1. La intervenció de l’Estat Major turc el 27 d’abril, mitjançant una declaració i la seva pàgina Web, en el procés parlamentari d’elecció del nou President de l’Estat, la gran manifestació organitzada el 29 a Istambul per les organitzacions partidàries d’aquesta intervenció, i la suspensió pel tribunal Constitucional, l’u de maig, de la primera ronda de la votació en el Parlament, a petició del Partit Republicà del Poble (CHP, l’oposició socialdemòcrata), van obrir una profunda crisi de règim, que pot durar setmanes i generar un tràngol constitucional de llarga durada. La crisi ha suscitat un conflicte institucional sobre el funcionament dels poders executiu, legislatiu i judicial. El President, les Forces Armades i el Tribunal Constitucional es van imposar sobre la jurisdicció i l’autoritat del Parlament. No obstant això, segons el procés normal, democràtic i constitucional, l’única autoritat que pot triar un President independent i neutral és el Parlament, i les Forces Armades haurien de ser una institució sota control del poder executiu. D’altra banda, el Tribunal Constitucional s’ha mostrat aquiescent amb els militars, no com l’organisme jurídic suprem que hauria de ser, amb una resolució forçada i artificial, que converteix de fet en inconstitucionals les eleccions dels anteriors presidents de l’Estat, i fins i tot de l’actual.

2. Des del punt de vista del funcionament democràtic, el principal causant d’aquesta crisi és sens dubte l’Estat Major. L’exèrcit, amb la seva declaració, amb el pretext de "protegir el caràcter laic de l’Estat" va imposar una frenada al procés constitucional d’elecció d’un President per majoria del Parlament i des de les files del Partit de Desenvolupament i Justícia (AKP, el partit governant), mostrant a més la seva voluntat de "concretar clarament, si fos necessari, la seva posició i opinió. Ningú ha de dubtar-ho". La intromissió de l’exèrcit no ha estat un cop d’estat en què una dictadura militar pren directament el poder legislatiu i executiu en les seves mans, sinó una intervenció bonapartista antidemocràtica i contrarevolucionària sota l’amenaça de dictadura directa. És antidemocràtica, doncs va aturar un procés parlamentari constitucional, si bé en el marc d’una constitució burgesa amb un munt de mancances democràtiques però molt més progressiu que un règim militar. És contrarevolucionària, doncs aquesta intervenció, inevitablement, copejarà les lluites polítiques i socials de la classe obrera i el poble.

3. La crisi es va generar no per un ascens en la lluita de classes amb la classe obrera com a protagonista, sinó per un conflicte entre els poders i les institucions del règim. Així doncs, la situació creada per la intervenció militar és una crisi imposada des de fora sobre els treballadors. La crisi ha agafat per sorpresa i sense orientació els sindicats i les altres organitzacions obreres, que de fet havien estat convivint "en pau" amb el règim de "democràcia militar-policíaca" i amb els seus governs que permanentment atacaven els drets econòmics i polítics de la classe obrera. La factura de la desorientació i la conciliació d’aquestes organitzacions, que frenaven les mobilitzacions obreres i populars, la pagarà cara el poble treballador. Per això, tot i que la classe treballadora no està involucrada directament en la crisi actual, no té espai per prendre una posició "independent o imparcial". Mentre la classe obrera i el poble no es mobilitzin contra la intervenció bonapartista i en defensa dels drets democràtics, qualsevol solució a la crisi que sigui amanyada per les elits del règim tindrà greus conseqüències per als treballadors. Qualsevol solució que no acabi derrotant la intervenció militar acabarà legitimant-la i obrirà la porta a noves intervencions. A més, dividirà les files de la pròpia classe treballadora.

4. La veritable raó de la intervenció antidemo-cràtica de l’Estat Major no és que el país es dirigeixi, amb el govern actual, cap a un règim fonamentalista musulmà anti-laic, com argumenten els militars, sinó que l’Exèrcit estava perdent pes en el règim i que el poder legislatiu i executiu es concentraven en les mans del Parlament i dels governs elegits per votació popular. Que aquest procés hagi estat dirigit per un partit demo-musulmà constitueix la base per a la demagògia pro-laica de la ideologia kemalista (de Kemal Atatürk). La intervenció del 27 d’abril no va ser per a "protegir el caràcter laic i democràtic de l’Estat", sinó per a salvaguardar el caràcter bonapartista del règim repressiu, del qual la presidència era un dels últims bastions. Aquesta intervenció també va ser un intent de defensar políticament, davant el capital islàmic, els privilegis econòmics de les forces armades, que són amos d’innumerables bancs, empreses, fàbriques, cooperatives, supermercats, habitatges, urbanitzacions, etc.

5. Els qui donen suport a la intervenció militar, or-ganitzant manifestacions massives a les principals ciutats del país, encara que hagin comptat amb petits sectors de la població treballadora (sobre tot els alevites), són bàsicament les capes de la burgesia mitja urbana, formada pels professionals acomodats, els funcionaris de l’Estat i els comerciants. Aquests sectors no tenen cap problema amb les polítiques neo-liberals del govern de l’AKP, però la demagògia laica de l’Exèrcit i el seu portaveu polític, el CHP els ha fet témer per la seva forma de vida, els seus hàbits de consum i els seus drets democràtics (els drets de les dones, etc.), i això els ha portat a mobilitzar-se sota la bandera del kemalisme. Aquesta mobilització recolza clarament la intervenció militar i suposa un gran perill per als drets democràtics del poble treballador. Les masses mobilitzades per la demagògia nacionalista i laïcista del kemalisme poden convertir-se en la base social d’una possible dictadura militar.

6. L’actitud de l’AKP, del govern de Tayyip Erdogan i del Parlament en el seu conjunt, ha evidenciat que la veritable democràcia mai es podrà construir al país sota la direcció burgesa, ni mitjançant d’aquest tipus de Parlament. La posició del govern i de la majoria par-lamentària s’ha limitat a queixes formals, buscant una sortida insti-tucional i intentant interpretar la Constitució al seu favor. Les forces polítiques suposa-dament democrà-tiques han evitat sistemàticament qualsevol mobilit-zació popular per defensar el procés democràtic. El Parlament i el Govern no han defensat la democràcia. El Parlament ha capitulat al dictat dels militars, s’ha negat a assumir la seva responsabilitat i al final s’ha dissolt. Aquesta és la clara demostració de l’actitud vergonyosa de capitulació i històricament antidemocràtica d’un partit islamista, suposat campió dels drets democràtics. (El caràcter repressiu i antidemocràtic del govern de l’AKP va quedar més que clar amb la brutal repressió que va imposar el Primer de maig contra la classe treballadora, quan la tinta de la declaració dels militars encara no s’havia assecat.) L’AKP i el govern han pres la resolució del Tribunal Constitucional com un salvavides i s’han acontentat amb fingir-se víctimes, concentrant-se simplement en les properes eleccions generals. Demanem la immediata detenció, judici i càstig dels generals intervencionistes.

7. L’oposició de quatre anys de la socialdemo-cràcia no s’ha dedicat a els atacs econòmics i socials del govern demo-musulmà contra la classe treballadora i el poble, sinó a difondre la por al fonamentalisme entre la població laica, buscant el seu futur polític en la intervenció dels militars. Ha saludat la declaració de l’Estat Major del 27 d’abril, i ha aplaudit la intervenció bonapartista. No ha defensat el Parlament davant els militars; enlloc d’això, ha facilitat la seva destrucció per mitjà de la resolució del Tribunal Constitucional. Per això, el CHP no es mereix estar en el Parlament, sinó que ha de ser expulsat de l’escenari de la democràcia turca. L’actitud dels líders del CHP en nom de l’esquerra és una vergonyosa traïció històrica. A més, avui el CHP està intentant "unir" a totes les forces d’esquerra al voltant del seu projecte, cosa que per nosaltres és un nou intent de difondre la confusió en les files de la classe treballadora i unir-la a l’exèrcit, a la ideologia nacionalista, anti-democràtica i racista del kemalisme. El que més necessita avui la classe treballadora és el seu propi partit revolucionari i internacionalista.

8. Mentre el CHP donava suport clarament a la intervenció antidemo-cràtica de l’Exèrcit, els líders de l’AKP evitaven qualsevol resistència contra la intervenció amb l’argument que "no volien que el país es trenqués en fronts enemics". Aquesta és l’actitud conciliadora del partit governant. No obstant això, l’única manera de derrotar la intervenció militar era mobilitzar a les masses en defensa del Parlament. Ni l’AKP, ni el govern, ni cap partit polític suposadament partidari de la democràcia ho va fer, i l’explicació d’això està en el caràcter de classe del govern i dels esmentats partits. L’AKP és un partit burgès i la seva política està limitada a la ideologia burgesa. Sigui laic o islamista, cap sector de la burgesia és veritablement democràtic. Els líders demo-musulmans o social-demòcrates no temen a la intervenció militar, però sí a la mobilització demo-cràtica de les masses. L’actitud d’aquests líders mostra una vegada més que a Turquia la democràcia pot ser construïda únicament per mitjà d’una revolució de les masses, i no sota la direcció dels partits burgesos. La tasca històrica de la classe treballadora i del poble és la construcció d’una Assemblea Constituent per a establir en el país els drets i llibertats democràtics.

9. La Constitució de 1982 és producte de la dictadura militar de llavors i, malgrat els canvis dels últims anys, és fonamentalment antidemocràtica. A més, la crisi ha provocat diverses noves interpretacions de la Constitució que deslegitimen els processos parlamentaris anteriors. Nous canvis que es puguin proposar seran simplement nous penjarobes per a un sac que no serveix per a solucionar els conflictes intestins de les elits polítiques burgeses. Per tant, la principal tasca de la Constituent ha de ser redactar una nova Constitució plenament democràtica i al servei del poble, i presentar-la al vot popular.