Més de 34 anys després del
cop, la presó pels genocides és
un triomf del poble que no s’ha de
quedar aquí. Al costat de Bignione
i Martínez de Hoz han d’anar a la
presó tots els còmpli-ces civils de
dictadura. El poble argentí mai no
ha deixat de lluitar. Va aconseguir
anul·lar les lleis de punt final i
obediència deguda i reobrir les
causes contra els genocides,
reclamant «presó comuna» per a
tots ells. Malgrat el que diu el
govern, més de cinc anys i mig
després d’haver estat anul·lades
les lleis d’impunitat, el 95% dels
genocides estan lliures. I el 5%
que està condemnat o processat
ho està per un nombre mínim de
víctimes. A més, la majoria estan
excarcerats o segueixen en
escandaloses condicions de
detenció en «countries» o
dependències militars. La lluita no
s’ha aturat en aquests anys i el
mes passat es va assolir altre
triomf.

Presó per a Bignone, l’últim
president de la dictadura
Es va celebrar el judici contra els
repressors que van actuar a Campo
de Mayo, seu de l’exèrcit argentí. El
Tribunal Oral Federal N.1 va sentenciar
25 anys i inhabilitació absoluta,
perpètua, accessòries legals i
pagament de costes per Reynaldo
Benito Bignone, l’últim dictador de
la genocida Junta Militar argentina de
1976-1983; i, juntament amb ell, als
també repressors Santiago Omar
Riveros i Fernando Verplaetsen.

A més, 20 anys i inhabilitació absoluta
pel temps de condemna i
pagament de costes per a Carlos
Tepedino; 18 anys i inhabilitació absoluta
pel temps de condemna i
pagament de costes per a Jorge
Osvaldo García; 17 anys i
inhabilitació absoluta pel temps de
condemna i pagament de costes per
a Eugenio Guañabens Perelló.
La sentència dictada pels jutges
diu que el debat tractava sobre
delictes de lesa humanitat i que els
acusats han de complir condemna
en un servei penitenciari federal.

Arrestat José Alfredo
Martínez de Hoz, exministre
d’economia i ideòleg del pla
econòmic
José Alfredo Martínez de Hoz,
exministre d’Economia de l’última
dictadura i símbol màxim de la política
que va castigar «milions
d’éssers humans amb la misèria
planificada», va ser processat el
mes passat amb presó preventiva
per ordre del jutge federal, per dos
segrestos amb extorsió que el
magistrat va qualificar de crims de
lesa humanitat i, per tant,
d’imprescriptibles.

En 1988 el jutge federal Martín
Irurzun va processar el dictador
Videla i els seus ministres Martínez
de Hoz i Albano Harguindeguy com
a coautors del segrest amb extorsió
dels Gutheim (Federico i Miguel
Gutheim havien estat forçats a
renegociar des de la presó un
contracte privat amb comerciants
estrangers el 1976). L’economista
va estar més de dos mesos pres.

El 14 de juliol de 1988 la Cambra
Federal va confirmar les preventives
dels militars signants del decret que
va ordenar les detencions, i va ordenar
alliberar Martínez de Hoz, no
pas per falta d’indicis sobre la seva
responsabilitat, sinó perquè a
diferència dels uniformats no havia
deixat les seves empremtes en el
decret. La investigació seguia
oberta quan Menem li va perdonar
els delictes amb un indult.
El procés va estar paralitzat fins
a mitjans de 2006, quan els
organismes de drets humans van
sol·licitar la reobertura de la causa i
la declaració d’inconstitucionalitat
dels indults, demanda a la qual es
va sumar la SDH. El mes passat es
va pronunciar en aquest sentit la
Cort Suprema de Justícia. El mateix
dia Martínez de Hoz va manifestar
mitjançant un escrit que se sent víctima
«d’una persecució interminable
» per part del govern nacional,
la Justícia federal i la Cort Suprema
de Justícia, amb «escasses i
honroses excepcions». Duhalde va
sol·licitar-ne la detenció
immediatament. El jutge Oyarbide
va prohibir que l’imputat sortís del
país. Com que Martínez de Hoz
havia prestat declaració en fase
d’instrucció els anys 80, va ordenar
la seva detenció sense necessitat
de tornar a obrir la instrucció.
També li va embargar els béns per
dos milions de pesos. Els efectius
d’Interpol que van anar-lo a detenir
van haver d’esperar hores fins que
un equip mèdic en va constatar
l’estat de salut.

El jutge va destacar en la seva
resolució, de trenta-tres fulls, «la
deliberada impunitat de les
conductes» que va caracteritzar el
cas dels Gutheim. També es va referir
a «la irraonable ocupació del
poder coercitiu de l’Estat nacional
sobre els seus súbdits, la més absoluta
desatenció –plenament
conscient i determinada – a les
essencials garanties ciutadanes i
l’abassegament de tots els principis
constitucionals». En resum,
«l’actuació de les màximes
autoritats de la Nació disposant,
segons el seu parer, designis i/o
conveniències polítiques i/o
personals, sobre la vida i la fortuna
de les persones, al marge de tota
regla de convivència i de l’Estat de
Dret», va escriure.
És un pas més, però la lluita
contínua.