assembles de centre auto-convocades, i una voluntat decidida de sortir a la vaga. La primera tongada de tres dies de vagues va sorprendre a tothom, no només per la seva massivitat, sinó també per la combativitat que s’expressava en el moviment. És cert que la segona tongada de dos dies, el seguiment va afluixar, encara que les manifestacions van tornar a ser massives. El Departament s’enrocava i sovintejaven les declaracions provocadores i les desqualificacions de González Cambray.

Un element que no cal minimitzar és la ruptura que es produeix entre els i les directores de centre i el Departament. Sovint el Departament -aquest era l’esperit de la LEC- havia utilitzat les direccions contra el dret a la negociació col·lectiva dels i de les treballadores docents a través dels sindicats. Aquest cop González Cambray va anar massa lluny i va provocar -per primera vegada en forma general- el rebuig de les direccions de centre.

Però la qüestió essencial de consolidar una organització de base que decidís sobre la continuïtat de la lluita no es va poder fer, tot i que des de CGT es va intentar. Les reunions tradicionals de zona, o una coordinació de centres que fa anys es feia davant les fortes mobilitzacions no van acabar de funcionar. La majoria dels sindicats havien abandonat el funcionament de les zones des de feia cursos, i només havia faltat la pandèmia i les reunions telemàtiques. Aquest va ser un greu problema, doncs la distància no només feia difícil als sindicats saber quina era l’opinió i la predisposició dels i de les docents sinó que el control necessari d’aquests/es sobre la mobilització no es va poder construir.

Els sindicats van mantenir les mobilitzacions fins a final de curs. Tot i que les dues darreres vagues van tornar a tenir menys seguiment que les anteriors. En un darrer intent de dividir, el Departament, va oferir l’hora de recuperació del 2012 només a primària, però es va rebutjar. Així ens plantàvem al setembre amb un nou pla de lluita i vagues: pel 7 i pel 28. Però el desgast polític que havia patit el departament i el Conseller no era menor. Només va faltar la greu mancança de places públiques a la FP, amb més de 20.000 alumnes sense saber si anaven a poder fer estudis del cicle demanat. Tot un caos que havia estat denunciat i al que s’afegiria el generat pels nomenaments de darrera hora, com sempre fruit de la total improvisació del Departament.

En aquest context de vagues sostingudes i 8 dies abans de la primera del nou curs, el Departament ofereix als sindicats una proposta d’acord que inclou per primer cop el retorn a l’horari lectiu anterior a les retallades per a totes les etapes, amb la incorporació de 3500 places docents, és a dir, la que és possiblement la mesura econòmica més important de tota la plataforma reivindicativa.

Calien assemblees unitàries sobre la signatura de l’acord i la continuïtat de la lluita

La proposta d’acord del Departament ve amb contrapartides com que la seva aplicació serà al mes de gener t i generarà un trasbals organitzatiu a meitat de curs als centres quan es podia haver aplicat perfectament per a l’inici de curs. Això i, sobretot que es planteja per ser signat a corre-cuita pels sindicats. Des de CGT s’ha intentat que l’acord fos prèviament consultat a treballadores i treballadors. De fet, així es farà aquests dies amb la afiliació del sindicat.

Però altres sindicats amb més pes a les negociacions i el Departament han preferit signar ja un acord que un pre-acord sotmès a consulta. Acceptar per la part sindical l’ultimàtum de 24h imposat pel Departament per signar -per una mesura que a més entra el gener- ha generat desconcert i l’aparença de que eren els sindicats i no el Departament qui tenia presa per signar, davant les mobilitzacions convocades. Aturar la signatura precipitada, per consultar al professorat entre acceptar l’acord o seguir el pla de lluita, era vital. Un Cambray, que ha hagut de retrocedir per la mobilització i el rebuig generalitzat del professorat, sortia encara viu al poder imposar el temps en la signatura de l’acord.

Així doncs, aquest problema que comentàvem de la manca d’estructures de base que poguessin decidir la continuïtat de la lluita, pren especial importància en la signatura de l’acord i aquesta manca de consulta prèvia fa que, malgrat l’assoliment de la mesura més important de la plataforma reivindicativa hagi rebut crítiques d’una part dels sectors més combatius del moviment.

Caldrà convocar assemblees per seguir lluitant

A data d’avui, manca saber si es ratifica o no l’acord en les assemblees que faran els propers dies els diferents territoris de CGT. En tot cas, serà difícil que d’aquestes surtin mobilitzacions immediates en solitari.

En tot cas, cal tenir present que l’acord signat, a diferència d’altres anteriors, no obliga a la pau social per cap període de temps determinat. Implica la desconvocatòria de les vagues convocades al setembre, però deixa oberta explícitament la possibilitat de convocatòria de noves mobilitzacions aquest mateix trimestre per incompliment de la mesura o per aconseguir-ne d’altres.

L’assoliment de l’hora lectiva i altres símptomes indiquen una feblesa en el Govern i el Departament. De fet, hi ha indicis de que la seva acceptació no sorgeix del conseller ni del seu equip sinó d’altres sectors del Govern. Per tant, cal seguir apretant i sobretot recuperant les reunions i assemblees de centre i zona perquè s’ha demostrat que només amb la lluita avencem.

L’assoliment de la resta de reivindicacions pendents (reducció de ràtios, derogació del decret de plantilles, augment de pressupost fins arribar al 6%, etc) i fins i tot, com s’aplica la reducció de l’hora lectiva, passa per seguir amb la lluita i les mobilitzacions. I, ara més que mai, la decisió sobre quines mobilitzacions i el com i quan fer-les ha de passar per la convocatòria d’assemblees el més unitàries i participatives possibles. Espais de debat que han de ser els qui decideixin la continuïtat de les properes lluites i vagues que es produeixin, són la lliçó més important d’aquest procés de lluita.

Pedro Mercadé i Josep Lluís del Alcázar