Han passat vuitanta anys des que "Blasco", Pietro Tresso, un dels pares del moviment obrer italià i internacional va perdre tràgicament la vida. El seu cap va caure, com en el cas de tants altres revolucionaris, per obra de la burocràcia estalinista, només per ser culpables d’oposar-se a les mentides fabricades per Moscou.

La vida de Tresso va estar plena de privacions, patiments i misèria

Nascut el 1893, quart fill d’un ex-parcer de Venècia convertit en obrer. Als nou anys va haver de deixar l’escola, aprenent des de molt aviat l’ofici de sastre. Algunes fonts informen també que podria haver estat obrer a la fàbrica Lanerossi de Vicenza.

Aviat va unir-se a la joventut socialista i va ser juntament amb Bordiga i Gramsci un dels fundadors del PCI i membre de l’òrgan col·legiat de direcció.

Gran organitzador de sindicats contra el feixisme (es recorda com a famosa la lluita de Gravina a Puglia), responsable del centre intern clandestí del PCI a Itàlia, va representar el partit comunista italià a Moscou el mes de novembre de l’any 1922 durant el IV congrés de la Internacional Comunista. La seva figura i prestigi a l’esquerra italiana li van costar patir virulents atacs per part dels feixistes que també van intentar matar-lo.

La seva personalitat, dotada de grans capacitats polítiques i organitzatives, va ser descrita de manera exemplar per Ignazio Silone: "En molts aspectes, Pietro Tresso era en efecte un comunista exemplar. Com a pocs membres del moviment obrer italià, va ser un dirigent d’origen proletari que va conservar intactes les qualitats de frescor i activitat de la seva classe social, encara que era autodidacta, la seva viva intel·ligència va ser aplicada a l’estudi dels temes més diversos, fins i tot els que eren aliens a les necessitats del treball pràctic que el partit li confiava. En converses amb amics, li agradava manifestar el seu gust pel coneixement desinteressat. Era valent per naturalesa i, en les circumstàncies més dramàtiques del treball clandestí, mai no perdia el seu bon humor."

L’any 1930 va ser expulsat del PCI, juntament amb dos companys de l’òrgan polític col·legiat de direcció, Alfonso Leonetti i Paolo Ravazzoli, a causa de la seva adhesió al trotskisme.

Lluità amb tota la seva tenacitat contra la línia aventurera de l’estalinisme, s’adherí a l’Oposició d’Esquerra Internacional fundada per Trotski; des de llavors va treballar al seu costat fins a la mort, a les files del moviment trotskista internacional.

A principis dels anys 30, Tresso (ja Blasco) es va comprometre a construir i dirigir, a Itàlia i França, la lluita sistemàtica contra la burocràcia soviètica. De fet, ja estava convençut del procés degeneratiu a l’URSS, que va portar el partit de Stalin i els seus lacais a dividir la classe obrera, titllant els socialistes de "socialfeixistes", contribuint així a la victòria del nazisme a Alemanya.

"Els enterramorts de la revolució"

El 1943, entre el 26 i el 27 d’octubre, la seva vida arriba a l’epíleg: serà executat a sang freda, a França, pels assassins de Stalin... Sobre qui va donar l’ordre encara no hi ha claredat. Segurament l’ordre va venir de dalt. Sabem que l’executor material va ser el partisà Jean Sosso (Giovanni Sosso), un home de l’aparell estalinista, nascut a Itàlia, però emigrat a França, que després de la guerra va ser enviat a Polònia com a periodista de l’Humanité (premsa francesa estalinista).

El PC italià es va tancar en un silenci comprometedor: Togliatti i Cerreti, si no directament culpables, sí que estaven al corrent de la mort de Tresso. Leonetti, l’ex-històric dirigent del partit (tal com ho va informar el periodista Berardi de la Unita, Premsa del PCI), el desembre del 1984 abans de la seva mort, va rebre a l’hospital Gemelli de Roma la visita de dos homes que li van demanar que fes desaparèixer un text de Togliatti, que, si s’hagués publicat, hauria desfermat l’infern. Leonetti els va acomiadar, anomenant-los "corbs".

Tresso (Blasco) és un d’aquells líders com Wolf, Nin, Klement o Sedov, que van dedicar la seva vida al socialisme, militants que es van oposar a les tragèdies de la burocràcia estalinista, militants que van lluitar per l’internacionalisme comunista, pagant amb les seves vides defensar les idees. Tresso mereix un reconeixement adequat. És una icona no només política sinó també moral de gran valor.

Durant molt de temps les víctimes de l’estalinisme van ser remogudes i oblidades. L’estalinisme no va ser un jutge d’un tribunal obrer sinó un enterrament recolzat en la sang dels revolucionaris.

M. B.
Itàlia

— .-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-

Vida i assassinat

30/1/1893: Neix a Magrè di Schio.
1915-1920: Al front, és processat per difondre propaganda de la Conferència de Zimmerwald. A la tornada a Magrè funda una associació socialista. Secretari de la Lliga de Camperols de Gravina. Redactor d’El Visentin el 1920, i electe regidor.
1921-1923: Amb Gramsci i Bordiga, funda el PCI el 1921. Destacat dirigent sindical. Atacat per les esquadres feixistes. A Moscou amb la Internacional Sindical Roja i la Internacional Comunista.
1922: Assumeix Mussolini. Detenció de molts dirigents sindicals: torna per prendre la feina sindical.
1923-1928: Al costat de Débora (Bàrbara) Seidenfeld (jove comunista hongaresa estudiant de medicina, que serà la seva companya tota la vida i que ja havia viscut la revolució de Bela Kun), dirigeix el centre clandestí del PCI, fins que les delacions els obliguen a fugir, i acabar a París.
Stalin ha eliminat l’oposició de dreta de Bukharin i ha forçat l’exili de Trotski. Imposa el “tercer període” ultresquerranista. El PCI ja havia expulsat Bordiga.
1929:Togliatti, al capdavant del PCI –Gramsci a la presó des del 1926-, s’alinea amb Moscou. Tresso, Leonetti i Ravazzoli –“grup dels 3”- s’oposen al retorn de tots els exiliats a Itàlia, per la “imminència de la revolució”. El PCI pràcticament desapareixerà massacrat pels feixistes.
1930: El grup dels tres i els seus simpatitzants són expulsats del PCI, per trotskistes. Funden la Nova Oposició Italiana (NOI) (de l’Oposició d’Esquerra Internacional. Publiquen a la revista trotskista francesa de La Verité. Dures penúries perquè el PCI els retira els papers amb què estaven a l’exili, la paga de professionals del partit). Torna a treballar de sastre.
1933: Preconferència de l´Oposició d´Esquerra Internacional. Assisteixen Leonetti, Tresso i Bàrbara. Tresso (Blasco) entra al Secretariat Internacional. La NOI es dissol.
1935: Stalin imposa la política dels Fronts Populars. Blasco entra al Partit Socialista Italià, amb la política d’entrisme impulsada per Trotski. El PCI busca atraure feixistes desil·lusionats: Apello ai fratelli in camicia nera («Crida als germans de camisa negra»)
1936: Blasco participa a la conferència per la Quarta Internacional i el 1938 a la fundació de la IV.
Judicis de Moscou. Persecucions i atacs constants a trotskistes. El 1937 mor Gramsci: Tresso escriu sentit homenatge.
1940: Nazis a París i assassinat de Trotski. Tresso, buscat per la Gestapo, fuig a Marsella contactant i col·laborant amb Demazière, responsable del Comitè per la IV Internacional i de la reorganització del trotskista Partit Obrer Internacionalista. Col·labora amb el CAS, comitè americà de suport per a l’evasió cap a Amèrica.
1942: Blasco i Bárbara són detinguts juntament amb Demazière, Reboul i altres trotskistes, acusats d’organitzar una “insurrecció” contra el règim de Vichy. És torturat davant de Bárbara, i condemnat a 10 anys. Després de diferents camps, és empresonat a la presó de Le Puy-en-Velay. Els stalinistes els mantenen en “quarantena” sense ni dirigir-los la paraula, en un buit total, fins i tot aquells que coneixien d’abans.
1-2/10/1943: Fugida en massa de 79 presoners pels partisans i el carceller Chapelle, socialista, lligat al servei britànic, que exigeix que surtin “tots o cap”.
27/10/1943: Al maquis Wodli, Demazière fuig, però els trotskistes Pietro Tresso, Pierre Salini, Abraham Sadek i Jean Reboul són assassinats pel servei secret estalinista. Un mur de silenci plana sobre els crims: Bárbara viatjarà a l’Alta Loire, recorrerà els camps, exigirà explicacions fins a la seva mort… que mai no va obtenir.

Majoria extret d’Alfredo Azzaroni (prefaci i aportacions de Silone i de Naville): Blasco, vie d’un militant, 1965, recopilat per l’Associazione Pietro Tresso, https://www.aptresso.org/www.aptresso.org/pietro-tresso.html
https://www.aptresso.org/files.spazioweb.it/Pietro_Tresso/Alfredo_Azzaroni-Pierre%20Naville-Ignazio%20Silone_Blasco_La_vie_de_Pietro_Tresso_Commission_pour_la_V%C3%A9rit%C3%A9pdf
Brué i Vacheron, Meurtres al maquis. Ed. Grasset. París,1997
https://maitron.fr/spip.php?article131719