El proper 26 de setembre Feijóo intentarà una més que probable investidura fallida. El president del PP esperava si els barons del PSOE pressionaven com a octubre del 2016, que amb algunes abstencions van permetre la investidura de Rajoy, però aquest cop Sánchez té un major control de l’aparell. També l’escora del PP cap a Vox ho fa quasi impossible. La qüestió sembla reduir-se a si Sánchez aconseguirà reunir tot els suports que necessita per obtenir la majoria (amb un govern PSOE o PSOE/Sumar), i si no anem a noves eleccions. En tot cas, la tàctica del PSOE és tirar la pilota endavant, deixar que passi el temps i que les contradiccions facin madurar la situació.

A canvi dels vots per fer a la socialista Francina Armengol presidenta del Congrés, ERC i JXC, juntament amb Bildu i el BNG, van demanar un gest cap a les llengües cooficials, per poder-les parlar al Congrés i a Europa, i una desjudicialització del Procés. Ara per la investidura posen l’accent a l’amnistia, finançament i traspassos com Rodalies. És evident que no hi haurà cap compromís sobre un referèndum d’autodeterminació.

El debat sobre una possible amnistia està sobre la taula i sembla decisiu. Cal una amnistia per reconèixer que l’estat va violar drets fonamentals, i també acabar amb el patiment dels i de les 4000 represaliats/ades. Però una amnistia també pot ser un procediment per enterrar el referèndum de l’1 d’Octubre. O una amnistia pot acabar posant en el mateix sac repressors i reprimits. En aquest sentit Yolanda Díaz avançava que podia servir també per als policies i guàrdies civils encausats. És evident que una amnistia en aquests casos seria la consolidació de la repressió que va aplicar l’estat contra el legítim dret dels i de les catalanes de decidir el seu futur. Seria una segona edició de la nefasta amnistia del 1977 que, a nom de deixar lliures als lluitadors i lluitadores, deixava impunes les atrocitats del franquisme i el blanquejava.

El marge de maniobra que tenen ERC i sobretot JXC és molt estret, i s’arrisquen a un nou càstig de l’independentisme en unes eleccions autonòmiques no trigaran a convocar-se. Per això no es pot descartar que les negociacions fracassin i anem a la repetició electoral. Creiem que no s’ha de donar suport a la investidura de Sánchez, més encara quan l’alternativa són noves eleccions el gener.

Tornen les retallades

Però, sigui quin sigui el resultat final, el que està clar és que la Comissió Europea ja ha advertit que s’acaba el període d’excepcionalitat sobre control de dèficit i deute públic, i que es tornen als topalls del 3% de dèficit i un 60% del PIB. I adverteix que les previsions que planteja el govern Sánchez no s’ajusten al sostre de dèficit i que cal una retallada addicional en els pressupostos del 2024 de quasi 10.000 milions d’euros. Encara no ens hem recuperat de les retallades anteriors del 2012, i ja en reclamen de noves.

La inflació que no acaben de controlar a la UE i impulsa als bancs centrals a seguir augmentant els tipus d’interès crea més dificultats de finançament a una economia que es va aturant. El creixement del segon trimestre es va reduir en els països de l’OCDE fins el 0’4%. El FMI torna a advertir d’una recessió a la segona meitat del 2023 i 2024, mentre la Xina es desaccelera i veu com li cauen les exportacions.

Sánchez presumeix de créixer per sobre la mitjana de la UE i que té la inflació més controlada. Però tot just el segon trimestre del 2023 l’economia espanyola recuperava el PIB d’abans de la pandèmia (que va caure un 11’3% en el 2020), mentre que la mitjana de l’OCDE havia superat en 5’1% el nivell de 2019. És a dir, encara no hem arribat on érem que ja tornem a caure. El deute públic marcava un nou rècord aquest estiu amb 1.568 billions de euros (113% del PIB), cosa que suposa un augment el darrer any d’un 6,4%,. I amb la pujada del preu del diner també creixen els interessos que paguem per aquest enorme deute.

Aquestes dificultats de l’economia expliquen que l’estat espanyol sigui l’estat de la Unió Europea on més han crescut les declaracions d’empreses en fallida. Quasi s’han triplicat: de les 3.658 del 2020 a les 9.606 del 2022. Certament que això no ha comportat una forta destrucció de llocs de treball, però sí d’un augment de la precarietat i una caiguda del poder adquisitiu dels sous. El turisme, sinònim de sous baixos i molta precarietat, ha aguantat la pujada del PIB dels darrers mesos, mentre la indústria segueix perdent pes.

Per tots aquests motius la situació empitjora per a la classe obrera i les classes populars, ja sigui amb un govern Sánchez o amb la convocatòria de noves eleccions. La defensa de sous i pensions contra una pujada de preus, particularment de l’alimentació i de l’habitatge que són dos pilars fonamentals, exigirà mobilitzar-nos i qüestionar el V Acord per l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva signat per CCOO, UGT y la CEOE el 31 de maig, que acceptava la pèrdua de poder adquisitiu del 2022 (un 2,8% d’augment dels sous amb una inflació del 8,5% inflació). Caldrà tornar a defensar els serveis públics davant de noves retallades. Ens cal organització i mobilització. I un cop més tornar a insistir que hem de reagrupar forces a l’esquerra del PSOE-Sumar-Podemos-IU. Sense aquesta construcció d’una alternativa per la ruptura amb el règim i el sistema capitalista, seguirà el compte enrere per l’arribada de la dreta i l’extrema dreta al Govern.

Lluita Internacionalista
1/9/2023