Un nombre indeterminat de
morts (38 segons les
organitzacions indígenes) i 169
ferits, molts d’ells impactats
per armes de foc, és el saldo
tràgic de la criminal incursió
policial i militar que el govern
va ordenar des de les primeres
hores del divendres 5 de juny.
Si no s’ha confirmat el nombre
de morts és perquè el govern
s’ha proposat ocultar les
evidències; la Coordinadora
Nacional de Radio publica la
denúncia del coordinador del
Moviment Estudiantil Indígena,
Shuar Velásquez Ruiz, que
afirma que «els militars i
policies no van deixar entrar
els metges ni la premsa local
amb la finalitat d’ocultar els
cadàvers dels indígenes
assassinats, que haurien estat
llançats al riu Marañón». El
dirigent amazònic Zebelio
Kayap també denuncia que els
cadàvers estarien essent
cremats per efectius policials i
llançats al riu Marañón a la fins
de Reposo, a Bagua
(Amazones). Denúncies
similars s’han rebut a la
Coordinadora Nacional de
Drets Humans.

El govern s’ha proposat presentar
la tragèdia com un acte
delinqüencial dels indígenes, per la
mort d’11 policies i la suposada
retenció de 38 més, dels quals 22
haurien estat alliberats. Però des de
tots els punts de vista es tracta més
aviat d’una matança premeditada
pel govern, com a resposta sagnant
a la situació creada per ell mateix,
per la seva pretensió d’imposar costi
el que costi les anomenades lleis de
la selva, aprovades enmig de greus
irregularitats, en benefici de
transnacionals petrolieres i grans
empreses, com el Grup Romero. Amb la justícia del seu costat els
pobles amazònics estaven
desenvolupant una multitudinària
lluita social per derogar aquestes
lleis que mai els van ser
consultades, i sobre les quals fins i
tot diverses institucions de l’Estat,
com el Defensor del Poble i una
comissió del Congrés, s’han
pronunciat sobre la seva
inconstitucionalitat. Davant de la
contundència de la lluita amazònica
el govern va muntar una farsa de
«mesa de diàleg», per a la qual
posava com a condició que els
indígenes abandonessin la seva
posició contra la llei.

Durant més de 50 dies, el govern
García-Simon i el Congrés de la
República han jugat a desgastar la
lluita indígena sense aconseguir-ho.
Un cop esgotada la maniobra de
distracció de la «mesa de diàleg», i
aixafada la sessió del Congrés que
havia de votar la derogatòria del DL
1090, García va mostrar el veritable
rostre de la «democràcia» que
encapçala, ordenant el
desallotjament a sang i foc dels
piquets indígenes que bloquejaven
la carretera «Fernando Balaúnde»
a Bagua Gran i Bagua Chica (Regió
d’Amazones). És a dir, no li va importar
vessar la sang del poble amb
la condició de complir el seu
rebutjable propòsit de protegir els
interessos de les petrolieres i el TLC
amb els Estats Units.

La situació a Bagua segueix
essent de summa gravetat. El
govern García-Simon ha ordenat
prosseguir la repressió i no parar fins
a doblegar la lluita indígena. Per això
ha decretat ampliar l’Estat
d’Emergència, amb un toc de queda
des de les 3 de la tarda.

Els pobles indígenes tenen dret
a defensar-se

Però García ha subestimat la lluita
indígena, i no ha comptat que l’atac
policial seria respost amb fermesa
pels piquets de vaguistes.
Ara pretenen culpar Alberto
Pizango, president de l’AIDESEP i
els altres dirigents de la vaga indígena
per les morts dels policies, com
un intent més d’acabar amb la lluita
indígena escapçant-ne les
organitzacions. És a dir, el govern,
l’únic culpable i amb les mans tacades de sang, pretén transferir
la culpabilitat a les víctimes del seu
acte repressiu covard.

Nosaltres som categòrics en això:
les comunitats nadiues tenen tot el
dret de defensar-se, amb tots els
mitjans que tinguin a mà, de qui les
ataca en favor del guany de les
transnacionals. Reivindiquem
plenament la lluita indígena i
responsabilitzem García-Simon dels
resultats que tingui l’enfrontament.
Per això, exigim que s’aixequi
immediatament l’Estat
d’Emergència, que cessi la
massacre desfermada per la policia
i que es deroguin els Decrets
Legislatius del TLC que posen en
venda l’Amazònia.

García se n’ha d’anar

Igual que altres presidents
llatinoamericans (Sánchez de
Lozada, De la Rua, etc.), que en el
passat van decidir enfrontar-se a la
lluita dels treballadors i el poble a
sang i foc, García es disposa a anar
cap al suïcidi amb la condició de
defensar el TLC amb els EUA i els
interessos petroliers a la selva.
Només hi ha una manera de derrotar
la repressió desfermada i, a
més, aconseguir una solució a les
demandes indígenes i a les demandes
més sentides dels treballadors
i el poble pobre del país: García ha
se n’ha d’anar!

És urgent unificar l’heroica
lluita indígena amb la dels
treballadors i camperols pobres
de tot el país en un Aturada
Nacional de combat que es
plantegi necessàriament la
caiguda de García com a pas
inicial per obrir el camí a la
solució de les demandes
plantejades pels sectors en
lluita.

La conformació de
l’anomenat «Front de defensa
de la vida i la sobirania», de fet
un comitè de lluita unitari entre
AIDESEP, la CGTP, la CNA i
altres organitzacions del
moviment de masses, així com
la convocatòria a la Jornada
Nacional de Lluita d’aquest 11
de juny són passes importants,
però ara podrien ser insuficients
si no s’inscriuen en un Pla de
Lluita que comprengui una gran
Aturada Nacional contra García.

Una gran Aturada Nacional que
unifiqui la lluita indígena amb la lluita
dels miners i la classe obrera contra
els acomiadaments, per
l’augment general de sous, salaris i
pensions, per la renacionalització de
Doe Run, etc..

Que s’aturi la massacre a
la selva!

Unitat de les
organitzacions obreres,
amazòniques, camperoles i
populars contra el govern
entreguista i genocida!

Lima, 6 de juny de 2009.

Partit Socialista dels
Treballadors
Secció Peruana de la
Lliga Internacional dels
Treballadors LIT-QI

[1] Alan García, president de
Perú, i Yehude Simón, Primer
Ministre