La joventut és el grup social que reflecteix millor la manca de perspectiva cap al futur. La crisi climàtica i econòmica genera un sentiment de frustració que es canalitza normalment de manera més destructiva que constructiva, tot i que no es pot negar que seguim tenint un paper rellevant en les lluites actuals a nivell mundial.La taxa d’atur juvenil ja se situa per sobre del 30% a l’Estat espanyol i el 32% de les joves entre 20 i 29 anys estan en risc de pobresa. Hi ha una correlació molt clara entre aquestes dues dades, i totes dues deriven d’un mercat laboral (regit per les reformes laborals de PP i PSOE-UP) fet a mida del gran capital: salaris baixos, horaris variables, condicions de treball pèssimes i contractes temporals, a més d’un alt grau d’economia submergida, que ha passat de representar el 12,5% del PIB el 1980-1985 al 20% actual.

La joventut en general no se sent atreta per les organitzacions que intenten plantejar una alternativa al sistema actual en les diverses formes (partits, sindicats, moviment feminista, lgtbi, habitatge, ecològic). Després d’un període d’alça dels moviments democràtics, durant el qual la joventut en conjunt va tenir un paper principal, s’ha vist un allunyament respecte a aquests moviments i una tendència a cercar alternatives individualistes funcionals al sistema o sortides alienants i autodestructives. La ínfima part de la joventut que sí que està organitzada, ho fa majoritàriament al marge dels partits i els sindicats, amb una clara actitud movimentista i antipartidista. Aquesta darrera tendència s’explica perquè es considera els partits elements funcionals al sistema i allunyats de la realitat. En aquest punt també són responsables els partits que van tenir el seu ascens a la crisi de 2008 que, amb les seves polítiques reformistes i les seves contínues traïcions a la classe treballadora, han fet que les joves que hi havien posat grans expectatives –per presentar-se com a rupturistes– hagin perdut la confiança en l’organització partidista.

D’altra banda, aquelles joves que encara consideren útils els partits i els sindicats renuncien en part a les estructures que històricament han abanderat les lluites. En l’últim any, estem veient com joves organitzades en partits polítics d’esquerres trenquen amb les estructures històriques i elaboren crítiques importants cap a les seves direccions, la seva falta de programa revolucionari i la seva deriva reformista que, com diuen, fa impossible avançar cap al final del capitalisme . El cas més proper i recent és l’escissió d’Arran, que sembla que impulsa una alternativa política a través d’un espai anomenat Horitzó Socialista. Aquesta situació no és exclusiva dels Països Catalans, sinó que hem vist el mateix procés–i amb discursos similars–a diferents punts de l’Estat espanyol. Encara és aviat per definir-los políticament, però sí que sembla que caracteritzen, en major o menor mesura, els moviments democràtics que neixen de la pròpia societat com a eines del capital, i tendeixen a defensar que tota estructura d’intervenció ha de tenir com a eix central el partit, per la qual cosa sorgeix la necessitat d’integrar aquests moviments a les pròpies estructures del partit.

Ja estem veient les conseqüències de l’enorme injecció de diners que es va fer durant la pandèmia, que ha estat transferida directament o indirectament en gran mesura a les grans empreses, amb guanys rècord de l’Íbex-35. La inflació i la tendència a la recessió generen un empobriment de les classes populars. Les treballadores joves som les més afectades, ja que a l’augment del preu de la vida se li ha sumat una precarietat laboral existent des de fa anys. S’espera que la situació pugui empitjorar els propers mesos amb el pagament de l’enorme deute contret durant el període de pandèmia. I la seva recepta ja la coneixem: retallar els serveis públics i afavorir la pervivència del gran capital a costa de la classe treballadora. En aquest marc, es fa urgent la necessitat d’organitzar-nos als nostres centres de treball i d’estudi, així com d’unir lluites amb les treballadores i pensionistes. Hem de continuar intervenint en els moviments, polititzant-nos i intentar establir un diàleg amb totes aquelles joves que lluiten contra la burocràcia i la manca de discurs de classe de les seves direccions i intenten construir alternatives revolucionàries.

Joves de LI