Per la reconstrucció de la IV. Internacional

L’oficina dels EUA que certifica l’entrada del país a una recessió econòmica té per costum negar la recessió fins que aquesta és ben entrada i anunciar-ne anticipadament la sortida. Amb aquest expedient, entre altres coses, desinforma la classe obrera. Per als mitjans de comunicació, empresaris i governs, el que ha passat és un greu accident, provocat per l’ambició d’uns pocs – alguns d’ells delinqüents estafadors- i una vegada atesa l’emergència, a poc a poc i amb més control que abans (diuen), l’economia es tornarà a engegar. Els marxistes portem dècades cridant l’atenció sobre la crisi estructural capitalista. Per a nosaltres, cada crisi episòdica és un pas en una crisi general que té recuperacions cada vegada més lleus i recaigudes més freqüents. Però no és un procés mecànic, i de fet, la burgesia pot tenir una nova època d’augment de la seva taxa de beneficis gràcies a la destrucció de forces productives, l’augment de la taxa d’explotació de la classe obrera, l’augment de la taxa d’explotació dels recursos naturals, noves tecnologies o descobriments científics o canvis organitzatius en la producció i el consum. En aquest moment estaríem en una crisi de sobreproducció de diners i d’algunes mercaderies que les majories no poden adquirir per la pobresa i baix nivell adquisitiu, acompanyada de subproducció de recursos energètics i de productes i serveis necessaris per a la població.

Encara que les borses gairebé han recuperat el que s’ha perdut en un any, l’atur no deixa d’augmentar, i estem ja en unes xifres equivalents a les majors crisis econòmiques de l’estat espanyol, si excloem la postguerra i la del 29. Certament, per ara, el col·lapse econòmic mundial es va avortar per l’expedient de crear diners i traspassar deute privat a públic, per un valor mundial d’11 milions de milions de dòlars (que entre 7.000 milions d’habitants toquen a 1.500 dòlars per habitant).

A la televisió ens repetien ministres i experts que la crisi era impossible. Després que es tractava d’un problema de liquiditat. Més tard que per culpa d’alguns treballadors de color que no pagaven les seves hipoteques, s’estava enfonsant el sistema financer nord-americà. Quan va caure la General Motors van admetre ja que era una crisi de solvència d’algunes empreses. En tot cas, es tractava d’un «pànic» irracional, i calia injectar «confiança».

La injecció va ser d’11 milions de milions de dòlars al món. Part del capítol espanyol està format per 150.000 milions d’euros en ajudes a la banca i 100.000 en avals. Les dues xifres sumen l’equivalent a dos Pla Marshall amb el total actualitzat. Repartint entre 46 milions d’habitants, toca a 5.400 euros per habitant, només per a la banca.

Les reaccions dels bancs i especuladors que no havien fet fallida han estat folklòriques. S’han fet famoses les festes dels directius amb els diners de les ajudes, els dividends per a l’accionista provinents directament de les ajudes, l’especulació directa amb els diners de les ajudes. Els bancs europeus prenen prestat del banc central europeu a l’1% i compren lletres del tresor del seu país a un interès superior i fan beneficis amb la diferència. Mentre, el crèdit per a l’economia productiva o les necessitats, ha desaparegut, accelerant els impagaments, els tancaments i l’atur. Aquests diners estan a les borses, de fet es pot parlar d’una «bombolla» de les ajudes i rescats. Com tota bombolla, no es pot mantenir en el temps. De fet, a EEUU, mentre els estats estan reduint despeses socials i amb l’amenaça de la suspensió de pagaments, es parla ja d’una segona tanda d’»ajudes».

El fantasma de la fallida de les administracions, fins a ara només pròpia de països africans, llatinoamericans o asiàtics, comença a apuntar en els països del nord. Islàndia ha estat el primer, i Califòrnia i Irlanda estan prop. Els EUA es troben en fallida, amb un deute impagable, amb el privilegi que la seva moneda exporta inflació a tot el món, i amb els seus bons finança el seu exèrcit i amb el seu exèrcit dóna suport a la seva moneda i als bons.

Però no es tracta simplement d’una crisi de sobreproducció. Hi ha sobreproducció de moneda, de la de l’imperi i de qui pot, sobreproducció respecte al poder adquisitiu decreixent. Però comença a haver-hi subproducció energètica, que forma part de la crisi ecològica que amenaça la recuperació entesa com a creixement.

A l’estat espanyol estan acabant els terminis dels EROS temporals, acaba el primer pla E, els nous EROS de NISSAN i OPEL assenyalen una segona onada, els bancs d’aliments per a indigents es troben buits, comencen retallades en els serveis socials com la disponibilitat de mediadors socials a Barcelona, s’acaben les prestacions i els subsidis d’atur, i el govern reacciona amb una insuficient ajuda de 420 euros no per a tots, la patronal amaga amb l’abaratiment de l’acomiadament i els ajuntaments comencen a tenir dificultats econòmiques per la baixada de la recaptació, i alguns d’ells han començat al seu torn a acomiadar.

Els brots verds són un guió per a no lluitar contra els acomiadaments, els desnonaments, els rescats als rics, la pobresa i la guerra. Els únics brots verds en els quals podem confiar són en la progressiva organització i mobilització de la classe obrera.

Per a ampliar:

http://1link.in/eebwm

h t t p : / / w w w . f t - c i . o r g / article.php3?id_article=2085

h t t p : / / w w w . l i t c i . o r g / MateriaES.aspx?MAT_ID=1640

h t t p : / / w w w. r e b e l i o n . o r g / noticia.php?id=90817

h t t p : / / w w w. r e b e l i o n . o r g / noticia.php?id=91068

h t t p : / / w w w. r e b e l i o n . o r g / noticia.php?id=91027