Als països imperialistes com el nostre, la ideologia dominant conspira per esborrar del cap dels treballadors i treballadores tot el que pot contribuir a donar-nos consciència de les nostres pròpies forces, de la nostra capacitat no només de parar els plans de la patronal i les multinacionals, sinó també de construir una alternativa a la decadència del capitalisme. Parlar de la Revolució Russa avui és parlar de la primera revolució obrera triomfant que va expropiar la burgesia i sobre el suposat fracàs del socialisme a mans de l’estalinisme. I també és parlar de l’Orient Mitjà i Palestina, de l’Amèrica Llatina i d’Àfrica. No perquè en aquestes zones actualment hi hagi revolucions com la d’Octubre de 1917, sinó perquè la contradicció fonamental del nostre temps, és a dir, que el capitalisme no només és incapaç de solucionar els problemes de la humanitat sinó que els agreuja i crea cada vegada més destrucció, requereix ser resolta en el mateix sentit que la Revolució Russa. I parlar de la Revolució Russa és també fer-lo sobre el marxisme, que va demostrar que és molt més que “una teoria científica interessant”.

La primera revolució obrera triomfant

1917. Una cruenta guerra imperialista consumeix el món. A Rússia, el nombre de morts ronda els 2 milions. Un Govern Provisional, presidit per Kerensky, intenta controlar l’onada revolucionària que va enderrocar el tsar el febrer i va ofegar després l’alçament contrarrevolucionari del general Kornilov. El Partit Bolxevic, una força no gaire gran fins el Febrer, ha crescut enormement entre els obrers, els camperols i els soldats, per la seva defensa d’un programa bàsic: PA, TERRA I PAU. Els Sòviets de Diputats Obrers i Soldats –consells de delegats obrers, soldats i camperols, amb representants de tot el país, que funciona com un veritable parlament obrer enfrontat a l’inoperant parlament burgès-, preparen el Congrés de tota Rússia a Petrograd, mentre tots els partits se sotmeten al programa burgès del Govern Kerensky. A l’octubre, els bolxevics veuen que ha arribat el moment de proclamar: TOT EL PODER ALS SÒVIETS. El Palau d’Hivern, símbol del règim tsarista i seu del Govern Kerensky, és assaltat per grups de soldats i obrers armats, organitzats des dels locals del Sòviet per la direcció bolxevic, que fan onejar les banderes de la Comuna a la part alta de l’edifici. En nom del Consell dels Sòviets de tota Rússia s’instaura el Govern dels Sòviets, la dictadura del proletariat. Immediatament s’aprova una crida a la pau a tots els pobles en guerra i als seus governs.

L’Estat Soviètic va expropiar les principals fàbriques i els bancs, va decretar el control obrer de la producció, i el control del naixent Estat Obrer de totes les qüestions que fins aleshores decididien la burgesia i la noblesa o el petit grapat de parlamentaris, polítics i militars que els eren fidels. Això incloïa la reforma agrària -el repartiment de la terra, encara una estructura de propietat feudal basada en les grans propietats-, el monopoli del comerç exterior i el reconeixement del dret de les nacionalitats oprimides pel tsarisme a la seva autodeterminació.

La guerra civil, la revolució internacional i l’origen de la burocràcia
Aviat van reaccionar els privilegiats de les velles classes, les restes de l’exèrcit del tsar i les potències imperialistes –que no deixaven de veure en el nou Estat Obrer el perill que es reproduís la revolució als seus propis països. Durant quatre anys, la revolució va haver d’afrontar una guerra civil sagnant i l’agressió armada de tropes de 21 nacions, cosa que va imposar condicions excepcionalment adverses a les possibilitats de desenvolupament de la nova economia i a l’organització social sota la direcció del proletariat. Tot i això, els avenços econòmics, el desenvolupament de la indústria –sense precedents en un país endarrerit-, i les conquestes socials de la primera època de la revolució (jornada de 8 hores, control obrer de la producció, alfabetització, integració de les dones en la vida social...), van ser reconeguts fins i tot pels seus pitjors enemics.

Els bolxevics esperaven el ràpid triomf de la revolució internacional, començant per Alemanya, cosa que hauria suposat un suport econòmic i tècnic importantísim per la supervivència de l’Estat obrer. Però la revolució alemanya va ser derrotada i l’estat soviètic va quedar aïllat, i en una situació de debilitat i desgast extrems. El govern dels Sòviets es va veure socialitzant misèria, i, a més, afeblit per la guerra civil. Això aviat va tenir repercussions en l’Estat Obrer i en el propi Partit Bolxevic. Una vegada mort Lenin, una camarilla burocràtica, escassament dotada per a la política revolucionària, va assolir fer-se amb el control de l’aparell. Stalin, servint-se de la burocràcia, va començar a aniquilar metòdicament la democràcia obrera dins i fora del partit. El que van començar essent mesures excepcionals, justificades per la guerra civil, es van convertir en normes habituals: primer es van suprimir els drets de tendència i fracció que garantien la democràcia en els debats a l’interior del partit. Més tard es van expulsar els dissidents. Finalment va afusellar i empresonar-ne desenes de milers, en els ‘Processos de Moscou’, i en va assassinar, com a Lleó Trotsqui a Mèxic. Així fins acabar amb tota la vella direcció revolucionària d’Octubre.

Aquesta degeneració del partit bolxevic acompanyava i alhora formava part de la degeneració de l’Estat obrer i de la societat soviètica. I també d’una política que, posada al servei de la idea del ‘Socialisme en un sol país’, va utilitzar els partits de la Internacional Comunista com a epígons dels acords de la URSS amb la burgesia imperialista, i amb el feixisme. Durant dècades, els partits estalinistes van frenar i trair quan van poder el moviment obrer internacional, com en el cas de la Revolució a l’Estat espanyol, emparats en el prestigi de la Revolució d’Octubre.

L’última traïció de la burocràcia

Avui, el capitalisme ha estat restaurat a l’antiga Unió Soviètica, i ha escombrat d’una en una les conquestes de la revolució. Molts pensaven, fins i tot en el moviment trotsquista, que el capitalisme no tornaria mai, ja que la mateixa existència de la burocràcia governant dels estats obrers degenerats depenia, segons ells, del manteniment de les conquestes de la revolució (el monopoli del comerç exterior, la propietat estatal de la indústria i la terra, i la planificació de l’economia). Van errar l’anàlisi: la pròpia burocràcia, al costat dels tecnòcrates de l’aparell de l’estat i de sectors obrers privilegiats, es va convertir en burgesia i va acabar amb les conquestes revolucionàries. Amb la coartada de la democratització, la burocràcia va implantar el ‘lliure mercat’ i va enganyar, una vegada més, els milions de treballadors que, sense qüestionar la propietat estatal o l’estat obrer, s’alçaven als països de l’Est d’Europa contra la corrupció dels seus governs i per la reinstauració de la democràcia dels treballadors. L’anàlisi ja estava fet: el 1932, la preocupació d’Andreu Nin era que la fi de l’estalinisme no fos, també, la "caiguda de la revolució russa i un desastre irreparable per al proletariat internacional"; Lleó Trotsqui, a la seva obra ‘La revolució traïda’ de 1936, ho havia anticipat més categòricament: “El pronòstic polític té un caràcter alternatiu: o bé la burocràcia, convertint-se cada vegada més en l’òrgan de la burgesia mundial a l’estat obrer, enderrocarà les noves formes de propietat i tornarà a enfonsar el país en el capitalisme, o bé la classe obrera aixafarà a la burocràcia i obrirà el camí del socialisme”. Va passar això primer.

Què queda d’Octubre

Però aquesta derrota, la restauració capitalista a la URSS i els països de l’Est europeu, no pot enterbolir-nos la vista i fer-nos veure les coses d’una manera diferent de com són. El que abans era la URSS viu ara immers en una profunda crisi econòmica i política, amb l’aparició de milions de nous pobres, amb un Estat incapaç de solucionar democràticament les aspiracions de les nacionalitats oprimides, subordinat a l’imperialisme nord-americà, al qual, a més, subministra gas i petroli... Si pels seus detractors, el “socialisme real” no va servir com a solució per Rússia, malgrat el desenvolupament sorprentent de la seva economia, que no s’havia vist mai en un país tan endarrerit, evidentment, el capitalisme actual serveix menys encara.

I pel que fa a la resta del món, tal com deia Trotsqui el 1936: “La història de les últimes dècades testifica, amb una força particular, que, en les condicions de la decadència del capitalisme, els països endarrerits no poden arribar al nivell de les velles metròpolis del capital. Col·locats en un atzucac, els civilitzadors tanquen el camí als quals se civilitzen” (La revolució traïda). No sembla que la situació hagi canviat: guerres i invasions imperialistes pel control del petroli i els recursos dels països endarrerits, que no poden desenvolupar-se precisament per la rapinya dels països més ‘avançats’. L’imperialisme, l’hegemonia del capital financer i la lluita oberta pels mercats i les fonts energètiques, genera, a més de diferents formes de destrucció en massa, les condicions que fan necessària i possible la transformació socialista de la societat. La burgesia va trigar segles, i va necessitar moltes guerres i revolucions, fins a arribar a imposar el capitalisme com a sistema predominant. La classe obrera ho va intentar fa 90 anys, i ho ha seguit intentant des d’aleshores. La necessitat de la revolució socialista continua vigent, i també la necessitat d’una direcció conscient capaç de conduir el procés cap al triomf: un partit revolucionari bolxevic, que sense por del debat intern, colpegi com una sola mà, i que hagi assimilat els ensenyaments de la revolució d’Octubre, de la seva degeneració, i de la tornada al capitalisme.