1.- El creixement
com a motor de
l’economia
capitalista?

Els autors que defensen el
decreixement parteixen d’identificar
el creixement com a motor/objectiu
del sistema capitalista. Així ho explica
Carlos Taibo: “La visió dominant
a les societats opulentes suggereix
que el creixement econòmic és la
panacea que resol tots els mals.”
(1) O, com suggereix Raúl García-
Duran, “El capitalisme ha adoptat
el creixement com a “norma de
conducta” (2). O, encara més, quan
es posa el nord en el consumisme,
com explica Luís González: en fixar
“l’increment constant de
l’acumulació individual” com la
premissa sobre la qual es basa el
sistema econòmic (3).

Efectivament els discursos
d’economistes i polítics capitalistes
afirmen que busquen el creixement
i també permetre una acumulació
de béns més gran per a cada
individu, però és essencial definir
què és el que mou realment
l’economia capitalista. Al capitalista
no li importa desenvolupar o destruir
producció, si amb qualsevol de
les dues accions genera benefici,
perquè és aquest i no pas com
aconseguir-lo el que mou la seva
economia. Tampoc preocupa al
capitalista la quantitat més o menys
gran de béns en mans de la gent
en si mateixa: si desenvolupa el consumisme és tan sols com un
mitjà per ampliar les seves vendes i
beneficis, però, altre cop, davant de
situacions en què caigui la venda
de la seva producció, abans en
destruirà una part, que no la donarà
per satisfer necessitats, perquè
l’objectiu és preservar la taxa de
benefici, no pas l’augment del
consum en si.

En períodes de desenvolupament,
la forma normal d’obtenir aquest
benefici és la “reproducció ampliada
de capital”, que analitzava Marx,
que suposa un increment constant
de la producció. Però no sempre és
així. Hem viscut l’aplicació dels
acords de la UE sobre les quotes
de producció al sector primari, amb
subvencions per vaca sacrificada o
per hectàrea abandonada,
acompanyades d’un discurs
“ecologista” sobre la recuperació
d’hectàrees de bosc. Altre cop, la
pregunta era: créixer costi el que
costi com a objectiu o mantenir el
marge de benefici? I la resposta és
sens dubte la segona.

En èpoques de crisis com l’actual
el discurs dominant és la reducció
dràstica de la producció, amb
tancaments de fàbriques i
acomiadaments massius, i ja no
diguem quan ens empeny a
guerres. El capitalisme ha sortit de
les crisis profundes o estructurals
amb una destrucció enorme de
forces productives. Si un patró ha
d’optar entre el creixement de la
producció (més consum per a la
població) i el creixement del
benefici, no dubtem que
decreixerà la producció i
demanarà al consumidor que
“s’estrenyi el cinturó”.

Aquesta falsa identificació de
“capitalisme igual a creixement o a
més consum individual” duu a la fàcil
però equivocada reacció que
“anticapitalisme is decreixement”.
Però aquest enfocament
–com veurem més endavantdesarma
la resistència contra els
plans de destrucció de llocs de
treball i de capacitat productiva de
les fàbriques que impulsa el
capitalisme en èpoques de crisis
com les actuals, o justificaria les
retallades salarials que la patronal
intenta imposar.

2.- Vivim per sobre
de les nostres
possibilitats?

Hi ha una segona afirmació sobre
la necessitat de començar un
decreixement, almenys en els països
imperialistes, i és l’afirmació: “reduir
la producció i el consum perquè
vivim per sobre de les nostres
possibilitats, perquè és urgent tallar
emissions que danyen perillosament
el medi i perquè comencen a faltar
matèries primeres vitals”. (4)

Podem estar d’acord en la
necessitat d’exigir mesures per limitar
les emissions contaminants i
que redueixin el consum de matèries
primeres, però: vivim per sobre de
les nostres possibilitats? El problema
de les generalitzacions –com el
de les mitjanes estadístiques- és que
reparteixen el consum entre tots/es
igual. Aquesta formulació
expressada així elimina
substancialment les diferències de
classe i entre imperialisme i
pobles semicolonials. Per
nosaltres el problema és que uns/
es consumeixen molt i altres, en
canvi, passen fam o precarietat.

Per la majoria de la població i dels
pobles del planeta el que s’imposa
no és que el malbaratament sinó les
terribles fams i malalties que
empenyen milions de persones a la
immigració posant en risc les seves
vides. La resposta dels i les
decreixentistes és que s’ha de parlar
de desenvolupament i no pas de
creixement, però la realitat és que
sense un creixement real del
consum en molts vessants, aquesta
població està condemnada. I, en
aquest punt, nosaltres no farem la
llista de què sí que poden tenir i què
no -després hi insistirem. Seran els
mateixos pobles i treballadors/es qui,
trencant amb la dependència de
l’imperialisme i les multinacionals,
puguin definir quines són les seves
pròpies necessitats i com han de
cobrir-les.

Però hi ha una segona part
d’aquest raonament que s’aplica als
països imperialistes. A l’informe
anual sobre Protecció i Integració
Social de l’executiu comunitari de
març de 2009 es constata que el
24% de la població de l’Estat
espanyol viu en la pobresa o està
en risc greu de caure-hi. Aquesta
situació terrible de deteriorament és
conseqüència que els darrers anys
la part de riquesa que es queda el/
la treballador/a no ha deixat de
decréixer, per passar a les mans del
capital. Entre els i les treballadores
–particularment entre immigrats/
des i joves- s’ha precaritzat fins a
l’extrem l’ocupació, que no és
suficient ni per poder comprar o
llogar un pis. Així, per a la classe
treballadora, almenys per a un ampli
i creixent sector seu, nosaltres
reclamem més estabilitat laboral i
salaris millors, i això es tradueix en
millorar la seva capacitat de
consum.

3.- La crisi actual.

Hi ha un altre perill del mateix
argument que “vivim per sobre de
les nostres possibilitats”, i és que
facilita la versió de la ideologia
dominant amb la qual en volen fer
responsables de la crisi actual —
una crisi que només ells i la lògica
del propi capitalisme han provocat.
Ens expliquen que la crisi arrenca
de les hipoteques subprime: que
els bancs van fer préstecs a
treballadors/es pobres per comprar
habitatges –uns treballadors/es que
volien viure “per sobre de les seves
possibilitats”- i l’error de la banca
va ser donar-los préstec. Ara, per
explicar les mesures que
descarreguen la crisi sobre els i les
treballadores (acomiadaments,
retallades del salari directe i
indirecte) també expliquen que hem
viscut “per sobre de les nostres possibilitats” i ara toca estrènyer-nos
el cinturó.

No són ser els treballadors/es pobres
qui ha provocat aquesta crisi
enorme. El que passa és que el
mode de producció capitalista genera,
ell mateix, una contradicció
que, al final, es torna irresoluble.
Marx la va anomenar “tendència a
la crisi de sobreproducció” o
“sobreacumulació de capitals”. El
responsable no és el consum
excessiu per part de la població, sinó
la incapacitat del capital de
reproduir-se mantenint la taxa de
benefici, perquè per mantenir-la,
mentre amb una mà augmenta la
producció, amb l’altra enfonsa la
capacitat de consum de la població
treballadora.

El problema no és que visquem
per sobre de les nostres
possibilitats, sinó que hi ha un
augment de les desigualtats que
es torna monstruós: entre països,
entre classes, fins i tot entre
sectors d’una mateixa classe.

4.- La petjada
ecològica i
l’esgotament de
recursos.

Però encara no hem contestat
l’altre gran argument que justifica el decreixentisme, la “petjada
ecològica” d’una determinada
població, que ve definida com “el
càlcul de la quantitat d’aigua i terra
requerida de forma contínua per
produir tots els béns consumits i per
assimilar tots els residus d’una
població” (5). Si els 6.800 milions de
persones del món tinguessin el nivell
de vida de la classe mitjana dels EUA
caldrien 5, 6 ó 7 terres per
assegurar-los el consum, segons
diversos autors/es. En altres
paraules: no hi ha prou terra
(energia, aigua, matèria primera…)
per a tanta gent, al ritme de consum
dels països desenvolupats.

En efecte, els estudis sobre
hidrocarburs i el zenit del petroli, o
sobre alguns importants minerals
bàsics de processos productius, indiquen
que aquests recursos
s’esgotaran. Però hi ha molta
disparitat quan
es precisen les
dates límit i el
r e n d i m e n t
d’extracció a
costos no
e x c e s s i u s .
Certament el
capitalisme i el
seu sistema de
producció ens
duen al desastre,
en això hi
e s t e m
completament d’acord. Carlos Taibo defineix la
situació: “…ens movem -si es volen
un vaixell que s’encamina
directament cap a un penya-segat,
l’única cosa que hem fet els darrers
anys ha estat reduir una mica la
velocitat sense modificar, en canvi,
el rumb” (6). Les diferències es
manifesten altra vegada en què hem
de fer davant d’aquesta situació. Els
i les decreixentistes posen l’accent
en fer decréixer la producció com a
tasca prioritària -per alguns com a
tasca única. Però aquests esforços
tampoc no modifiquen el rumb del
vaixell, potser només en frenen la
velocitat. Per nosaltres la tasca és
prendre el control del vaixell de les
mans dels monopolis i l’imperialisme,
així doncs, es tracta d’organitzar la
rebel·lió, la revolució que els
impedeixi seguir conduint el món
cap al desastre, la barbàrie.

Els anys trenta, els nostres avis,
a la guerra civil, van respondre a una
altra crisi capitalista greu (la del 29 i
la Gran Depressió) iniciant una
revolució, prenent les fàbriques i
posant-les al servei de les
necessitats dels i les treballadores i,
estudiant aquest procés, van decidir
multitud de mesures de
reconversió, integració
d’empreses,… al servei de les
classes populars. Aquest és el
camí. És impossible pensar que amb
el capitalisme aturarem el procés de
destrucció de la naturalesa, que té
una dimensió planetària i global. S’ha
d’integrar en la lluita de classes
la denúncia dels desastres
ecològics, la defensa del medi
com un element més per combatre
el capitalisme.

5.- Decreixement i
nou malthusianisme.

Però si no posem al centre acabar
amb el capitalisme, l’afirmació
que no hi ha recursos suficients per
a tanta gent perquè duu a la
destrucció del planeta condueix
necessàriament a un nou
malthusianisme, en el sentit que aquí
hi sobra gent, que és l’altra forma
d’igualar l’equació entre població,
consum i recursos disponibles.

Malthus (1766-1834), pastor
anglicà i economista, assegurava
que el creixement de la població
mundial iniciat per la revolució industrial
era molt superior a les
possibilitats limitades de creixement
econòmic i que, si no es limitaven
els naixements o es deixaven morir
els pobres, s’anava inevitablement
cap a la destrucció de la humanitat.
“Un home que neix en un món que
ja està ple -va escriure Malthus al
seu “Assaig sobre la Població”-, si
no pot obtenir dels seus pares la
subsistència que justament els
demana, i si la societat no necessita
el seu treball, no té cap dret a reclamar
ni la més mínima porció
d’aliment i, de fet, sobra. En el gran
banquet de la naturalesa, no hi ha
cobert per a ell”.

Però no cal que aquestes idees
malthusianes es formulin així. Estem
cansades de sentir-les per justificar
lleis d’estrangeria: que aquí no hi
cabem tots i que s’ha d’impedir
l’entrada d’immigrants… encara que
als seus països es morin de fam.
Els i les decreixentistes, ho formulin
obertament o no, acaben arribant
a posicions malthusianes. Per una
banda, quan es planteja el
decreixement simplement com a
remei de la petjada ecològica, es
condemna com a molt a la
supervivència poblacions senceres,
com Raúl García-Durán: “Es tracta
que aquests països es puguin
desenvolupar com ells vulguin,
sempre que sigui per satisfer les
seves autèntiques necessitats,
que com diu un altre dels
economistes d’un país empobrit, el
xilè Max Neff, són: afecte, creació,
enteniment, identitat, llibertat, oci,
participació, protecció i
subsistència, i no pas per al
creixement dels seus satisfactors o
béns materials amb què intentem
materialitzar la seva satisfacció, els
quals moltes vegades van contra
la satisfacció real”.

Però tot i així, és insuficient,
perquè la població tendeix a créixer.
Sense fer escarni de títols com el
de l’article del referent del
decreixentisme, Serge Latouche,
que “Cal llençar el bebè abans que
l’aigua de la banyera” (“Il faut jeter
li bébé plutôt que l’eau du bain”
Les Nouveaux Cahiers de l’IUED,
14, publicat el 06/2003), qui teixeix
el fil lògic que uneix decreixentisme
i malthusianisme és un altre dels
teòrics, Ivan Illich, quan
afirma que
“L’honestedat ens obliga
a cadascun de
nosal-tres a reconèixer
la necessitat d’una
limitació de la
procreació (i) del
consum”. Atès que les
societats desenvolupades
són
poblacions envellides o
en vies d’envelli-ment,
és clar que la
procreació s’ha de limitar
als països pobres,
on els índexs de
natalitat són més alts.

Contra aquestes
tendències s’ha de
respondre que la pròpia
experiència demostra
que el millor “control de
natalitat” és la millora
de les condicions de
vida que permeti no
necessitar el fill/a per
sobreviure. A l’Estat
espanyol va passar. Eren costum,
fa poc més de cinquanta anys, les
famílies amb molts fills/es,
especialment al camp, no pas per
esport -encara que certament la
ideologia oficial i l’església ho
promocionaven- sinó perquè el fill/
a era un instrument per mantenirse
mitjançant les feines del camp.

Això mateix passa avui a la major
part de països semicolonials: són els
fills qui ajuda a sobreviure. En la mesura
que aquesta necessitat
s’acaba, la limitació es produeix de
forma natural. En els països més
desenvolupats d’Europa aquesta
tendència encara es va estabilitzar
abans que a l’Estat espanyol.

6.- El carro davant
dels bous?

Escriu Taibo: “Parlant clar, el primer
que les societats opulentes
han de prendre en consideració és
la conveniència de tancar -o
almenys de reduir sensiblement
l’activitat corresponent- molts dels
complexos fabrils que hi ha avui.
Estem pensant, és clar, en la
indústria militar, en l’automobilística,
en la de l’aviació o en bona part de
la de la construcció...” –la cita
segueix i la seguirem analitzant a
l’apartat del sindicalisme.

Abans de parlar de quant cal
produir o deixar de produir per
satisfer les necessitats socials, cal
discutir en mans de qui està la
producció, qui decideix què
produïm i per a qui. En el marc
actual ni tan sols es pot definir com
reorientar la producció, quina part
és supèrflua i producte dels mitjans
de la publicitat capitalista. No se sap
en quant es reduirien les necessitats
energètiques i en quant
n’augmentaria l’eficiència si els recursos
que avui es destinen a la
indústria d’armament i a la seva
investigació es destinessin
íntegrament a la indústria civil. Per
començar, com assenyala Taibo
mateix, els instruments oficials de
mesura de la riquesa en termes del
PIB o de la renda són enganyosos,
perquè en el capitalisme no es mesura
la riquesa o la producció en
relació a les necessitats de la
població, sinó que s’estableix la
comptabilitat de la compra-venda
de mercaderies.

Es pot pensar que no importa
l’ordre d’aquests dos factors: acabar
amb el capitalisme i començar
una reestructuració de la producció:
però l’ordre dels factors sí que
altera el producte, perquè la major
part de mesures que posen al
capdavant la reducció de la nostra
capacitat de consum i l’acceptació
del tancament de fàbriques,
reducció de sous… en aquesta
època de crisi, coincideixen amb
plantejaments que fa la pròpia patronal
per mantenir el sistema capitalista,
i suposen una depauperació
de les classes populars. Fins que
no siguin els i les treballadores
mateixes qui controli i decideixi
sobre la producció, no donem
suport a la reducció de la capacitat
de producció destinada al
consum. Òbviament això no vol
dir que determinats sectors
puguin reconvertir la producció,
acostant-la a les necessitats
socials i ambientals per assegurar
la continuïtat dels llocs de treball.

7.- Dues
alternatives al
sistema?

Latouche, referent indiscutible del
decreixement, ho defineix com una
“revolució cultural que duu una
refundació de la política” la qual cosa
implica “passar de consumidors
esclaus a ciutadans responsables”
(7). Amb aquest criteri, és lògic que
la gran majoria de les propostes per
decréixer siguin pautes de conducta
individual: sobrietat, austeritat,
no consum, reavaluar (revisar els
valors), reconceptualizar conceptes
com riquesa i pobresa, reestructurar,
relocalitzar, redistribuir, reduir,
reutilitzar i reciclar. Més que acabar
amb el capitalisme, la
proposta de la major part dels i
les decreixentistes és construir
una realitat paral·lela, amb menys
feina, més local i autosuficient, en
la qual –com diu Luis González- de
forma voluntària hem “d’autolimitarnos
amb un model de vida més
auster” (8).

En canvi, com als anys 30,
nosaltres parlem d’un canvi substancial
de la distribució de la
riquesa i del seu control a mans
dels i les treballadores, abans de
decidir si aquesta riquesa és
excessiva o no. Estem parlant de
la necessitat d’una revolució que
continuï la tasca iniciada fa 70 anys.

8.- Fent anar enrere la roda de
la història.

Entre els que donen suport al
decreixement hi ha corrents molt
variats. Per uns es tracta de tornar
a economies de subsistència, sense
rentadores, ni neveres, ni cotxes,
conreant hom mateix/a l’hort i
atenent les necessitats bàsiques
pròpies…, però sense arribar a
aquest extrem, la tendència a
l’autarquia econòmica és recurrent
en gairebé totes. Taibo explica “la
rotunda primacia del que és local
sobre el que és global en un escenari
marcat, en resum, per la sobrietat i
la simplicitat voluntària”(9) com un
mitjà de tornar a la terra, reduir la
despesa energètica del transport…
Amb l’objectiu, com el defineix Luis
González, “d’una tendència paulatina
cap a l’autosuficiència des del que
és local.”

Nosaltres veuríem aquest
replegament per limitar la vida i els
mitjans de producció i consum a
l’àmbit local, com un replegament
de la història uns quants segles
enrere. Per nosaltres el problema no
és posar fi al comerç mundial per
així estalviar en transport, sinó que
la internacionalització de l’economia
en mans del capitalisme s’utilitza al
servei d’obtenir el màxim benefici
sense que n’importin les
conseqüències (fam,
desertificació…), i suposen
l’espoliació de pobles i la seva
submissió als plans imperialistes.

La discussió és sobre el mode de
producció. Si l’objectiu del sistema
productiu es dirigeix a satisfer les
necessitats i respecta els pobles
amb igualtat, en un sa
internacionalisme de classe, és un
element molt progressiu. Des
d’aquesta perspectiva, l’intercanvi,
la possibilitat d’aprofitar les millors
condicions de producció o compartir
els recursos del planeta que hi
ha en unes zones i en altres no, així
com el contacte entre pobles -que
necessàriament du aparellada una
despesa d’energia en transport-, no
són negatius. Aquesta forma
d’encarar la substitució del sistema
capitalista per un altre que acabi
amb l’espoli imperialista dels pobles
ha de permetre immediatament que
recuperin les seves terres fèrtils (avui
destinades a monocultius per a
l’exportació) i els seus recursos naturals, posant-los al servei, en
primer lloc, de satisfer les seves
pròpies necessitats, sense que sigui
contradictori que es produeixin
excedents per intercanviar amb
altres pobles en règim d’igualtat.

Aquest plantejament per si mateix
actuarà com a reductor de les
necessitats de transport actuals. De
la mateixa manera, serà des de la
propietat col·lectiva dels mitjans de
producció i les relacions d’igualtat
entre els pobles que es podrà decidir
si determinats processos
productius és més econòmic
mantenir-los concentrats encara
que comporti despeses de transport
o si la tècnica actual permet
descentralitzar-los i acostar-los al
consumidor. No sempre la
producció a petita escala és
energèticament més eficient.
Parlant dels països semicolonials
veiem més clarament aquest
aspecte de retorn al passat. Taibo,
recorrent a Latouche per formular
el programa per als països
semicolonials, conté bona part
d’aquesta enyorança:”trencar amb
la dependència econòmica i cultural
respecte el nord; reprendre el fil
d’una història interrompuda per la
colonització, el desenvolupament i
la globalització; retrobar la pròpia
identitat, reapropiar-la, recuperar
les tècniques i els sabers tradicionals,
aconseguir el reemborsament del
deute ecològic i restituir l’honor
perdut.”

Compartim la ruptura amb la
dependència imperialista que
permeti retrobar la seva pròpia
identitat i l’honor perdut -encara que
no sabem qui va perdre més l’honor
en el procés colonial. Però hi falta
un element decisiu. Per què només
recuperar les tècniques i els sabers
tradicionals? En tot cas, si estem
contra el monopoli de la tècnica i
del saber en mans de les
multinacionals, el que cal posar a
disposició dels pobles és el
coneixement i la tècnica actuals per
fer-les universals. Cosa que, d’altra
banda, seria tornar un deute
històric, perquè els èxits de les
multinacionals són el producte de
l’espoli. Expropiar aquests
coneixements i posar-los al servei
dels pobles i nacionalitzar els recursos
suposaria en si mateix una
racionalització productiva.
I seran aquests pobles qui
lliurement triarà quins sabers de la
tècnica tradicional i de l’actual posen
en pràctica, de la mateixa manera
que decidiran el seu
desenvolupament i fixaran les seves
necessitats.

Lluitem contra l’explotació i
opressió inherents a la forma de
producció capitalista, però aquesta
lluita no impedeix reconèixer
l’enorme desenvolupament de les
forces productives que ha permès.
La solució no passa per tornar al
passat, sinó per aprofitar els millors
desenvolupaments i posar-los al
servei d’una nova manera de
producció que respongui
planificadament a les necessitats i
les limitacions.

9. Qui decideix la
llista?

Luis González Reyes,
d’Ecologistes en acció, ens duu a
la següent identificació: “una
societat sostenible serà aquella que
cobreixi les necessitats (reals, no
fictícies) de tota la població present
i futura mitjançant una relació
harmònica amb l’entorn.”
Qui s’atribueix la potestat de definir
què és una “necessitat real” i
quina una “necessitat fictícia”?
No ens correspon als i les del
“nord”, en funció de la nostra
experiència o sobre els criteris de
què és útil i què superflu, dictar les
formes i els límits del
desenvolupament. Aquest
mecanisme l’hem viscut en altres
expressions, per exemple quan des
de les ONG’s de l’anomenat Nord
es dictaven quines necessitats
havien de ser cobertes, amb quines
prioritats o com s’havien de comportar…
al Sud.

A més, en molts articles hi
apareixen avanços de llista, així que
ens temem molt que siguin aquests
teòrics decreixentistes qui la
completi per dir-nos, a uns i altres,
quines han de ser les necessitats
reals,… no sabem si ens ho diran
via internet, TV o colom missatger.

10. Sindicalisme i
decreixement.

Quan les teories baixen a la
pràctica és quan se n’acaba
d’apreciar la dimensió veritable.
Taibo –a la citació que hem
començat a l’apartat 6- diu amb
claredat que cal acceptar “la
conveniència de tancar -o almenys
de reduir sensiblement l’activitat
corresponent- molts dels complexos
fabrils que hi ha avui. Estem
pensant, és clar, en la indústria militar,
en l’automobilística, en la de
l’aviació o en bona part de la de la
construcció”. Que cal tenir una política
per recol·locar els i les
acomiadades en altres sectors i que
“És important subratllar que en
aquest cas la reducció de la jornada
laboral bé podria dur aparellada,
per què no, reduccions salarials,
sempre que aquestes, és clar, no
anessin en profit dels beneficis
empresarials.”

No estem parlant només per al
sindicalisme de les grans empreses
de l’automoció com SEAT o
Wolskvagen, sinó també del dels
centenars d’empreses petites i
mitjanes del sector que són
subsidiàries de les grans marques.
Els darrers anys hem viscut una
ofensiva de destrucció d’ocupació i
tancament de fàbriques, d’exigència
de reduccions dràstiques de sous
amb el xantatge de més
acomiadaments. En molts casos
això s’ha concretat en EROs.

Quina lògica proposa el
decreixement davant d’aquesta
situació? Caldrà acceptar els EROs
patronals associats a la reducció de
la producció o tancaments de
fàbriques perquè el fi està del tot
justificat, encara que les motivacions
puguin ser diferents? en el marc de
l’empresa capitalista, com es poden
acceptar reduccions de sou (encara
que estiguin associades a reducció
de temps de treball) sense que
aquesta part de sou que el/la
treballadora deixa de percebre no vagi
a parar a les mans de l’empresari?

11 . Socialisme o
Barbàrie

Marx escrivia a El Capital que el
capitalisme “esgota al mateix temps
les dues fonts d’on brolla tota riquesa:
la terra i el treballador”. I aquest
esgotament, unit a les crisis de
sobreproducció inherents al sistema,
el duen a definir una disjuntiva que
no és decreixement o creixement;
sinó socialisme o barbàrie.
Efectivament el capitalisme ens
empeny a l’abisme, és més, està
llençant a l’abisme milions de persones
que moren per fam, malalties
i en condicions de misèria extrema.
No n’hi ha prou amb començar a
construir un món paral·lel basat en
el decreixement, perquè el món és
únic, i o ens enfonsem o ens salvem
tots i totes.

Socialisme és posar el control
del poder polític i econòmic en
mans de la majoria treballadora,
permetre racionalitzar la
producció planificant, decidir
col·lectivament les
prioritats. Un sistema
econòmic basat en la
igualtat i respecte entre
pobles. No neguem
l’avenç que permet integrar
les diferents
economies –les aportacions de tots
els treballadors/es- , els
descobriments científico- tècnics, en
el marc d’un sistema econòmic
mundial, al servei de les necessitats
de la població i respectuós amb el
medi. Les societats i la tendència al
desenvolupament de les forces
productives (la humanitat, la
naturalesa, la tècnica), al costat de
la lluita de classes han estat el motor
de la història. Nosaltres no
creiem que aquesta història s’hagi
acabat. Millorar les condicions de
vida dels treballadors/es del món
exigeix un gran desenvolupament
de la tècnica per permetre cobrir les
necessitats amb el mínim temps de
treball i amb la menor petjada
ecològica possibles, amb l’objectiu
últim que cadascú pugui consumir
segons les seves necessitats.

Com més temps perviu el
capitalisme, més pateixen els i les
treballadores i capes populars,
més a prop estem de grans
catàstrofes ecològiques. Per això
és urgent la tasca d’acabar amb
aquest sistema econòmic i
aixecar-ne en el seu lloc un altre
nou. El punt més feble que tenim
els treballadors/es per assolir aquest
objectiu és la debilitat de les
organitzacions polítiques i sindicals
revolucionàries, que no es conformin
només amb frenar la velocitat del
vaixell sinó que vulguin canviar-ne
el curs. És per això que en la lluita
contra la crisi, els tancaments i els
acomiadaments, les retallades
salarials i dels serveis socials, les
teories del decreixement desarmen
ideològicament la resistència obrera
i sindical i canvien les prioritats i
els objectius que són necessaris per
concentrar tots els esforços en
desfer-nos, tan aviat com puguem,
del capitalisme.

Notes

(1) Carlos Taibo. Professor de
Ciències polítiques de la UNAM. “Doce
preguntas sobre el decrecimiento” Libre
Pensamiento n. 61. Primavera
2009.

(2) Raúl García-Durán. Professor
d’Economia Aplicada de la UAB. “A favor
del decrecimiento”.

(3) Luís González. Membre
d’Ecologistas en Acción. “La práctica
del decrecimiento”. Libre Pensamiento
n. 61. Primavera 2009.

(4) Carlos Taibo, obra citada.

(5) Meadows D.H. –Meadows W.
–Randus J.: “Más allá de los límites del
crecimiento” Aguilar 1993. Citado por
Raúl García a l’article que ja hem citat.

(6) Carlos Taibo, obra citada.

(7) S. Latouche: “Petit tractat del
decreixement seré” Institut del Territori
2008.

(8) Luís González, obra citada.

(9) Carlos Taibo, obra citada