"La falsificació històrica consisteix a fer recaure la responsabilitat de la derrota espanyola sobre les masses obreres i no sobre els partits que han paralitzat, o pura i simplement aixafat, el moviment revolucionari de les masses" (Lleó Trotsqui, Classe, partit i direcció - 1940).

El doble poder a l’Espanya del 36

El poder va estar sobre la taula des de l’inici de l’alçament feixista. L’experiència republicana va estar plena de xocs entre les classes, que van anar mostrant quins interessos defensaven i quins eren els límits de la democràcia burgesa. El juliol del 36, mentre el govern del Front Popular intentava negociar amb la contrarevolució (el president Azaña directament va voler fugir en un primer moment), en nom-broses ciutats grups de treballadors es van apropiar de les armes, van assaltar les casernes i van crear les milícies obreres i patrulles de vigilància que van vèncer els reaccionaris i van marxar a reforçar el front. Van crear comitès de fàbrica i de proveïment, encarre-gats de la producció i la distribució dels aliments del camp col·lectivitzat, que adquirien directament dels comitès creats per les milícies en el seu avanç. La vida social va passar a dependre d’ells, com va reconèixer el president Companys, en un discurs a la CNT-FAI en què oferia, retòricament, la seva dimissió. Era una situació de doble poder, i havia arribat el moment que la burgesia necessitava l’ajuda dels dirigents amb prestigi revolucionari per mantenir la seva dominació.

Els comitès van comptar amb la direcció política dels partits i organitzacions del Front Popular, i no amb l’elecció directa dels responsables entre els seus membres. CNT i POUM van claudicar a això en nom de la "unitat antifeixista". Aquesta forma de direcció burocràtica permetia a les forces burgeses i reaccionàries imposar la subordinació a la burgesia i al seu govern. Així, en pocs mesos, la Generalitat, amb ministres de CNT i POUM, va decretar la disso-lució dels comitès creats contra l’alçament feixista, va imposar agents estatals a les indústries col·lectivitzades, va reinstaurar els intermediaris amb el camp -potenciant l’acumulació especula-tiva i l’alça de preus-, i va atacar la producció col·lectivitzada suprimint el control obrer de la duana, el pagament d’indemnitzacions als ex amos de les indústries, el lliure funcionament del crèdit bancari, i la il·legalització de col·lectivitzacions -com la de la indústria làctia, que va convertir la llet en un producte escàs i car.

El Comitè Central de les Milícies Antifeixistes va cedir la seva autoritat als ministeris de Defensa i Seguretat Interna, en mans del PSUC, que aplicava la política de Moscou defensar la democrà-cia burgesa per fer contents els seus aliats imperialistes europeus.

La revolució, el do-ble poder, retrocedia. Les bases oposaven resistència, però la direcció de CNT i POUM acatava. A Catalunya, i a altres llocs, se succeïen els incidents entre les forces obreres i les tropes del govern. Molts es preguntaven si allò era pel que havien lluitat tan heroicament en les jornades de Juliol.

Els fets de Maig del 37

L’oficina central de telèfons de Barcelona estava controlada des del juliol per la CNT. Les comu-nicacions, incloses les de la Generalitat i les del president de la República, Azaña, que vivia al Palau del Parc de la Ciutadella, passaven per ella. S’explica que un telefonista va interrompre una comunicació: "Vostè no pot continuar parlant d’aquestes coses. Està prohibit." "Per qui?" "Per mi." "Com que no puc parlar si sóc el President de la República?" "Encara més. Els seus deures són majors". L’anècdota, fictícia o no, il·lustra la importància estratègica del control obrer de les instal·lacions.

Per això el dilluns 3 de maig va ser assaltat l’edifici de Telefònica per Guàrdies d’Assalt dirigits per Rodríguez Sales -Comissari d’Ordre Públic, del PSUC- a les ordres del Conseller d’Interior de la Generalitat, Aiguadé, d’ERC. Van prendre la planta baixa, però van trobar resistència armada a la resta. La notícia va córrer, i els locals de CNT i el POUM es van omplir de treballadors demanant armes. Havia arribat el moment de defensar les conquestes de Juliol.

En poc temps la ciutat es va omplir de barricades que van envoltar la Generalitat. Sense pràcticament cap tret, el matí del 4 era evident la superioritat del moviment obrer, com ho havia estat el 19 de Juliol. Els comitès de defensa locals, recolzats per CNT, POUM i Joventuts Llibertàries, s’havien fet amb el control, i els obrers armats esperaven l’ordre per atacar la Generalitat. No obstant això els seus dirigents, reunits amb el govern, van cridar a abandonar les barricades. García Oliver, ministre de CNT en el govern, acabat d’arribar de València, exhortava a la calma i a la concòrdia des de la ràdio ("Alto el foc! Petons als guàrdies d’assalt", deia). Segons els dirigents de CNT, calia parar tota mobilització i abandonar les barricades, a l’espera del resultat de les negociacions amb la Generalitat, que posava aquesta condició. Molts no es podien creure el que sentien, podien ser els mateixos que tant havien lluitat contra la Monarquia, els que tant defensaven la revolució social, els que ara parlaven així? Les barricades es van mantenir.

"Compromís, no!", deia un pamflet dels bolxevics-leninistas (la secció trotsquista de l’època) que cridava a la vaga general, a l’armament de la classe obrera i dels comitès de defensa, i a la unitat CNT-FAI-POUM contra el govern. El dimecres 5, l’agrupació "Amics de Durruti" va cridar obertament a desobeir la direcció de CNT. Exigirien el desarmament dels Guàrdies d’Assalt i de la Guàrdia Nacional Republicana. "Junta revolucio-nària!", deia una proclama seva "Que cap carrer no es rendeixi. La revolució per sobre de tot. Saludem els nostres camarades del POUM. que han confraternitzat amb nosaltres." Els dirigents del POUM, per la seva banda, asseguraven que la classe obrera havia aconseguit ja una victòria parcial i calia retirar-se. Això mateix els deia a Lleida una delegació del govern i de la CNT als 5000 milicians de CNT i POUM que marxaven per donar suport a la insurrecció: "el govern no enviarà més tropes a Barcelona si us atureu."

La policia estalinista va actuar durant la nit. Entre els desa-pareguts, Camilo Berneri i Fran-cesco Barbieri, dirigents anarquistes italians, i 12 membres de les JL, els cossos mutilats dels quals van ser trobats a La Pedrera, ocupada pel PSUC.

La tarda del 6 CNT va ordenar la retirada de telefònica. Havien arribat a un acord pel qual tots dos bàndols retirarien les seves forces armades. Els obrers i guàrdies cenetistes van ser substituïts per altres de fidels al govern, protegits per la policia. CNT, els telèfons de la qual van ser sabotejats des d’aquí, es va queixar. És un fet consumat i no pot remeiar-se, va respondre la Generalitat.

5.000 guàrdies d’Assalt i 3 bucs de guerra van arribar des de València. Els dirigents anarquistes, que havien frenat el retorn dels milicians en suport de Barcelona, van cridar a rebre amistosament els guàrdies, repetint la cantarella de la unitat. També van arribar carrabiners. En total més de 12.000 homes armats del costat del govern. A Tarra-gona i altres ciutats el govern prenia posicions i la policia desarmava i detenia als obrers, executant-ne alguns. I CNT i POUM cridaven a deixar les barricades en nom d’una victòria inexistent.

La matinada del divendres 7 Azaña i la seva família van ser traslladats a València. Es van aixecar les barricades. Mancats de la direcció i el suport de les seves organitza-cions, els que encara resistien van ser reduïts i massacrats. La traïció dels dirigents havia deixat desarmat el proletariat, convertint la victòria militar del dilluns en una derrota política el divendres. Després es van succeir els episodis de repres-sió, la il·legalització i persecu-ció de que s’havien significat, incloent els assassinats selectius de trotsquistes, anarquistes i poumistes. Va créixer el descoratjament, el pitjor enemic de la lluita contra el feixisme. Aquells lluitadors havien perdut la confiança en uns dirigents que col·laboraven amb els que els afusellaven. L’estat burgès es va enfortir i el doble poder va quedar en el record.

Aquesta lliçó va quedar escrita amb la sang dels lluitadors i lluitadores que van morir durant aquells dies, i dels que moririen després a les mans dels agents de la contrarevolució. Serveixi el seu record, 70 anys després, per no repetir el mateix error.