Llerena, a Badajoz, tenia una mica menys de 5.000 veïns, jornalers i yunteros (1) 1. El latifundi dominava: només 12 propietaris posseïen la meitat del municipi. A l’altra banda, una massa de jornalers malvivia entre l’atur i els salaris de misèria. El PSOE i la UGT eren les organitzacions obreres majoritàries. L’arribada de la II República l’abril de 1931, va despertar grans expectatives en una reforma agrària radical. Els jornalers esperaven sous dignes i solució per als períodes d’atur forçós i els yunteros la fi de la manca de terres i dels cars arrendaments… L’Associació de Propietaris de Finques Rústiques d’Extremadura, per contra, defensava la devesa (2) 2, com a model d’explotació amb grans extensions perquè fos rendible. A finals de 1932, mentre que els diputats discutien lentament sobre la reforma agrària, va esclatar la revolta d’uns pagesos exhausts.

Per aquelles dates, Luis Rastrollo, estudiant de dret a Madrid, és guanyat pel trotskista gallec Enrique Fernández Sendón, Fersen, i s’integraria, amb el pseudònim de L. Siem, a la direcció de l’Oposició Comunista d’Espanya (OCE) -integrant de l’Oposició d’Esquerres Internacional que era trotskista- i seria redactor a “El Soviet” i “Comunisme”. Aviat se li uniria, Eduardo Mauricio. A les seves vacances, Rastrollo feia xerrades sobre la Revolució Russa a la Casa del Poble de Llerena, guanyant un grup de les Joventuts Socialistes, i acabant per instal·lar-se al poble.

El desembre de 1931 el grup de Llerena impulsa, a la seva localitat i les veïnes, la vaga general provincial convocada per UGT. L’agost de 1932, es funda el ràdio (avui diríem equip) trotskista de Llerena amb 38 membres. Entre els quals hi havia Carlos Llarza (pseudònim de Julián Gómez Sánchez), Regino Marín, Romualdo Fuentes, Félix Galán… i amb el suport de Grandizo Munis, que té família a Llerena. Les publicacions del grup s’imprimeixen al negoci del seu oncle, Pablo Fernández Grandizo, un veí d’esquerres que havia proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament. Aviat es van estendre a les poblacions veïnes de Maguilla i Berlanga.

Vagues generals el 1932

A principis de 1932 la situació era insurreccional. A Castiblanco, el 30 de gener, una manifestació de més de 300 veïns cridava a la vaga general de l’endemà, però la guàrdia civil havia pres la població i en els xocs hi va haver dos pagesos morts i 4 guàrdies civils. Diversos jornalers van resultar ferits.

L’OCE es va posar a prova al març. A causa de la gana que patien els jornalers, exigien que la patronal assumís l’allotjament dels aturats durant 15 dies. Els patrons n’oferien 10. Mentre estaven negociant, els obrers van bloquejar l’Ajuntament i van saquejar les cases dels amos. Van obtenir una victòria, però hi va haver 30 detinguts. Fins que no van ser alliberats, els obrers no van acceptar ser “repartits” ni subsidiats. Rastrollo, com a líder dels vaguistes, va quedar pres fins al juny. Les revoltes van ser generalitzades, però la UGT, amb 48.000 afiliats a la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), no va estar a l’altura. L’OCE va reconduir la gran desafiliació que hi va haver a Llerena, a la fundació de la Federació Local de Sindicats Obrers, mentre seguia creixent a Manguilla (50 militants) i a Berlanga.

L’agost del 1932 es va celebrar a Llerena una gran manifestació impulsada per l’OCE i el PSOE contra l’intent de cop d’estat de Sanjurjo.

Però després de la sega, a l’octubre, va tornar el conflicte obrer. Els jornalers no trobaven feina, i els yunteros o no tenien llavors per sembrar, o havien estat expulsats de les deveses per propietaris que deixaven les terres per a pastures. Però, units els yunteros i jornalers, donarien al moviment camperol una força i un caràcter revolucionari que no havia tingut fins aleshores, amb vagues generals i ocupació massiva de finques.

A Llerena, amb 800 jornalers a l’atur, l’OCE impulsa a l’octubre una vaga general per demanar augment de salaris. La UGT s’hi va oposar i no va acatar l’assemblea comarcal que votà per la vaga: només es fa a Llerena, Manguilla i Berlanga. El govern la declarà il·legal per “revolucionària” –encara que demanaven jornals de 4,5 ptes. per a la sembra–. La vaga comença amb força i dura fins al 15 a Berlanga. Encara que es formen taules de negociació amb la patronal, el govern va detenir els comitès de vaga i va tancar Cases del Poble i societats obreres. Van estar presos fins al maig del 33: els demanaven 17 anys de presó que van quedar en un.

La vaga es va perdre, però els trotskistes llerenencs havien guanyat un ampli suport tant davant el PSOE i la UGT per la seva posició en el conflicte, com davant el PCE que havia enviat dirigents de Sevilla per plantejar a l’OCE que ingressés i se subordinés al partit. L’OCE –com tot el corrent internacional-, es considerava fracció del PCE i, per tant, es plantejava reingressar en el PCE per “redreçar-lo”. Va haver-hi un debat públic entre Grandizo Munis, Llarza i Galán amb representants del PCE que, amb bones paraules, no acceptaven que el grup entrés amb les seves posicions trotskistes. El debat va enfortir l’OCE entre els obrers, davant el burocratisme del PCE, i va ser motiu de discussió amb la internacional. Així i tot, a les eleccions d’aquell any hi va haver un trotskista (Pedro Corraliza) a la candidatura del PCE de Badajoz, i l’OCE va fer campanya i va demanar-ne el vot. Els resultats donen compte de la seva força: l’11% dels vots a Llerena, mentre que la mitjana del PCE a la província va ser del 0,77%.

Bienni negre: el front únic

Després de la victòria electoral de les dretes, amb els radicals i la CEDA, es va conformar -sota impuls dels trotskistes- “el front únic de totes les organitzacions polítiques i sindicals” que al febrer va realitzar un gran míting antifeixista. El 5 de juny 1934, la UGT va impulsar una vaga general camperola, que va tenir els centres més actius i violents a Jaén i Llerena . Hi va haver 400 detinguts al districte de Llerena, 40 de l’OCE. La vaga va ser un fracàs a escala estatal -accentuada per la derrota d’Astúries a l’octubre- i va significar el desmantellament del moviment camperol, però la combativitat dels troskistes llerenencs es va veure recompensada amb l’ingrés d’un grup de militants del PSOE. A 1935 és un dels nuclis més importants de l’Izquierda Comunista de España (ICE), nou nom de l’organització en constituir-se com un partit independent del PCE, fet que és combatut per Trotski. Grandizo Munis es va oposar a aquesta fundació, davant de Rastrollo que la defensà. Però aquest, el principal dirigent, es traslladà a Santiago per construir la ICE a Galiza. Eduardo Mauricio va quedar al capdavant a Llerena, i serà membre de la direcció del POUM quan es fundaria al setembre.

Ocupació de finques i revolució

Arribades les eleccions del Front Popular, el POUM s’integra i exigeix presència a les llistes de Catalunya, Astúries, Badajoz, Castelló i Osca, proposant Andreu Nin per a la pacense. Davant la negativa dels altres partits, no hi va haver cap candidat del POUM a Badajoz. Però “La Batalla”, el seu diari, es venia més del doble que qualsevol altre diari obrer a Llerena.

La FTT de la UGT crida a ocupar les finques. El 25 de març, uns 80.000 camperols extremenys ocupaven, amb les seves joves i eines de cultiu un gran nombre terres. Entre el març i el juliol del 1936, es van assentar a Extremadura 81.297 camperols en 238.797 ha. -quinze anys després d’acabada la guerra, només en quedaven unes 8.000 ha.-. Al POUM li són adjudicades 12 faneques de terra, que van ser explotades col·lectivament, el seu sindicat es fusiona amb la UGT, i el juliol del 1936, arriba als 230 militants a Llerena.

Com a resposta al cop esclata la revolució: l’ajuntament és substituït pel Comitè Antifeixista que, davant de la fugida o boicot de la burgesia, pren el control de la vida i l’economia del poble. Els veïns de dretes són empresonats (a Llerena, ningú és afusellat). Es demanen armes al govern civil de Badajoz que no arriben i s’expropia tot l’armament que troben per organitzar les milícies de defensa: només armes curtes i de caça.

La Columna de la muerte de Yagüe

El 5 d’agost, la Columna Madrid del tinent coronel Yagüe, la Columna de la Muerte de legionaris i regulars, que va a Madrid des de Sevilla, es concentra a Llerena. L’assalt és brutal, i encara que les milícies es defensen fins a la fi, és una massacre. Intenten volar un pont, però són emboscats i afusellats, així com un camió amb familiars que anava a pobles veïns, i un altre grup entregat –i afusellat– per la guàrdia civil del poble que s’ha passat als revoltats. Els darrers milicians s’atrinxeren a la torre de l’església i es neguen a rendir-se. Les tropes calen foc a l’església amb els milicians a dins. Félix Galán o Jose Martín cauen en combat. Centenars són afusellats, com Pablo Fernández Grandizo, que mor lligat pels canells a un altre afusellat. Es van establir llocs fixos per als afusellaments: la tàpia del cementiri i el rierol Romanzal, on es van obrir grans fosses per enterrar els afusellats que queien en fila a mesura que els disparaven, enterraven, tapaven amb calç i seguien, apilant-los... L’orgia de violència i terror porta el segell del comandant Castejón: 330 assassinats consten al registre civil, però n’hi ha molts que no van ser inscrits, a banda dels que van anar a la presó i van ser afusellats després.

Rastrollo és afusellat a Santiago de Compostela el desembre de 1936. Eduardo Maurici va poder escapar a França. Grandizo Munis, que sempre va donar suport a les posicions de Trotski, era a Mèxic quan va començar la guerra i va tornar immediatament. Empresonat pel govern del Front Popular per trotskista, i deixat en una cel·la de càstig del Castell de Montjuïc, a Barcelona, perquè fos allí capturat pels franquistes, va poder escapar a l’últim moment. Va prendre la paraula al funeral de Trotski i va ser clau en el judici contra el seu assassí. Abans, malgrat les seves diferències, no va dubtar a autoinculpar-se per exonerar els seus companys del POUM, perseguits pel PSUC des del govern del Front Popular. I, al seu llibre “Promesas de victoria, jalones de derrota”, escriuria:

“Als meus camarades Luis Rastrollo, Félix Galán, José Martín, durs i intel·ligents lluitadors de la revolució socialista, assassinats pel botxí Franco; al meu oncle, Pablo Grandizo, assassinat per ell; tots els morts per la revolució durant les batalles d’Espanya, nobles representants d’una generació que va saber fer servir la seva vida.