L’atac talibà del 28 d’octubre
contra l’hotel Bekhtar, al cor de
Kabul, en què van morir cinc
empleats de les Nacions Unides,
juntament amb tres afganesos i
tres dels atacants, ha estat un
punt d’inflexió per a Kai Ede,
l’enviat de l’organització a
l’Afganistan. Una setmana
després, Ede va anunciar
l’evacuació de 600 dels seus
empleats, destinats a Dubai i
altres països asiàtics. De
moment qualifiquen la retirada
de «temporal», encara que
ningú no sap quan i en quines
condicions tornaran aquests
empleats, que són gairebé la
meitat de la plantilla (1.300
funcionaris internacionals) que
l’ONU mantenia al país.

Encara que el comandant de
l’OTAN a l’Afganistan, el general
alemany Egons Ramms, va criticar
la decisió perquè impediria a l’ONU
«realitzar la seva missió», no hi ha cap
militar que pugui garantir la seguretat
del personal civil de l’ocupació. Perquè
ni l’atac va ser accidental, ni ningú
pot sostenir que les forces de
l’ocupació podran superar en un futur
pròxim la iniciativa dels talibans, que
ja es troben al centre de la
ultraprotegida capital.

Ja l’abril de 2007, al Lluita Internacionalista
dèiem: «la
situació ha canviat
dràsticament des de
finals de 2005 i,
sobretot, al llarg de
2006. En els primers 9
mesos de 2006 les morts
degudes a l’activitat de
la resistència a les
províncies del sud i sudest
(frontera pakistanesa)
s’han quadruplicat i ja
superen les 3.700… Les
zones ‘d’alt risc’, que
fins l’any passat eren
per a les forces ocupants
unes taquetes aïllades al
mapa de l’Afganistan, ara ocupen més de la tercera part
del país amb abundants marques
noves de ‘risc extrem’». Però ara,
segons un mapa filtrat a l’agost, el
govern afgà reconeix que la
resistència pot atacar lliurement a
gairebé la meitat del país (El País,
5/11/09). D’altra banda, el Consell
Internacional de Seguretat i
Desenvolupament (ICOS), un thinktank
europeu, informa que el control
permanent polític i militar dels
talibans al país es va estendre del
54% al 72% el darrer any.

Perquè la retirada del personal de
l’ONU no es converteixi en el principi
de la derrota de l’ocupació a
l’Afganistan, l’imperialisme intenta
donar respostes davant la creixent
resistència popular. La primera és
augmentar les tropes invasores. En
terres afganes hi ha desplegats
68.000 militars nord-americans, i el
comandant de la ISAF (Força Internacional
d’Assistència per a la
Seguretat a l’Afganistan), Stanley
McChyristal, juntament amb el cap
de l’estat major dels exèrcits dels
EUA, Michael Mullen, demana a
Barak Obama entre 10 i 45 mil
militars més (Washington Post, 21/
09/09). Aquests i els 35.000 soldats
d’altres països que contribueixen a
l’ocupació, formaran un cos de 148
mil militars que poden donar la
possibilitat de seguir amb la «guerra contra el terrorisme» que va
començar amb George Bush. Però
els experts i els serveis d’intel·ligència
adverteixen Obama: l’exUnió
Soviètica tenia 115 mil soldats
desplegats a l’Afganistan quan va
declarar la seva derrota davant la
resistència. És a dir, augmentant les
tropes l’imperialisme simplement intenta
enfortir la seva defensa, que
no és el mateix que prendre la iniciativa
i guanyar la guerra.

Per això el nou pla de l’imperialisme
nord-americà és convertir la
«guerra contra el terrorisme» en
una «guerra de contrainsurgència»,
que és una «novetat» del govern
d’Obama. A l’informe, el general
McChyristal ens explica aquesta
nova estratègia: «La ISAF necessita
una nova estratègia… (que) també
ha de ser alimentada i executada
per mitjà d’una campanya de
contrainsurgència cívica militar integrada…

És una lluita diferent. Hem
de portar a terme operacions
clàssiques de contrainsurgència en
un ambient que és complex… El
triomf necessita una campanya global
de contrainsurgència.» Aquesta
avaluació indica que la guerra no
només augmentarà a l’Afganistan,
sinó que també s’estendrà dins del
Pakistan i, fins i tot, cap a l’Iran.
Mapa preparat pel coronel Ralph Peters;
Aquesta estratègia té diversos
components. Una de les passes
seria trencar les files dels talibans i
comprar-les per a l’imperialisme, les
«guerrilles accidentals» segons la
terminologia del Pentàgon. No
obstant això, de moment els
talibans afgans han rebutjat l’oferta
d’Obama de reconciliació titllant-la
de «llunàtica» i reiterant des d’una
posició de força que la retirada de
les tropes estrangeres seria l’únic
camí per acabar la guerra a
l’Afganistan (Reuters, 01/04/09). Els
talibans no troben cap benefici en
ajuntar-se a un règim corrupte,
disfuncional i agonitzant a Kabul, i
menys quan controla tres quartes
part del país. Un altre element pel
qual aposta l’imperialisme és
mobilitzar sectors de la població contra
la resistència. Últimament, per
a l’imperialisme els balutxis es perfilen
com l’ètnia candidata a la reserva
contra la «insurrecció»
talibana, que té les principals bases
als pobles d’origen paixtu.

Sembla que Obama hereta la política
de «dividir per controlar» de
Bush, aplicada als Balcans per
desfer l’antiga Iugoslàvia. Però
aquesta política no es limita a
l’Afganistan, perquè els balutxis
també viuen al sud-oest del
Pakistan i el sud-est de l’Iran. De
fet, fa dos anys, un coronel retirat
de l’Acadè-mia Nacional de Guerra
dels EUA ja havia preparat per al
Pentàgon un mapa en què hi havia
el «Balutxistan Lliure». I ara la CIA
està ajudant l’organització
fonamentalista balutxi Jundollah en
la seva «lluita d’allibera-ment nacional» contra els governs iranià i
pakistanès. L’atemptat del 17
d’octubre a Pishin, província de
Sistan-Balutxistan a l’Iran, en què
van morir 31 membres de la Guàrdia
Revolucionària Iraniana, va ser obra
de Jundollah, que últimament ha
canviat el nom pel de «Moviment de
Resistència Popular de l’Iran» per
aparèixer com una organització nacional
contra el govern iranià.

L’imperialisme està perdent la guerra
a l’Afganistan; per això, abans
de sortir del país derrotat militarment,
vol deixar una estela de petites
entitats polítiques per poder seguir
controlant la zona. Així que entrem
en un període en què els pobles de
l’Orient Mitjà i Euràsia necessiten
més que mai la col·laboració internacionalista
en la lluita contra
l’imperialisme.