A la nostra declaració de la Diada, apuntàvem que la CUP fos el pal de paller necessari per construir una alternativa, que havia d’apostar decididament per la independència i el trencament amb el règim del 78 i girar a l’esquerra donant resposta a les necessitats dels i de les treballadores. Plantejàvem l’interrogant de si acabaria sent-ho o no. No havia passat ni un mes i constatem que s’ha perdut una altre oportunitat. Aquests són extractes del document enviat a la Coordinadora Oberta Parlamentària (COP) de la CUP-NCPG el 14/10/2022

1. El moviment popular s’imposa ... malgrat tot
Les xifres i la combativitat de la manifestació de la diada convocada per l’ANC, parlen per si soles. El moviment resisteix, malgrat tot. I al fer-ho, ha reblat la crisi del Govern i els seus partits, ERC i JxC.
La crida a la mobilització de l’ANC “Tornem-hi per vèncer, Independència” on s’afirmava que: "La victòria de l’1 d’octubre del 2017 i la majoria independentista al Parlament no es poden malbaratar en taules de diàleg amb l’Estat espanyol i baralles internes", van ser considerades per Aragonès com ofensives, va denunciar que els atacava a ells i no a l’Estat i va fer públic que no hi aniria. S’estalviava així els xiulets de l’any passat, argumentant una bateria d’arguments per desmobilitzar en la seva política autonomista, pactada amb el PSOE, de manteniment del règim. Junqueras (ERC) hi va afegir que la manifestació de l’ANC "va en contra de molts independentistes". Era clarament un intent de fer fracassar la mobilització, un boicot obert a la lluita al carrer, però les declaracions van resultar una provocació i va tenir l’efecte contrari: va incentivar la participació, a la vegada que radicalitzava el seu caràcter obertament contra ERC i el govern.

2. Fallida del govern ERC-JxC a mans de la mobilització
La crisi de govern va ser immediata, i Aragonès es reunia amb les entitats sense JxC. I l’esquerda s’obria també dins de JxC entre els consellers que no tenien cap intenció de sortir del Govern –amb Jaume Giró al capdavant- i Borràs i Puigdemont, que es reunia amb l’ANC per abordar “aspectes estratègics” i l’aniversari de l’1-O.
Però l’ANC anava més enllà, amb l’exigència de "O independència o eleccions", i l’amenaça de presentar-se amb una llista cívica, si no s’aprovava una resolució el proper 27 de setembre al debat de política general amb "El compromís de les institucions quant a activar la DI el segon semestre de 2023, pot donar tenir el tret de sortida en una gran mobilització ciutadana l’1 d’octubre de 2022, junt amb les institucions, per tal d’assegurar que la DI tingui lloc i sigui efectiva".
Immediatament, des d’ERC, començant pel cop de porta de Vilagrà, tots els dirigents van sortir a rebutjar la proposta, ratificant el que Aragonès havia dit a l’ANC. Tampoc JxC va trigar a rebutjar-la, però quedava suavitzada per la reunió amb Puigdemont. Mentre, Laura Borràs, tensava la crisi de govern posant sobre la taula els incompliments d’ERC del pacte d’investidura. El col·lectiu 1 d’octubre, dins d’ERC continuava qüestionant la direcció.

La fallida del govern era total, esquerdat entre socis i dins de cada partit.

El desenllaç va ser l’ajustat resultat de la consulta de JxC que donava una majoria als de Borràs i Puigdemont, però deixava oberta la crisi interna, i accelerava la d’ERC amb el Govern abocat a buscar suports en Comuns i PSC per aprovar els pressupostos. Però els de Puigdemont sembla que ja preparen la propera recomposició al voltant de la llista cívica de l’ANC, a tenor de les declaracions de Cuevillas, mà dreta de Borràs.
La composició del nou govern d’ERC parla per sí sola de la seva voluntat d’apuntalar l’acord amb el PSOE, i deixar enrere qualsevol plantejament d’independència, alhora que garantir els acords amb la patronal.

3. L’enèsima ocasió desaprofitada per la CUP
En aquest panorama és on cal analitzar la posició de la CUP, quan ja eren bastantes les pancartes que a la manifestació de l’11-S equiparaven ERC-JxC-CUP, cosa que fins ara no havia passat de tuits.
I, en lloc d’aplicar el que s’havia acordat en múltiples COP de posar distància dels partits del govern, fem exactament el mateix que ells: va faltar temps per què el SN de la CUP sortís també a desqualificar la proposta de l’ANC afirmant que “no hi ha cap recepta màgica” per a la independència, arrenglerant-se amb ERC i JxC. Això encara és més greu quan la CUP-NCPG no té un pla alternatiu, menys encara des de que es va deixar de parlar del referèndum -també “màgic”- que s’havia de fer en aquesta legislatura.
Per contra, el mateix SN afirmava que apostava per "generar les condicions de conflicte necessàries per poder exercir el dret a l’autodeterminació". Llavors, el que calia era seure amb l’ANC, discutir un pla activar la DI, construir plegats l’organització, la mobilització necessàries, impulsar amb l’ANC la convocatòria a totes les entitats, partits i moviments que ens reclamem de l’1 i el 3 d’octubre, i construir un pla de lluita que arrenqui de la defensa de tots i totes les represaliades. I això ho fem -en el marc de la greu crisi econòmica- des de la defensa de les classes populars... aquestes són les tasques que poden fer sortir el moviment de l’atzucac en què es troba. Ens havíem d’haver posat al seu costat per mobilitzar, en lloc de deixar aquest espai a Puigdemont, que ara apareix com el “més radical”.
Ara l’ANC ja ha convocat la seva Conferència per agrupar l’independentisme. Cal respondre-hi positivament.

1.4. I ... la moció de confiança
Ja vam plantejar el març que era imperiós posar distància del govern d’ERC i JxC però que això no passava per exigir la qüestió de confiança. Ho vam repetir l’abril per escrit i el juny. En aquell moment ho vam perdre, però el moment polític en que això es concreta és el pitjor escenari. Dèiem: “Perquè l’objectiu no és fer caure el govern, perquè no n’hi cap altre, ni tenim un moviment al carrer capaç d’imposar l’agenda política... D’exigir al govern, cal fer-ho amb reivindicacions sentides per la gent, denunciant el seu incompliment i posant l’accent en que cal un gir a l’esquerra i per la independència”. Avui, en plena batalla entre ERC i JxC i crisi de govern oberta, era el moment menys apropiat per a defensar l’exigència de la moció de confiança, perquè lluny de posar distància amb els dos partits de govern, s’arrenglerava amb un sector d’ells –els qui fa 5 anys no van defensar la independència quan eren govern i ho tenien votat- i ens embolica en una troca que no ajuda a les necessitats del poble i les treballadores. Vam tenir sort que ningú hi votés a favor.

Cal canviar el rumb i analitzar què ha passat aquest setembre per ressituar-nos al costat dels sectors populars. La CUP-UNCPG cada cop més formem part de la desesperació del moviment independentista i no pas de l’alternativa necessària i, en la situació actual, això ens enfonsa a la irrellevància política. I això porta a que, davant de les pugnes interburgeses del govern i els partits de l’espai independentista, quedem atrapats en la dinàmica de crisi d’ERC i Junts. Cal un gir urgent de la CUP-UNCPG per construir-nos com a motor d’una alternativa a l’autonomisme del Govern, una política decidida per a conquerir les àmplies capes d’independentistes decebudes que es segueixen mobilitzant, i un gir a l’esquerra entroncant amb les lluites contra la degradació que pateixen la classe obrera i els sectors populars.
En aquest darrer aspecte, analitzàvem la situació de la classe obrera catalana amb la inflació galopant i salaris i pensions estancats, amb l’altre cara de la moneda de beneficis milionaris de l’IBEX i crides a la “contenció salarial”. Però a més, alertàvem de que la política del BCE, amb els augments de les taxes d’interès i la proposta d’un pacte de rendes, empeny a l’estagflació (veure LI 181, setembre 2022). Les mesures populistes del govern PSOE-UP, o el pla de xoc d’Aragonès, son un traspàs de diners públics a mans d’empreses privades, sense abordar el problema de fons. Cal defensar el poder adquisitiu de salaris i pensions i una intervenció de preus i dels beneficis amb impostos –o la nacionalització de les companyies estratègiques. La CUP-G hauria de ser essencial en el suport i impuls de les lluites i de l’exigència de la vaga general.

I acabàvem proposant que la COP de la CUP-UNCPG resolgués:

3. Contra tota política assistencial i d’almoines per a mantenir els pagaments de les grans empreses, impulsar tota lluita contra tancaments i acomiadaments, així com per l’augment de sous i pensions amb l’IPC, donant suport a l’exigència de la vaga general.

16/10/2022

Lluita Internacionalista