La greu crisi de sobreproducció que tan fort ens estreny, comença a comparar-se amb les més greus
que ha viscut el capitalisme. Aquestes crisis es produeixen per la dinàmica capitalista de fer créixer la
producció alhora que redueix els salaris i la capacitat de compra dels treballadors i treballadores. Els
governs i les patronals ens volen fer creure que la recuperació serà en un parell d’anys perquè acceptem
els acomiadaments com una situació transitòria, però les mesures que impulsen no pretenen resoldre
cap dels problemes que patim la classe treballadora amb la crisi, sinó preservar els beneficis empresarials
fins i tot en aquesta situació.

El capitalisme ha fet servir al llarg
de la història l’exèrcit femení de reserva
en moments de crisi i guerres.
I ara torna a passar, al mateix
temps que desapareixen les bosses
de treball indefinit i els sous per sobre
del Sou Mínim Interprofessional
(drets laborals aconseguits com a
fruit de les lluites obreres del segle
passat) augmenta el treball més
vulnerable: temporal, a temps parcial
i amb sous miserables. I les
famílies i les dones treballadores
rebem tot el patiment que comporten
les recessions d’aquesta mena.

Som les dones, majoritàriament, les
que accedim al mercat laboral
precari, mentre els homes, que
tenen els llocs de treball més estable,
passen a cobrar l’atur. Així
arribem a la igualtat amb l’home en
la precarietat del mercat laboral.
La taxa d’activitat de les dones
ha augmentat 92 centèsimes el
darrer trimestre de 2008 respecte
l’anterior, davant la baixada de 6
dècimes dels homes.

Amb feina escombraria i tot, hi ha
una diferència considerable entre
dones actives (51,38%) i homes
actius (69,21%). Les dones
continuem omplint les bosses
d’atur.

Les dones treballadores que fins
ara ocupàvem llocs de treball estables
també estem essent
expulsades a l’atur, perquè la taxa
de desocupació d’homes i dones
s’aproxima progressivament el
darrer trimestre del 2008.

Les dones treballadores ocupem
els llocs de treball amb sous baixos
i en condicions ínfimes en el sector
serveis: en la neteja d’edificis, en la
cura de les persones grans o
dependents a domicili, en els
serveis socials privatitzats, en el
sector turisme, en la restauració,
de dependentes en comerços,
forns, etc. I és en aquest sector
serveis que estan ocupades
majoritàriament les dones
immigrades.

La taxa d’ocupació de l’any 2008
per sectors d’activitat ha tingut
fortes caigudes, excepte en el sector
serveis, on treballem moltes
dones i, sobretot, les dones
immigrades.

I els sous continuen a la baixa!
Però en termes generals les dones
rebem de mitjana un 30% menys
de salari que els homes. L’atenció
a les càrregues domèstiques, que
continuem exercint les dones
majoritàriament, ha condicionat
l’acceptació de jornades a temps
parcial, contractes temporals i,
sovint, la inestabilitat i l’allunyament
del mercat laboral per la maternitat
o l’atenció dels i les menors i persones
dependents. La inestabilitat
en la cotització a la seguretat social
repercutirà negativament en les
pensions futures.

Amb l’atur generalitzat, la pobresa
està envaint les famílies
treballadores que depenen del sou
miserable de les dones. Les llars
monoparentals que tenen al
capdavant una dona i les dones que
viuen d’una pensió de viduïtat han
passat o passaran a engreixar les
bosses de pobresa.
Les jornades interminables per
portar un sou a casa repercuteix
en la seva salut de les dones. A la
ciutat de Barcelona la percepció de
tenir mala salut és més del doble
en les dones que en els homes.

Polítiques socials contra la
crisi?

No hi ha polítiques socials contra
la crisi! Els governs donen ajuts a
empresaris i banquers i als
treballadors i treballadores ens la fan
pagar dient que ens hem d’estrènyer
el cinturó. Atur, congelació salarial,
sous miserables, temporalitat, etc,
formen part del paquet de mesures
de governs i patronal per la classe
treballadora.

A banda de l’explotació en l’àmbit
laboral, la societat capitalista engendra
la violència contra les dones en
l’àmbit domèstic i també l’explotació
sexual. Aquest dos fenòmens
augmenten paral·lelament a la crisi
econòmica i amb ella la pobresa de
les dones, que som víctimes i no tenim recursos per sortir de
situacions que ens tenen
empresonades i esclaves.

La llei de l’avortament, aquests
dies a la picota, està sota el raser
d’una església catòlica
fonamentalista i del negoci privat. Si
la futura Llei no garanteix la nostra
capacitat per la pràctica lliure i en
establiments sanitaris públics de
l’avortament, serà un altre pas més
en el retrocés de garanties per la
nostra salut i integritat i en el dret
de decidir sobre el propi cos.

L’aplicació de la Llei de
dependència, amb polítiques del
xec i l’almoina, repercuteix sobre
les dones treballadores i ens fa més
vulnerables al sentiment de culpa.
Aquestes polítiques són carregoses
per l’economia de l’estat, perquè
passen a les mans d’empreses
privades concertades tota una sèrie
de recursos econòmics que, si
s’esmercessin en inversió pública de
centres d’atenció, cura i residències,
serien en bé de la comunitat i una
inversió de futur. Com que no hi ha
places públiques no concertades
suficients, la cura de les persones
dependents recau sobre les dones.

Els sou que estableix la Llei per tenir
cura en l’entorn familiar de persones
dependents és un altra forma
més d’esclavitud de les dones,
perquè ens reclou encara més a
l’àmbit privat.

Quines perspectives reals tenim
les treballadores i els treballadors i
per sortir-nos-en
¡Que l’home faci les tasques
domèstiques i la dona treballi en les
noves bosses d’ocupació precària
i vulnerable que ofereix el
capitalisme, no és la solució!
L’home i la dona hem de compartir
l’espai familiar i laboral en
igualtat de condicions!

El capitalisme pretén altre cop la
feminització de les plantilles, ens
volen submises i treballant per una
misèria. Per això cal que les dones
ens organitzem i rebutgem les
polítiques que pretenen
l’enfrontament amb els homes.
Empreses públiques de
l’Ajuntament de Barcelona (TMB i
Parcs i Jardins) volen implantar
plans d’igualtat per feminitzar unes
plantilles sindicalment combatives.

Altre cop la patronal fa ús de les
dones amb una pretesa igualtat.
¡Les dones hem estat capaces
de revoltar-nos en situacions extremes,
però no hem arribat mai a
organitzar-nos suficientment per
defensar-nos continuadament!

Quan ha arribat el moment de dirigir
les lluites hem deixat l’espai als
homes perquè els nostres deures
domèstics ens reclamaven.
Per una veritable igualtat en el
treball, per una veritable igualtat
davant la crisi que patim els
treballadors i treballadores, ens
cal preparar-nos per fer front en
les lluites de la nostra la classe, i
aquí hi juga un paper vital la
participació de les dones en els
sindicats i les organitzacions
polítiques revolucionàries.

Lluitem:}

Contra el
acomiadaments i
tancaments
d’empreses.

Contra la precarietat
de les nostres
condicions de treball.

Per una veritable
conciliació familiar i
una vida digna.
Condicions de treball
dignes.

Serveis públics i
gratuïts de cura dels
infants, de la gent
gran i persones
dependents.

Jornada de 35 hores
setmanals amb sou
íntegre, cap a
l’escala mòbil
d’hores de treball.

Reducció del ventall
salarial. Salari mínim
de 1.200 euros.

Ens fa falta ja una
vaga general!