El món on vivim és cada dia una mica més hostil per a la vida humana i animal. La proliferació de malalties infeccioses, condicions meteorològiques adverses i escassetat de recursos són problemàtiques cada cop més properes a la gent i la repercussió de les quals sens dubte notem en pròpia pell. De tota manera, res d’això no és nou per a la humanitat: sempre hi ha hagut epidèmies, huracans, sequeres i lluites pels recursos. El problema és que aquests fenòmens estan augmentant en freqüència i magnitud, així com apareixent en zones del globus on mai abans no s’havien vist. Ja fa temps que s’ha demostrat científicament que aquesta situació és deguda a l’activitat humana derivada de la producció i el transport capitalistes (1).

Cal entendre que el rol destructiu que exerceix el capitalisme sobre la humanitat i la natura no és simplement conseqüència de la innocent producció generada amb les millors intencions socials, sinó que entre totes les opcions de producció (geogràfiques, de tractat de residus etc.), el capitalisme i el seu lliure mercat sempre escullen la que genera més marge de benefici als seus accionistes, que a més sol ser la que té més impacte negatiu sobre el benestar social i ambiental. Aquesta dinàmica ens ha portat al conegut fenomen global de la deslocalització del treball cap a països de la perifèria de l’imperialisme, que el mateix sistema ja s’ha assegurat que tinguin regulacions més laxes tant en àmbit laboral com ambiental, permetent desforestacions, abocaments i tractes inhumans que no es permetrien a les metròpolis imperialistes. És a dir, la destrucció ambiental és possible per la dominació de classe.

Per tant, el capitalisme no només no desenvolupa les forces productives (2) en aquesta etapa, sinó que les està destruint.

La Covid-19 és un exemple clar del que es podria evitar amb polítiques antiespecistes, que aconseguirien dificultar la transmissió de malalties entre animals causades per la destrucció de casa seva i l’amuntegament i la insalubritat en la seva producció, transport i comercialització.

Pel que fa a l’escalfament global i l’efecte hivernacle: el C02 és un dels 4 gasos juntament amb el metà, l’ozó i l’aigua que més contribueixen a l’escalfament de la terra, i el que té una autoregulació més complexa amb els sistemes biològics del nostre planeta. Les temperatures globals pugen de mitjana cada any. Aquest fenomen tèrmic és el causant directe de la descongelació de microorganismes hostils per a la vida animal, la pujada del nivell del mar i l’increment d’esdeveniments meteorològics adversos com ara inundacions, huracans, tifons i sequeres. Aquests factors sumats a l’augment de l’acidificació dels oceans i a la desestabilització consegüent de la cadena tròfica marítima, provocarà fams sense precedents, amb previsibles migracions climàtiques i extincions massives.

Veient tan desesperançadora realitat per a la joventut revolucionària mundial ens hem de preguntar: Hi ha espai per a la reforma del sistema capitalista o la destrucció ambiental li és inherent? Davant d’un imminent col·lapse climàtic, quina és l’estratègia? Som col·lapsistes? Decreixentistes? Només cal ser revolucionaris? Per què la lluita pel clima és majoritàriament jove? Ha de ser així?

Davant aquest escenari nosaltres ho tenim clar: necessitem urgentment acabar amb la destrucció de la natura, i per això cal caminar cap a la fi del capitalisme. Fa anys que la burgesia reformista demostra que no és possible la pervivència del medi ambient en un sistema que avantposa el guany d’uns quants a la salut de la natura i del propi ésser humà. Per això cridem a l’organització del jovent amb el conjunt de la classe obrera; perquè només en un sistema en què primin els interessos de les treballadores es podrà frenar la destrucció mediambiental capitalista.

Marc Palomer

 .-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-...-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Transició ecològica

L’imperialisme europeu i sectors liberals ianquis advoquen pel consens burgès, clarament visible en institucions com l’ONU, de crítica als negacionistes. El problema és que no poden proposar mesures de fons que vagin de la mà de les necessitats empíriques del ritme de destrucció capitalista i del risc que comporta per a l’ésser humà i la terra. Les aspiracions burgeses de transició energètica a les renovables són una expressió més d’aquestes contradiccions. Perquè països com els nòrdics o Dinamarca puguin desenvolupar les seves energies renovables com plaques fotovoltaiques, turbines eòliques o, fins i tot, energia nuclear cal que s’espoliï silici, urani i força de treball dels països de la perifèria de l’imperialisme. Països molts dels quals seguiran cremant carbó per generar energia, carbó que genera el 60% de la producció elèctrica mundial (https://data.worldbank.org/indicator/EG.ELC.COAL.ZS).
NOTES:
(1) Martinez, L. H. (2005). POST INDÚSTRIA. L REVOLUTION HUMAN ACTIVITY AND CLIMATE CHANGE 403–421. http://www.jstor.org/stable/42842978
(2) Entenem per forces productives els mitjans de treball (essencialment la natura), l’ésser humà i les eines i la tècnica