El 4 d’agost del 2020 es signava l’acord per al tancament de Nissan. Per unanimitat (CCOO, UGT, USOC i CGT) i enmig d´una gran eufòria dels membres del comitè de Nissan, que no dubtaven a caracteritzar l´acord de tancament com una victòria històrica de la classe obrera. A partir d’aquest acord, els gairebé 2.500 de la plantilla matriu de Nissan rebrien indemnitzacions i un compromís de lloc de treball prioritari a la futura reindustrialització. Els sindicats de Nissan xifraven l’afectació del tancament en 25.000 treballadors/es que quedarien al carrer, a la deriva cadascun buscant una sortida, un cop s’havia enfonsat -sense comptar amb ells- la font principal de producció. Va ser l’ERO més gran que mai s’havia presentat a Catalunya.

Efectivament, el 31 de desembre del 2021 Nissan baixava la persiana. La multinacional tancava l’any amb uns beneficis de 1.607 milions d’euros. Se n’anava després de 40 anys, en què ha rebut ajudes públiques multimilionàries. Se n’anava sense soroll, enmig de la pau social que li asseguraven els sindicats de Nissan. Sense tornar els diners públics i a més amb la presència de Frank Torres -artífex del tancament- com a representant a la comissió de reindustrialització, una provocació.

A l’acord de tancament d’agost del 2020, va seguir un terrible rosari d’acomiadaments i tancaments d’empreses subcontractades, unes que operaven dins de les fàbriques de Nissan (uns 1.000 treballadors/es més, que s’esgargamellaven a les mobilitzacions exigint “sota el mateix sostre, mateix dret”) i d’altres externes. La política de la patronal de Nissan, d’acord amb les empreses subcontractistes, va ser anar deixant caure per separat una a una, començant per les majors Calsonic-Marelli i Acciona. El més greu era que els sindicats del comitè de Nissan, no només no havien comptat amb aquests i aquestes treballadores en signar el tancament, sinó que, a més, de garantir la pau social a Nissan, es comprometien a fer “els esforços més grans per contribuir a la pau social respecte dels proveïdors” (article 5 de l’acord), quina vergonya!

Els i les treballadores de les subcontractes, no importa amb quines sigles comptés al seu comitè d’empresa, van fugir dels sindicats que els havien venut i van acabar demanant els serveis al Col·lectiu Ronda d’advocats. Això va portar a un enfrontament entre les direccions dels sindicats i el Col·lectiu Ronda que actuaria com una cortina de fum a l’hora de deixar les subcontractes abandonades a la seva sort. Els que podien i havien de donar una perspectiva de classe estaven lliurats a la pau social i amb prou feines van fer algun gest de suport als vaguistes de les subcontractes.

Els intents d’unificar el moviment de totes les subcontractes d’anys enrere, sense continuïtat a la Coordinadora de Subcontractes, van portar a crear un Moviment Alternatiu de Subcontractes. Però la data de tancament es tirava a sobre i les empreses anaven separant i aïllant les lluites amb arranjaments a les indemnitzacions. La situació més greu la van tenir els bombers que, malgrat mantenir una vaga de més d’un mes i mig, van quedar al carrer amb els 20 dies per any que fixa la reforma laboral. Amb ells i les altres subcontractes vam estar fins a l’últim dia.

La reindustrialització.

A la declaració del 8 d’agost contra l’acord escrivíem: “Com diuen triomf quan se signa el tancament?”, i ja advertíem: “El tancament té data fixa i no està condicionat a l’arribada d’aquestes empreses. És interminable la llista d’empreses que han tancat amb compromisos de reindustrialització que queden en res.” Amb el compromís de pau social, els 4 sindicats del comitè de Nissan es lligaven de mans i peus a la dinàmica pròpia de les empreses, a les seves anades i vingudes i als seus mecanismes de pressió per treure més i més diners públics. Només la mobilització independent dels interessos de les empreses podia obrir un altre camí.

Fins ara la realitat és que: a banda de la pròpia Nissan que mantindrà el seu Centre Tècnic amb 287 treballadors/es, a finals de juliol es va instal·lar l’empresa Silence, empresa controlada per Acciona de motos i cotxes elèctrics, que es compromet a contractar entre 110 i 150. Ens consten 37 contractes de la plantilla de Nissan, encara que els treballadors/es d’Acciona també es van quedar al carrer. I els dirigents sindicals de Nissan s’encenien quan els i les treballadores de les subcontractes es queixaven de ser tractades com a treballadors de segona i cridaven: “no som rates, som subcontractes”.

Per tercer cop es prorrogava el concurs per resoldre l’adjudicació dels terrenys. Tampoc no és casualitat que mentre els nervis afloren entre els treballadors/es que veuen com ja han consumit molts mesos d’atur, les patronals juguen al ratolí i al gat per obtenir més fons públics, en forma d’ajudes o del manà dels fons europeus Next Generation EU, amb els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE). A la segona entrega d’aquests dies Hub Tech Factory SL, també conegut com a Hub de descarbonització, que té presentat un projecte per quedar-se amb els terrenys industrials, percebrà 107,85 milions d’euros. I queden més entregues a principis del 2023, ja que encara hi ha centenars de milions de diners públics per continuar lliurant. Per la seva banda, les empreses logístiques també pressionen per quedar-se amb els preuats terrenys, davant l’escassetat de sòl a la ciutat.

Els 4 sindicats de Nissan estan d’acord que es lliurin diners públics a mansalva a les grans corporacions patronals? Sembla que sí, perquè no hem llegit una sola línia que digui prou d’entregar diners públics al xantatge de les multinacionals. Que aquesta ha estat moltes vegades la política de les direccions de CCOO, UGT o USO, no seria una novetat, el que de veritat fa mal és que no hi hagi hagut una veu crítica que es negués a signar l’acord de tancament, que aixequés el projecte –que es tenia- per exigir la nacionalització per fer una empresa pública assegurant una transició energètica; que exigís la devolució dels diners públics rebuts per Nissan. Que unís els 25.000 treballadors/es en un sol moviment, buscant el suport social i popular. Que avui digui que està en contra que es lliurin fortunes per a les empreses. Aquest sindicat estava cridat a ser la CGT, però no va ser. Sense autocrítica és difícil encarar el proper futur, perquè el temps de deslocalitzacions industrials, amb els seus tancaments i acomiadaments, no s’ha acabat.
.-.-.-.---.-.-.-.-.-..-

Enllaç de l’article "Nissan un any després"
https://luchainternacionalista.org/spip.php?article4275

26 d’octubre del 2022
Josep Lluís del Alcázar Fabregat