Les eleccions del 28M marcaven la debacle de Podem i el final de Ciutadans. El nou projecte Sumar queda com una nova refundació del PCE, des d’Izquierda Unida. Si Podem va acabar sent presidencialista amb Pablo Iglesias, a Sumar el verticalisme té un clar biaix estalinista: Yolanda Díaz veta la presència a les llistes d’Irene Montero i Íñigo Errejón: la militant del PCE no vol ningú que li faci ombra. Signa acord amb els Comuns i la cap de llista de Sumar per Barcelona fa unes declaracions a favor d’un referèndum pactat per Catalunya, però ràpidament Díaz surt a corregir-la: amb Sumar no hi ha referèndum d’autodeterminació de cap mena, fins dels utòpics... només la taula de diàleg, consigna que el PSOE ha deixat caure del seu programa. Sumar no es planteja qüestionar el capitalisme i tampoc la monarquia, dilueix el programa de Podem-IU encara més, en una clara voluntat de fer-lo a mida d’un govern amb el PSOE. Això, atura PP-Vox?

El vot de càstig al govern PSOE-Podem/IU el 28-M

Un càstig merescut: incompliments com la derogació de la reforma laboral i la llei mordassa, lleis com la de l’habitatge o la dels drets LGBTI, assassinats a les fronteres com a Melilla, repressió com les tanquetes a la vaga del metall a Càdis, i una taula diàleg que només ha servit per negociar amb ERC l’indult a canvi d’acatament monàrquic i autonomista del Govern català, mentre continua la repressió contra activistes independentistes. També és normal que rebi més càstig qui més ha traït: l’esquerra del govern, IU-Podem.

Per a milions que havien tingut il·lusions, l’esfondrament de Podem pot ser un nou cop dur, un més. Podem, que arriba a més de 5 milions de vots al 2015, volia canalitzar el moviment del 15M nascut el 2011. La crisi capitalista havia esclatat el 2008-2009. La política dels estats va ser imposar programes de retallades contra la classe treballadora, mentre s’entregaven milers de milions per salvar els bancs. Al Nord d’Africà i el Pròxim Orient (Tunísia, Egipte, Síria, Líbia, Barhein, i més tard Líban o Algèria) esclataven aixecaments i revolucions per desfer-se de règims que durant dècades havien empobrit els sectors populars. Les grans vagues generals a Grècia plantaven cara als plans d’ajustament de la troika. Aquests moviments estaven interrelacionats.

Tampoc és casual que aquest període coincideixi amb el creixement exponencial del moviment independentista que arrenca el juliol del 2010 i té la seva màxima expressió en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i la vaga general del 3. Les direccions del procés, ERC i l’actual JXC, van retrocedir en un nou aterratge autonomista, ni el Govern Torra ni el d’Aragonès van encarar un pla per fer realitat la República Catalana proclamada al 2017 i suspesa segons després.

A Grècia el rebuig polític el canalitzava Syriza, a l’estat espanyol Podem. A Gran Bretanya l’ascens de l’esquerra del laborisme britànic amb Jeremy Corbyn, o l’aparició de Sanders als Estats Units. Però aquell cicle polític s’ha acabat. Syriza va trair les masses gregues que van votar NO al referèndum sobre el memoràndum, i Podem també va voler conciliar els interessos dels sectors populars amb els del capital. Són polítiques que acaben naufragant, perquè en aquests períodes de crisi no hi ha espai per fer compatible la voracitat del capital amb millores per la majoria. Fa uns dies dimitia el líder de Syriza Alexis Tsipras, després dels mals resultats electorals Pablo Iglesias ja havia plegat i ara veiem la debacle de Podem. Corbyn va ser expulsat del Partit Laborista... I els botxins de les revolucions al Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient (el sirià Al-Assad, l’egicpi Al-Sissi i el tunisià Saied) encaixen les mans a la cimera de la Lliga Àrab.

Sánchez i Díaz són part del problema, no de la solució

El cicle s’ha acabat, cal treure’n les experiències. Són moments de canvi, de ruptura. Tota gestió del capitalisme i la monarquia es gira contra els i les treballadores i contra els pobles. O s’està amb el capital o s’està amb la classe obrera; o s’està amb la monarquia o es defensa el dret a l’autodeterminació i la llibertat dels pobles. No hi ha temps a perdre. La crisi capitalista agreuja les condicions de vida dels i de les treballadores, ara amb la inflació, amb el capital financer que especula amb els nostres habitatges i vol fer-ho també amb les pensions... I el gran capital ho sap, per això finança l’extrema dreta, que comença a baixar al carrer, perquè són moments en què els cal endurir la política i augmentar la repressió. I, si cal, desenvolupar més endavant el feixisme. No és possible aturar l’extrema dreta i la dreta sense enfrontar les polítiques del Govern Pedro Sánchez-Yolanda Díaz, perquè ells són part del problema, no de la solució. O es construeix una alternativa a l’esquerra del govern PSOE-IU/Podem i es reprenen les mobilitzacions obreres i populars, o la dreta i l’extrema dreta capitalitzaran el malestar.

Nosaltres ens plantegem les eleccions del proper 23J en aquesta clau. Com podem ajudar a recuperar les mobilitzacions, a crear la unitat entre treballadors/es i pobles per afrontar el capitalisme i la Monarquia. Ens cal un gran front com va ser Iniciativa Internacionalista-La solidaritat entre els pobles del 2009 a les eleccions al parlament europeu, de la qual Lluita Internacionalista formava part, amb desenes d’organitzacions arreu de l’estat. L’esquerra abertzale era la principal força política de la coalició i va abandonar aquest camí, per girar cap a la dreta i l’electoralisme, i acabar amb un programa socialdemòcrata i una aliança amb l’autonomisme d’ERC i el BNG. Avui la principal referència política que queda és la CUP-Per la Ruptura, candidatura de la qual també participa LI.

Des de la CUP-PR hem defensat la derogació de la Reforma Laboral i la Llei Mordassa, que es denunciés el Pacte de Toledo i les dues retallades contra les pensions, la repressió al metall de Badia de Cadis, els assassinats a Melilla, la repressió contra l’independentisme i la criminalització de la protesta. Cal una acció encara més decidida, però sense donar cap pas enrere. Cal també que obertament la CUP-PR emplaci a un acord a totes les forces que defensen el dret d’autodeterminació dels pobles i que defensen el interessos de la classe treballadora i els sectors populars contra els plans d’ajustament. És el moment de cridar les companyes i companys que van creure que era possible fer un canvi amb Podem (Comuns, Compromís...) que cal tornar a sortir al carrer, que cal tornar a construir una alternativa política. I també a la gran majoria que es va implicar en l’octubre del 2017 en la lluita per la República Catalana que també cal construir una alternativa per fer-la realitat. El 23 vota CUP-PR i organitza’t a Lluita Internacionalista.

8/7/2023

+++++++++++++++++++++++++++

Plantem cara!

1. Per la independència i el final de la repressió
a. Som Països Catalans: treballarem pel conjunt dels PPCC.
b. Abolició de la Monarquia, el règim del 78 i el seu aparell d’Estat
c. Plantem cara a l’extrema dreta, al carrer, les institucions, i en l’àmbit de la memòria
d. En defensa de totes les persones represaliades per l’Estat en la lluita pels drets nacionals, socials, dels pobles i de les treballadores.
e. Pels plens drets civils, polítics i digitals. Cap legislació d’excepció que negui drets: ni llei d’estrangeria; ni codi penal, ni «llei mordassa»...

2. Pel socialisme i la planificació democràtica de l’economia
a. Recuperem els drets, combatem la dictadura del deute, les privatitzacions i les retallades. Ni article 135 de la Constitució ni altres que redueixen drets. No pagament del deute. Que els bancs retornin els milions. Cap a la nacionalització i recuperació de propietat i gestió pública dels serveis públics i sectors estratègics.
b. Contra les reformes laborals i de pensions i la seva privatització. Sous i pensions amb l’IPC: NO a «pacte de rendes». Cap sou ni pensió per sota el llindar de la pobresa: ni per jornades parcials ni per pensions no contributives-. Control de preus.
c. Plantem cara a l’IBEX 35 i grans multinacionals pels drets a l’habitatge, els serveis públics, la salut, l’educació, la cura i serveis a les persones; contra privatitzacions, en defensa dels serveis públics. Sistema sanitari i educatiu públic, únic, gratuït i en català.
d. Per una Europa i una Mediterrània dels pobles i les treballadores, no a l’OTAN, la UE i el FMI. Solidaritat entre pobles, i trencament de relacions amb l’estat sionista.

3. Salvem el planeta, esclafem el capitalisme
a. Front a l’emergència climàtica i ecològica: ni grans infraestructures ni extractivisme territorial: per a una transició ecosocialista
b. Per recuperar el poder i la capacitat de decisió del poble sobre l’alimentació, el territori i l’energia. No al capitalisme verd.
c. Contra l’arrel dels problemes provocats pel turisme massiu i un creixement econòmic desenfrenat.
d. Per un model econòmic ecològic i socialista, que respongui a les prioritats socials.

4. Feminisme per canviar-ho tot
a. Contra les retallades al sistema públic i el reconeixement i la gestió pública de les tasques de cura i reproductives
b. Prou feminicidis i violència masclista i LGBTfòbica, ens volem vives!
c. Treballem totes, treballem menys. Contra la feminització de la pobresa. Ni escletxa salarial ni de pensions. Treballadores de la llar a l’Estatut dels Treballadors.
d. Pel dret al propi cos i contra els privilegis de l’Església catòlica. Avortament lliure, universal, gratuït, segur i sense límit d’edat.

5. Fem fora la màfia
Aixequem les catifes de l’entramat d’interessos polítics, econòmics i socials de l’Estat espanyol, des de la monarquia corrupta fins a l’aparell judicial, i les grans empreses – principalment l’IBEX 35 –, que mouen les portes giratòries i marquen les polítiques econòmiques, socials i d’infraestructures. Privatitzacions i externalitzacions –i el seu cost- formen part d’aquesta xarxa de privilegis.

Treballarem per bastir aliances amb tots els col·lectius que, arreu dels Països Catalans i de tot l’Estat, lluiten pels mateixos objectius: l’autodeterminació dels pobles, contra la repressió i pels drets socials. Recuperem els carrers!!

8/7/2023