L’oficina dels EUA que certifica l’entrada
del país a una recessió econòmica té per
costum negar la recessió fins que aquesta
és ben entrada i anunciar-ne
anticipadament la sortida. Amb aquest
expedient, entre altres coses, desinforma
la classe obrera. Per als mitjans de
comunicació, empresaris i governs, el que
ha passat és un greu accident, provocat
per l’ambició d’uns pocs – alguns d’ells
delinqüents estafadors- i una vegada atesa
l’emergència, a poc a poc i amb més
control que abans (diuen), l’economia es
tornarà a engegar. Els marxistes portem
dècades cridant l’atenció sobre la crisi
estructural capitalista. Per a nosaltres,
cada crisi episòdica és un pas en una crisi
general que té recuperacions cada vegada
més lleus i recaigudes més freqüents. Però
no és un procés mecànic, i de fet, la
burgesia pot tenir una nova època
d’augment de la seva taxa de beneficis
gràcies a la destrucció de forces
productives, l’augment de la taxa
d’explotació de la classe obrera, l’augment
de la taxa d’explotació dels recursos
naturals, noves tecnologies o
descobriments científics o canvis
organitzatius en la producció i el consum.
En aquest moment estaríem en una crisi
de sobreproducció de diners i d’algunes
mercaderies que les majories no poden
adquirir per la pobresa i baix nivell
adquisitiu, acompanyada de subproducció
de recursos energètics i de productes i
serveis necessaris per a la població.

Encara que les borses gairebé han
recuperat el que s’ha perdut en un
any, l’atur no deixa d’augmentar, i
estem ja en unes xifres equivalents
a les majors crisis econòmiques de
l’estat espanyol, si excloem la postguerra
i la del 29. Certament, per
ara, el col·lapse econòmic mundial
es va avortar per l’expedient de
crear diners i traspassar deute privat
a públic, per un valor mundial d’11
milions de milions de dòlars (que
entre 7.000 milions d’habitants toquen
a 1.500 dòlars per habitant).

A la televisió ens repetien ministres
i experts que la crisi era impossible.
Després que es tractava d’un problema
de liquiditat. Més tard que per
culpa d’alguns treballadors de color
que no pagaven les seves hipoteques,
s’estava enfonsant el sistema
financer nord-americà. Quan va
caure la General Motors van
admetre ja que era una crisi de
solvència d’algunes empreses. En
tot cas, es tractava d’un «pànic»
irracional, i calia injectar «confiança».

La injecció va ser d’11 milions de
milions de dòlars al món. Part del
capítol espanyol està format per
150.000 milions d’euros en ajudes
a la banca i 100.000 en avals. Les
dues xifres sumen l’equivalent a dos
Pla Marshall amb el total actualitzat.
Repartint entre 46 milions
d’habitants, toca a 5.400 euros per
habitant, només per a la banca.

Les reaccions dels bancs i
especuladors que no havien fet fallida
han estat folklòriques. S’han fet
famoses les festes dels directius
amb els diners de les ajudes, els
dividends per a l’accionista
provinents directament de les
ajudes, l’especulació directa amb
els diners de les ajudes. Els bancs
europeus prenen prestat del banc
central europeu a l’1% i compren
lletres del tresor del seu país a un
interès superior i fan beneficis amb
la diferència. Mentre, el crèdit per
a l’economia productiva o les
necessitats, ha desaparegut,
accelerant els impagaments, els
tancaments i l’atur. Aquests diners
estan a les borses, de fet es pot
parlar d’una «bombolla» de les
ajudes i rescats. Com tota
bombolla, no es pot mantenir en el
temps. De fet, a EEUU, mentre els
estats estan reduint despeses
socials i amb l’amenaça de la
suspensió de pagaments, es parla
ja d’una segona tanda d’»ajudes».

El fantasma de la fallida de les
administracions, fins a ara només
pròpia de països africans,
llatinoamericans o asiàtics,
comença a apuntar en els països
del nord. Islàndia ha estat el primer,
i Califòrnia i Irlanda estan prop.
Els EUA es troben en fallida, amb
un deute impagable, amb el privilegi
que la seva moneda exporta inflació
a tot el món, i amb els seus bons
finança el seu exèrcit i amb el seu
exèrcit dóna suport a la seva moneda
i als bons.

Però no es tracta simplement
d’una crisi de sobreproducció. Hi ha
sobreproducció de moneda, de la
de l’imperi i de qui pot,
sobreproducció respecte al poder
adquisitiu decreixent. Però comença
a haver-hi subproducció energètica,
que forma part de la crisi ecològica
que amenaça la recuperació entesa
com a creixement.

A l’estat espanyol estan acabant
els terminis dels EROS temporals,
acaba el primer pla E, els nous
EROS de NISSAN i OPEL
assenyalen una segona onada, els
bancs d’aliments per a indigents es
troben buits, comencen retallades
en els serveis socials com la
disponibilitat de mediadors socials a
Barcelona, s’acaben les prestacions
i els subsidis d’atur, i el govern reacciona
amb una insuficient ajuda de
420 euros no per a tots, la patronal
amaga amb l’abaratiment de
l’acomiadament i els ajuntaments
comencen a tenir dificultats
econòmiques per la baixada de la
recaptació, i alguns d’ells han
començat al seu torn a acomiadar.

Els brots verds són un guió per
a no lluitar contra els
acomiadaments, els
desnonaments, els rescats als
rics, la pobresa i la guerra. Els
únics brots verds en els quals
podem confiar són en la
progressiva organització i
mobilització de la classe obrera.

Per a ampliar:

http://1link.in/eebwm

h t t p : / / w w w . f t - c i . o r g /
article.php3?id_article=2085

h t t p : / / w w w . l i t c i . o r g /
MateriaES.aspx?MAT_ID=1640

h t t p : / / w w w. r e b e l i o n . o r g /
noticia.php?id=90817

h t t p : / / w w w. r e b e l i o n . o r g /
noticia.php?id=91068

h t t p : / / w w w. r e b e l i o n . o r g /
noticia.php?id=91027