Aquest article completa el
suplement publicat al número
anterior de LI, a propòsit del
20è aniversari de la caiguda del
Mur de Berlín (veure: http://luchainternacionalista.org/IMG/pdf/Supl_100cat-mur-1109.pdf)

La caiguda del Mur enfonsa
l’ordre de Ialta i Potsdam

Dèiem al suplement que la divisió
d’Alemanya –amb la contenció dels
processos revolucionaris que
estaven en marxa- va ser la clau de
volta dels acords pel repartiment
d’Europa entre les potències vencedores.
Amb aquests acords i
malgrat que entre la burocràcia estalinista
i l’imperialisme va haver-hi
tensions, de vegades a punt de
desembocar en conflictes armats
(com la crisi dels míssils a Cuba), la
relació essencial entre la burocràcia
estalinista i l’imperialisme no era la
«guerra freda», sinó l’anomenada
«coexistència pacífica».

L’expressió «coexistència pacífica
» amb l’imperialisme, la va
encunyar Kruschev quan va accedir
al poder després de la mort de
Stalin el 1953. Amb aquest terme
la burocràcia del Kremlin explicava
que calia mantenir una política de
no agressió cap a l’imperialisme,
amb les concessions necessàries,
per concentrar-se en el
desenvolupament productiu de
l’URSS. Aquest era el camí per superar
el del capitalisme. Per tant la
«coexistència pacífica» era l’altra
cara de la moneda del «socialisme
en un sol país», que havia estat la
política de Stalin. En són exemples
la dissolució de la III Internacional
dictada el 15 de maig de 1943
sense cap congrés que la ratifiqués,
o els pactes de Ialta i Potsdam.
Davant d’aquesta política el
trotskisme va demostrar que és
impossible arribar al
desenvolupament del socialisme
avançant en un sol país i va defensar
la necessitat de potenciar
l’internacionalisme de classe, en un
combat permanent amb
l’imperialisme.

La imatge d’enfrontament
permanent -a la vora de la guerrava ser un instrument molt útil per
tots dos sectors en molts sentits:

1) Per aplicar una política de
persecució interna davant d’un
suposat enemic exterior que busca
la destrucció del règim. Són
coneguts els enormes crims en
acabar la II Guerra Mundial, no
només sobre dissidents i pobles
sencers obligats a abandonar el seu
territori; sinó també amb la cacera
de bruixes dirigida pel senador
Joseph McCarthy als EUA, amb la
qual va colpejar tota l’esquerra com
a sospitosa de ser agent soviètica
o simpatitzar amb el comunisme.

2)
Per estendre un repartiment del
món a imatge i semblança d’Europa
en zones d’influència fora de les
quals seria inconcebible situar un
estat. El realineament de tots els
processos polítics en un o altre bloc
permetia un control i una pressió
conjunta sobre processos
revolucionaris, com va passar per
tancar l’etapa de revolucions oberta
a Europa per la guerra, o en la traïció
a nombrosos processos com la
revolució espanyola del 36. Aquest
repartiment de funcions no impedia
disputes pel control de tercers països
per part de la burocràcia i
l’imperialisme, com pels mercats
d’armament.

La caiguda del mur el 89, que va
arrossegar l’enfonsament dels
règims estalinistes, va posar fi a
aquesta manera de repartir
funcions entre imperialisme i
burocràcia per controlar millor el
món. Els nous processos
s’enfrontarien a un món amb un
«sol poder», l’imperialista i,
curiosament, en lloc d’anar cap a
més estabilitat es va entrar en un
període de «menys estabilitat política
» dels governs i estats. La
resistència de les masses no tindria
el referent del bloc burocràtic, la
seva força com a única alternativa
real i amb una burocràcia amb una
enorme font de poder i diners. Això
sol no resol la formació de noves
direccions revolucionàries, però
acabar amb la cotilla estalinista va
ser deixar anar llast, una cosa imprescindible
per recompondre i reconstruir
el moviment obrer. Mentre
aquesta direcció revolucionària no
es pugui reconstruir, altres formes
de populisme i demagògia, corrents
nacionalistes o religiosos, ocuparan
la direcció de la resistència de
masses.

La importància de la unitat
de la classe obrera
alemanya

La reunificació alemanya no
només va suposar redefinir una
nova Europa i un canvi de relacions
entre França i Alemanya, sinó que
va fer possible la reconstrucció de
la classe obrera alemanya. Hi ha
molta gent que qüestiona el paper
de la classe obrera en una futura
revolució, i més encara de la classe
obrera de països desenvolupats, i
més concretament de la classe
obrera alemanya. Nosaltres no
compartim ni una cosa ni l’altra.

La classe obrera alemanya va ser
un component substancial de la
formació de la classe obrera internacional
i el més determinant en la
construcció de II Internacional. El
seu desenvolupament capitalista
potent però tardà va fer d’Alemanya
un lloc en el qual les contradiccions
de la lluita de classes prendria formes
extremes. La burgesia
alemanya va formar i desenvolupar
la seva potent maquinària industrial
quan el món ja estava repartit i
només podia expandir les seves
enormes forces productives a costa
d’altres potències. Dues
vegades, al 1914 i al 1939, va intentar
conquerir nous mercats
enfrontant-se a les velles potències
colonials, però va ser derrotada a
les dues guerres mundials. A la calor
d’aquest enorme
desenvolupament industrial es va
formar el proletariat més concentrat
i nombrós d’Europa, i amb ell van
créixer corrents revolucionaris.

No és pas casualitat que
Alemanya fos l’escenari en què van
sucumbir la II i la III Internacionals.
La II l’agost de 1914, quan els
diputats de l’SPD (amb l’excepció
de l’ala esquerra) van votar a favor
dels crèdits de la guerra, aprovant
la guerra imperialista i traint sense
pal·liatius els principis de
l’internacionalisme de classe. La III
Internacional el març del 33, quan
el Partit Comunista Alemany (amb
el suport de Stalin) va permetre
sense combat l’arribada al poder d’Hitler i va precipitar la catàstrofe
de la classe obrera. Tampoc és
casualitat, per tant, que el debat a
tota l’esquerra i entre els partits i
corrents que es reclamen de la IV
Internacional tingui inevitablement un
punt a l’agenda: la caiguda del mur
de Berlín, l’enfonsament de
l’estalinisme i el procés de
restauració a l’exURSS i altres
estats de l’est. Només comprenent
què va passar és possible seguir
desenvolupant una política
revolucionària coherent, perquè la
IV Internacional té un paper a la
història si sap donar resposta als
processos de degeneració
burocràtica que van embrutar el
nom del socialisme i que van acabar
enfonsant-se per l’impuls de les
masses.

La classe obrera alemanya integra
avui l’experiència de la lluita no
només contra l’Alemanya dels
monopolis sinó també contra el poder
burocràtic que va dominar la part
oriental. Ningú no pot dir per on
començaran els xocs decisius entre
les classes a Europa, però el que
sí que és segur és que la classe
obrera més desenvolupada i
nombrosa d’Europa tornarà a jugar
un rol determinant en el
desenvolupament d’aquesta
confrontació.

A manera de conclusió:
revolució i socialisme sí,
estalinisme mai més

El poble de l’exRDA va imposar
amb el seu alçament la reunificació
alemanya. Va ser un avenç
democràtic imprescindible, sortint
de l’estat-presó en què vivia
confinat. Però les possibilitats que
aquesta reunificació es fes cap al
socialisme o en un marc no capitalista
s’havien ofegat l’any 53 als
carrers de Berlín sota els tancs de
Stalin. La burgesia alemanya, amb
el democristià H. Kohl, va poder
posar-se al capdavant d’aquest
procés de reunificació.

La gran contraofensiva imperialista
dels anys 80 es basava en explicar
que no hi ha cap alternativa
al capitalisme i que el que va passar
aquella dècada i la següent a
l’exURSS i els països de l’est
europeu confirma que el projecte
revolucionari va crear un monstre
per alliberar-se del qual el poble va
necessitar molts anys. Aquesta lectura
és comuna a la burgesia, la
socialdemocràcia i fins i tot bona part
dels dirigents estalinistes,
reconvertits avui en
socialdemòcrates, quan no
directament en dreta pura i dura.
Les direccions sindicals majoritàries,
controlades en bona part per la
socialdemocràcia, estan d’acord
que no hi ha alternativa al
capitalisme.

Durant el segle XX en un terç de
la humanitat (URSS, Xina, est
europeu, Cuba…) van haver-hi
processos revolucionaris que van
acabar amb el capitalisme com a
sistema imperant en aquests
països. Aquests sistemes van sucumbir
i, a la fi de segle, el
capitalisme recuperava el control
del planeta. Però -cal preguntar-seles
revolucions s’havien escampat
com una malaltia contagiosa i ja
està? No, els processos
revolucionaris no els crea ningú, sinó
que responen a profundes
necessitats de les masses
treballadores i expressen que el sistema
capitalista està arribant a la
seva fi i, en lloc de permetre una
millora de les condicions de vida,
esdevé tot el contrari. Una altra cosa
és que aquest moviment objectiu
que desemboca en la revolució,
sense programa i sense organització
pugui ser estèril, o que amb un programa
i una organització no
revolucionària (burocràtica com a la
Xina o contrarevolucionària com a
l’Iran) condueixi a un carreró sense
sortida que exigeixi nous processos
revolucionaris per continuar.

La pregunta clau és: segueixen
havent-hi -o aprofundint-se- les
raons que van empènyer milions de
persones el segle passat contra el
poder i el sistema capitalista? La
resposta és que sí, que se segueixen
agreujant. El capitalisme és cada
vegada més incapaç de subministrar
els mitjans de subsistència més
elementals per a la humanitat: tornen
malalties que s’havien extingit i
la gana, amb enormes zones del
planeta on la fam i la misèria no
deixen de créixer. Així doncs el motor
objectiu de la resposta de les
masses hi segueix essent. És més,
com diu el programa de Transició,
les condicions no només estan madures
sinó que comencen a podrirse.

Marx escrivia això sobre el caràcter
de les revolucions obreres:

«La
revolució social del segle XIX no pot
treure la seva poesia del passat, sinó
només del futur. No pot començar
la seva tasca abans de despullar-se
de tota veneració supersticiosa del
passat. Les revolucions anteriors
s’havien de remuntar als records de
la història universal per instruir-se sobre
el seu propi contingut. Les
revolucions del segle XIX han de
deixar que els morts enterrin els seus
morts, per prendre consciència del
seu propi contingut. Abans la frase
desbordava el contingut; ara, el
contingut desborda la frase.» (...)

«Les revolucions burgeses, com la
del segle XVIII, avancen
abassegadorament d’èxit en èxit, els
seus efectes dramàtics s’atropellen,
els homes i les coses semblen
il·luminats per focs d’artifici, l’èxtasi
és l’esperit de cada dia; però
aquestes revolucions són de curta
vida, arriben de seguida a l’apogeu i
una llarga depressió s’apodera de la societat, abans d’haver après a
assimilar serenament els resultats
del seu període impetuós i agressiu.
En canvi, les revolucions proletàries,
com les del segle XIX, es critiquen
constantment a si mateixes,
s’interrompen contínuament en la
seva pròpia marxa, tornen sobre el
que semblava acabat per
recomençar-ho altre cop, es burlen
a consciència i cruelment de les
indecisions, els punts dèbils i la
mesquinesa dels primers intents,
sembla que només enderroquen
l’adversari perquè aquest tregui de
la terra noves forces i torni a aixecarse
davant d’elles engrandit,
retrocedeixen constantment
aterrides davant de la vaga
enormitat de les seves pròpies
finalitats, fins que es crea una
situació que no permet tornar
enrere i són les circumstàncies que
criden: «Hic Rhodus, hic salta! Aquí
hi ha Rodes, salta aquí! (K. Marx «El
divuit Brumari de Luis Bonaparte»)

Per això és imprescindible analitzar
les contradiccions de les revolucions
del segle XX, entendre les
degeneracions burocràtiques. El que
ha fracassat a l’exURSS i l’est
europeu no ha estat el socialisme
sinó el règim de poder de la
burocràcia estalinista. Per alguna
gent aquesta burocràcia que havia
expulsat del poder qualsevol forma
de democràcia obrera era un
projecte amb unes quantes
equivocacions però l’únic camí
possible, per altres és el resultat ineluctable
de tot procés revolucionari.

Per nosaltres la burocràcia s’aixeca
com una casta que parasita l’estat
que ha expropiat a la burgesia.
Trotski al principi la va definir com a
«centrisme burocràtic», un corrent
que es desplaçava entre la revolució
i el capitalisme fent ziga-zagues que
tenien com a funció assentar-la en
el poder i destruir tota oposició a
dreta i esquerra. Però aquesta política
zigzaguejant dels anys vint va
deixar pas a la consolidació d’un
projecte polític estrany a la classe
obrera, que l’expropiava de tot poder
polític. És a partir d’aquesta
realitat que la caracterització de
Trotski canvia i defineix la burocràcia
com un agent de la reacció, com
un instrument de l’imperialisme contra
l’estat obrer. Aquesta nova
caracterització fa que la tendència
d’aquesta burocràcia sigui
necessàriament –a més o menys
llarg termini- destruir l’estat obrer i
procedir a restaurat el capitalisme.
I això és el que ha passat
exactament: la burocràcia agent de
la restauració contra la propietat
estatal dels mitjans de producció.
De forma acabada ho veiem a Xina,
la resta de projectes es van quedar
a mig camí perquè el moviment de
masses va destruir l’aparell estalinista
i el poder d’un estat imprescindible
per imposar amb mà de ferro
la restauració i enfonsar les
condicions laborals i de vida dels i
les treballadores.

Per tant la burocràcia era
l’instrument de restauració i no pas
la protectora de la revolució. La
burocràcia va enterrar la revolució
a l’URSS i des d’aquesta posició
de força va determinar el control de
processos revolucionaris, que van
ser burocratitzats. L’estat dels soviets
construït en el procés
revolucionari s’havia convertit en un
sistema d’opressió sistemàtic i de
persecució de qualsevol crítica política,
un estat que tenia per objectiu
preservar el poder de la burocràcia.
No es tracta d’una qüestió de bons
i dolents sinó de preservar les
condicions materials i polítiques que
distingien la casta burocràtica, igual
que els dirigents polítics o sindicals
que actuen per preservar el seu lloc
de poder amb maniobres de tot
tipus, però amb un poder
immensament superior.

Amb un programa pel socialisme
que incorpori un combat permanent
contra la burocratització de les
organitzacions obreres, cal reconstruir
una nova organització internacional
perquè la tendència destructora
del capitalisme durà de nou les
masses a «una situació que no
permet tornar enrere i són les
circumstàncies que criden».
Aleshores: socialisme sí,
estalinisme mai més.