A causa de l’interès excepcional
de la situació creada per la
recent vaga general a
Guadaloupe i altres colònies
franceses, reproduïm la
declaració del GSI de l’Estat
francès, sobre aquests fets
silenciats i/o tergiversats per la
premsa burgesa de l’Estat
espanyol.

A Guadaloupe, com a “la
metròpoli”, l’enfrontament amb
el govern és inevitable!
Des de del 20 de gener, Guadaloupe
està paralitzada per la vaga general.
Des del 5 de febrer, els i les
treballadores de Martinica
empenyen en la mateixa direcció.
Les vagues esclaten a la Guaiana,
alhora que a l’illa de Reunió un
col·lectiu de 25 organitzacions
amenaça també de convocar vaga
pel 5 de març.

Com a única resposta als 2,5
milions de manifestants del 29 de
gener, com a única resposta a la
vaga general de Guadaloupe i
Martinica, els dirigents de les vuit
confederacions que havien
convocat el 29 de gener s’han
pronunciat per una nova jornada de
lluita el 19 de març. Mentrestant han
de tornar a l’Elisi per trobar-se amb
Sarkozy. Per tant, la urgència d’una
resposta positiva a les reivindicacions
dels i les explotades es posposa, tant
a “ultramar” com a la “metròpoli”.
L’exasperació dels treballadors i la
joventut és manifesta.

Un passat dolorós sempre
present

La vaga general a Guadaloupe ha
fet ressorgir en el primer plànol de
l’actualitat la realitat del colonialisme
en una illa on la història ens interroga
a tots. N’hi prou amb recordar
la dolorosa exclusivitat de
Guadaloupe en abolir l’esclavitud el
1794 i com, sota les ordres de
Bonaparte, va tornar l’esclavitud el
1802, una reintroducció que es va
fer amb sang: les tropes de L.
Delgrès, coronel mestís de l’armada
republicana, es van batre fins al final
contra el cos expedicionari de
Bonaparte. Aleshores Guadaloupe
va fracassar en el que Santo Domingo
(més tard esdevinguda Haití)
va tenir èxit.

La segona abolició de l’esclavitud,
el 1848, durant la Segona República,
va deixar una població negra
formalment lliure però miserable, en
mans dels explotadors blancs, els
colons, als descendents dels quals
s’anomena “békés”. Aquesta
realitat es va atenuar durant la
segona guerra mundial, ja que en
el seu curs van renéi-xer
nombrosos moviments de
resistència a les Antilles, mentre el
règim de Vichy hi regnava, amb mà
de ferro, per mitjà de l’almirall
Robert.

El 1952, la “massacre de Sant
Valentí”, amb quatre vaguistes
caiguts sota les bales de l’armada,
a Moule; quinze anys més tard, el
1967, durant les revoltes del 25, 26
i 27 de maig, al final d’un conflicte
de més de tres mesos, el prefecte
va donar l’ordre de disparar: 87
morts!

Aquest repàs històric és indispensable
per qui vulgui comprendre què
hi ha en joc avui a Guadaloupe. Les
velles famílies békés són sempre
poderoses. Una pugna entre elles
determina l’essencial de l’economia
de Guadaloupe i Martinica, en
relació amb els interessos de les
trasnacionals. Resultat: una
desocupació del 27% (xifres oficials)
que arriba al 60% en els menors de
24 anys; els salaris més baixos i els
preus més alts (el 30% més que a
la “metròpoli”, amb una inflació del
doble), i un menyspreu per la
població negra que s’expressa de
moltes maneres.

Si, a les “DOM”, el Blanc és
sempre patró o quadre de direcció;
el Negre és sempre obrer, empleat i
amb freqüència parat o camperol
sense terra. Els que tenen les
regnes de l’economia són sempre
els Blancs que vénen de la
“metròpoli” o els békés.

En aquest context, què vol dir el
govern Sarkozy-Fillon en afirmar que
està determinat a defensar “l’estat
de dret” a Guadaloupe? De quin
“estat de dret” parlen quan se sap
que, durant decennis, els escàndols,
els desviaments de fons públics, la
corrupció i el clientelisme freqüents
a Guadaloupe, tenen l’origen a París?
De quin “estat de dret” parla el
ministre Jégo, quan se sap que els
grups petroliers, els de les grans
distribuïdores, de l’hostaleria o de
BTP fan el que volen i sense rendir
comptes a ningú sobre les seves
actuacions, en el que es fa bé
d’anomenar colònies?

Quina solució, a Guadaloupe?

Els guadalupencs ensenyen, a
tothom, la convocatòria de vaga
general per acabar amb aquesta
política, per acabar amb aquest
govern! Avui tot el poble de
Guadaloupe està representat per
l’LKP (Liana kont pwofitsyon -
col·lectiu contra l’explotació
excessiva) que agrupa 52
associacions, sindicats i
organitzacions polítiques (vegeu el
nostre comunicat del 25 de gener).
Des del 20 de gener la vaga és general.
La crida dels diputats locals,
el 15 de febrer, a “disminuir la vaga
general deixant obrir els comerços”,
s’ha rebutjat. Els vaguistes
comencen a tallar carreteres.

El govern amenaça. Ha trigat massa temps a prendre la veritable
mesura del conflicte i de qui el
dirigeix. I Jégo comença a mostrar
signes de debilitat; el seu ministre,
F. Fillon, el crida a París, però determina,
mentrestant, no afluixar de
manera significativa, per por de propagar
el foc a les últimes colònies i
a “la metròpoli”.

Per la seva banda, els treballadors
guadalupencs són pacients, molt
pacients. Durant més de quatre
setmanes han estat en vaga, amb
calma i determinació, haurà estat
tan estúpid el govern de prendre
aquesta calma com una debilitat?
L’aposta del govern Sarkozy-Fillon
per deixar podrir el conflicte és, com
bé es pot comprovar, un greu error
polític.

Aquests darrers dies l’LKP ha
posat al govern en l’obligació de
respectar els seus compromisos,
igualment ha posat en evidència les
mentides del ministre de les colònies.
Res no està solucionat, doncs: no
hi ha solucions sobre l’habitatge; ni
sobre els preus; ni sobre l’ocupació;
ni, especialment, sobre els salaris.
Pel que fa al que és essencial, no
res. El govern, el MEDEF
(organització patronal francesa) i els
seus comandaments locals no
afluixen gens.

Les declaracions sobre “l’estat de
dret” estan plenes de velades amenaces
i de pensaments retrògrads;
des d’ara, les provocacions amenacen
de multiplicar-se. Mentre
s’està indicant la necessitat de
“trencar el sistema monopolístic”
d’una economia “que és l’hereva de
les sucursals de l’època de la
colonització”, cridant “a refundar
l’economia i després poder també
refundar el que és social” (AP 16
febrer 2009), Jégo dóna a conèixer
l’abast dels enfrontaments que
s’estan desenvolupant dins del propi
aparell d’Estat burgès. La por està
canviant de camp…

Durant la nit del 16 al 17 de febrer,
els enfrontaments entre els
manifestants i el CRS es van convertir
en revolta. L’aeroport de
Pointe-à-Pitre es va tancar. No és
hora d’anar endavant? El mateix
president (PS) del Consell Regional
de Guadaloupe reconeix que els
diputats institucionals corren darrere
del moviment: “és una crisi política,
és una crisi institucional, i s’està a
la vora de la
sedició” (V.
Lurel, a
France Infos,
el 17 de febrer
2009).
La nit del
17, durant la
repressió de
les revoltes, J.
Bino -un sindicalista
militant
de la CGTGva
caure mort
per una bala,
en estranyes
circumstàncies,
tornant a casa després d’un míting.

No és hora ja, a Guadaloupe,
d’ocupar les fàbriques, els
comerços, les explotacions
agràries, d’agafar els llibres de
comptes? No és temps, en aquesta
comunitat, de triar els comitès per
definir les necessitats concretes de
la població i imposar mesures en
conseqüència?

En realitat, Guadaloupe es troba
en una situació de doble poder, això
és, de fet, el que el mateix V. Lurel
reconeixia implícitament. Per tant,
no és hora que l’LKP prengui el control
dels bancs i nacionalitzi la SARA,
filial de Total? No és hora que l’LKP
assumeixi el poder a Guadaloupe,
contra les institucions capitalistes
colonials i contra els diputats locals
que estan units a la preservació de
l’ordre colonial?

Això, per descomptat, serà
contrari a “l’estat de dret” però serà
conforme a l’estat de les necessitats
en què es troba submergit un gran
nombre de guadaloupencs a causa
dels capitalistes i del govern al
seu servei. El poble de Guadaloupe
ha de poder decidir el seu futur. Els
treballadors de Martinica, Guaiana,
Reunió, Mayotte, Polinèsia o Nova
Caledònia tenen les mateixes
perspectives. Els treballadors de la
“metròpoli” tenen el deure de donar
suport a les peticions i el combat
dels guadaloupencs contra l’estat
colonial.

Quina solució, per tothom?

Són molts, a les fàbriques i les
oficines, els treballadors que ho pregunten.
Els originaris de
Guadaloupe, de Martinica o de Reunió
i, en general, tots els
treballadors es pregunten: després
que la vaga general sigui oberta a
Guadaloupe des del 20 de gener,
per què s’han esperat al 5 de febrer
per convocar la vaga a Martinica?
Per què, a Reunió, la convocatòria
de 25 organitzacions per sortir al
carrer és només pel 5 de març,
quan, tot i això, les reivindicacions
són semblants a les de Guadaloupe
i de la Martinica?

Però, sobretot, per què, després
d’haver decidit el 9 de febrer, els
dirigents de les vuit confederacions
sindicals de la “metròpoli” van convocar
una altra jornada de vaga
solament pel 19 de març? El 19 de
març, és a dir, sis setmanes després
dels successos de la jornada de
vaga del 29 de gener, quan tot indica
que el govern aquesta
determinat a no concedir res tangible
a Guadaloupe, quan Sarkozy
va reafirmar, des del seu show
d’una hora i mitja del 5 de febrer, la
seva intenció de prosseguir les
contrarreformas pro-capitalistes;
quan L. Parisot, president de
MEDEF, reafirma cada dia la negativa
a augmentar els salaris.
Per què esperar, quan els
professors-investigadors de 75
universitats estan en vaga des del
26 de gener; i quan, des
d’aleshores, els estudiants
discuteixen contra la llei “LRU” de
privatització de les seves
universitats? La resposta és simple:
els dirigents de les organitzacions
sindicals són en la seva majoria
militants del PS, del PCF, dels Verds,
del Nou Partit Anticapitalista (NPA,
ex LCR) o dels seus satèl·lits
respectius.

Aquestes organitzacions lluiten per
una Europa social, per una Europa
capitalista “reformada”, malgrat la
crisi sistèmica del capitalisme. No
volen una ruptura revolucionària
amb la Unió Europea. També, per
això mateix, desestimen l’única Europa
social possible per als
treballadors: els Estats Units
Socialistes d’Europa. En canvi,
pensen que un nou impuls de
l’economia capitalista és possible.
Però Sarkozy ha estat clar: res de rellançar el consum ni
d’incrementar els salaris. Des del
punt de vista del MEDEF, la més
mínima mesura social real és
insuportable. Si no, per quina rao
s’obstinen a rebutjar, amb el risc
d’una guerra civil o fins i tot d’una
guerra colonial, una pujada salarial
de només 200 euros per als salaris
més baixos a Guadaloupe? Si, com
els treballadors de Guadaloupe,
volem això, haurem de conquistarho
mitjançant una lluita àmplia i
clarament determinada!
Aquesta lluita serà dura, atès que
el govern està esperant
l’enfrontament amb la classe obrera.

Atès que, com a Guadaloupe,
la seva resposta a les justes
reivindicacions dels treballadors i dels
joves serà la repressió.
El 18 de febrer, els dirigents de
les confederacions sindicals i la patronal
es reuniran a l’Elisi, on es
retrobaran amb el que pensen tots
ells, que és satisfer les
reivindicacions del MEDEF i de les
altes finances, volen fer pagar als
treballadors i a la joventut la crisi dels
capitalistes i dels especuladors. El
18 de febrer haurien de, alhora,
abordar també la situació a
Guadaloupe i a Martinica. Quina
barra! Quina vergonya!

Limitant-se, en el que és
essencial, a vulgars declaracions de
suport, els dirigents, amb els fets,
han buscat aïllar els treballadors de
Guadaloupe, després als de
Martinica; juguen amb el fet que el
temps que passa treballa a favor
del govern, per als capitalistes. Quan
es cristal·litza l’atemptat a la gran
majoria els treballadors d’aquest
país, en primer lloc sobre els salaris
i sobre l’ocupació, Sarkozy els explica
que tindran, potser,
eventualment, feina si renuncien
avui a les reivindicacions sobre els
salaris! A les empreses, els
treballadors se senten molt pròxims
als guadaloupencs i als martinics en
vaga. La propaganda vergonyosa,
sobre un suposat racisme anti-blanc
a les Antilles, ha fracassat
lamentablement. La tensió es torna
palpable, l’exasperació està al
zenit, com la vigília de les revoltes
del 2005. L’enfrontament és, d’ara
en endavant, inevitable contra
aquest govern i la seva política al
servei dels capitalistes.

Els treballadors de Guadaloupe i
de Martinica assenyalen el camí!

Els sindicats han de posar-se al
servei dels treballadors!

Les centrals sindicals han de convocar
vaga general!

Vaga general pels salaris,
l’ocupació, l’habitatge, els serveis
públics, l’educació pública i la
sanitat!

Vaga general per les nostres
reivindicacions!

Vaga general per acabar amb
aquesta política al servei dels
capitalistes!

Vaga general per acabar amb
aquest govern i aquest règim!
Vaga general per començar el
camí cap a un govern dels
treballadors!

París, 18 de febrer de 2009

Grup Socialista Internacionalista -
Secció Francesa de la Lliga
Internacional dels Treballadors
(Quarta Internacional)