El triomf del Moviment Nacional Iraquià (al-Iraquija),
de l’exprimer ministre interí xiïta Ijad Alauí, amb el
28% dels vots i 91 diputats, ha estat la gran sorpresa
de les eleccions generals del 7 de març a l’Iraq. Alauí,
que a les eleccions de 2005 havia obtingut només el
8% (21 diputats), aquesta vegada es va unir amb el
vicepresident sunnita Tariq al-Hashimi i també va
captar el suport de líders sunnites com Saleh al-
Mutlaq i Dhafir al-Ani -tots dos membres del
parlament, però desqualificats aquesta vegada per les
seves suposades simpaties cap al Partit Baaz (la
Institució de Responsabilitat i Justícia, controlada
pels xiïtes proiranians va desqualificar més de 500
candidats per la seva afinitat amb el Baaz). Al-Iraquija
va emprar un discurs secular i nacionalista, va recollir
els vots no només de sunnites que es van abstenir
en les eleccions anteriors, sinó també de xiïtes
cansats del sectarisme, la corrupció i el mal govern
d’Al-Maliki.

La segona novetat de les eleccions va ser la ruptura del
front xiïta. El partit d’Al-Maliki (Dawa) d’una banda, i el d’Al-
Hakim (Consell Suprem Islàmic de l’Iraq, CSII) i Muqtada al-
Sáder per l’altra, aquesta vegada es van presentar per separat,
preparant així el triomf d’Al-Maliki. Dawa va assolir el 27,4%
dels vots (89 diputats), mentre l’Aliança Nacional Iraquiana
(CSII i el Moviment Saderista) el 21,5% (70 diputats). Encara
que hi havia rumors que la ruptura era un frau de cara a les
eleccions i que el Govern iranià els obligaria a formar govern
junts després de les eleccions, a les files de l’Aliança el rebuig
a la presidència d’Al-Maliki és prou forta per impedir que Dawa
sigui qui decideixi la composició i el programa del govern. El
desencantament entre els xiïtes ve d’anys enrere, quan el
2008 el Govern d’Al-Maliki va arrabassar Bagdad i el Sud,
juntament amb les forces d’ocupació nord-americanes, a
l’Exèrcit del Mahdi d’Al-Sàder en nom de la lluita contra el
terrorisme i la inseguretat. El curiós era que les milícies Bàder
del CSII havien col·laborat amb el Govern en aquesta
operació. Però el CSII va perdre les eleccions regionals de
2009 a tots els seus feus en el sud del país, així que va haver
de reconciliar-se amb al-Sàder para plantar cara al Dawa a
les generals. El gran guanyador de les eleccions entre els
xiïtes ha estat el Moviment Saderista, que va aconseguir 40
de les 70 cadires de l’Aliança.

La novetat al Kurdistan va ser l’aparició del partit Gorran
(Canvi) que va trencar la unitat kurda i va obtenir un 4,42%
dels vots, amb 8 diputats, enfront de l’Aliança Nacional
Iraquiana, formada pel partit Democràtic del Kurdistan, de
Barzani, i la Unió Patriòtica de Kurdistan, de Talabani (15,7%
i 43 diputats). Gorran, una ruptura de la UPK de fa anys,
afebleix sobretot la possibilitat de renovació de Jalal Talabani com a president de la república. No
obstant això, és molt possible que
Gorran s’ajunti amb l’Aliança kurda
al parlament per defensar el
federalisme dels kurds davant un
govern més centralista, i així, pot ser
la clau en la formació del nou
gabinet. Les negociacions per formar
el nou govern poden trigar uns
quants mesos perquè, a més
d’altres problemes, el federalisme
nacionalista dels kurds juntament
amb el federalisme sectari de
l’Aliança Nacional Iraquiana
(recolzada per l’Iran), xoquen amb
els plans centralistes tant d’Al-Maliki
com d’Alauí (recolzat pels EUA).

La resistència

La resistència contra l’ocupació
no va participar en les eleccions
perquè les qualifica d’il·legals, ni va
donar suport a cap partit determinat,
però a diferència de les del 2005,
aquesta vegada no va organitzar
operacions per impedir la votació,
així que ha estat determinant en el
triomf d’al-Iraquija. D’altra banda els
corrents anti-ocupació estan en
procés de convergència des de fa
anys per crear un Consell de
Coordinació política. Grups armats
com el Front Jihad i Alliberament
(òrgan polític de la plataforma Front
Patriòtic Nacionalista i Islàmic, en
línia amb el Partit Baaz), el Front
Jihad i Canvi (recolzat per
l’Associació d’Ulemes Musulmans,
el secretari general dels quals, el
xeic Harez al-Dari, és representant
polític del Front), el Consell Polític de
la Resistència Iraquiana (instància
política de l’agrupació armada Front
Jihad i Reforma) i el Congrés
Fundacional Nacional Iraquià (una
plataforma de més de 20
associacions civils i partits polítics) tracten de construir una plataforma
política conjunta basada en el rebuig
a l’ocupació i la reconstrucció
democràtica i sobirana del país.

La resistència armada, que se
separa acuradament dels atacs
indiscriminats i contra civils d’al-
Qaida, s’està plantejant participar en
el procés polític després de la retirada
total de les forces d’ocupació el
2011, aprofitant el seu prestigi popular.
Però tampoc no vol la tutela de
l’Iran sobre l’Iraq després de
l’ocupació, per això un nou govern
xiïta sectari i proiranià pot provocar
nous xocs entre la resistència i l’exèrcit
iraquià, fins a arribar a una guerra civil
en la qual la posició del govern
autònom del Kurdistan pot ser clau.
Els grups iraquians antiocupació
celebraran una trobada internacional
a Gijón els dies 18 al 20 de juny
d’aquest any sota el títol
‘Conferència de la Resistència Política
Iraquiana’ per difondre un
projecte polític conjunt de
recuperació de la sobirania de l’Iraq.

Classe obrera

L’ocupació imperialista, la fractura
ètnica i sectària del país i la
col·laboració dels principals partits
ètnics i religiosos amb les forces
d’ocupació, no han permès fins ara
que es construís una direcció obrera
que pugui combatre per
l’alliberament i sobirania de l’Iraq. El
Partit Comunista de l’Iraq, que va
participar en les eleccions sota el
nom d’Unió del Poble (Itihad al-
Shaab) no va obtenir un vot
significatiu; el Partit Comunista Obrer
es va abstenir.

Però hi ha una sèrie de senyals
que mostren el ressorgiment del sindicalisme al país. Els dies 13 i 14
de març de 2009 es va organitzar
la primera Conferència Internacional
del Treball a Erbil (Kurdistan).
Tres sindicats majoritaris (la
Federació dels Treballadors del
Petroli, l’Associació de l’Electricitat
i la Federació General dels
Consells i Sindicats de Treballadors)
hi van signar un acord per crear
una confederació sindical amb el
lema «Un món millor pot ser amb
els treballadors».

Un dels principals objectius del
sindicalisme iraquià és aconseguir
la legalització dels sindicats (la
majoria funciona en la clandestinitat)
i el dret de vaga, perquè la
il·legalització de la vagues al sector
públic (70% de l’economia
iraquiana és estatal, inclòs el sector
petroli) imposada per Sadam és
un dels pocs codis de l’era de
d’abans de l’ocupació que
l’imperialisme va mantenir sense
canvis. Un sindicalisme fort no
només constituiria un seriós
impediment per a la privatització
dels recursos (petroli i gas) i les
empreses iraquianes (energia,
comunicacions, transport, etc.) per
a l’imperialisme, sinó que també
superaria la divisió ètnica i religiosa
de la classe treballadora.

Amb les eleccions del 7 de març
s’obre un nou període a l’Iraq per
a la resistència i la classe obrera,
amb noves tasques per superar la
divisió que imposen l’imperialisme
i els governs titelles sobre el poble
iraquià.