La revolta del 30 de setembre a l’Equador
d’un sector de la policia contra la Llei del
servei públic (LOSEP), amb «l’internament»
del president Rafael Correa en una
habitació de l’Hospital de la Policia entre
protestes furioses que van ser reprimides
amb bombes lacrimògenes, ha tingut
repercussions en l’esquerra política. La
majoria de partits i corrents d’esquerra van
interpretar la revolta dels policies com un
intent de cop d’estat contra el govern de
Correa i ràpidament es va posar al costat
del «president democràticament escollit» i
del govern equatorià. També ho van fer els
països de l’Amèrica Llatina, amb Veneçuela
i Cuba al capdavant, així com la Unió
Europea i els EUA. Però hi ha
organitzacions que sostenen, dins i fora de
l’Equador, que el que hi ha hagut no és un
intent planificat de cop de l’estat, sinó que
el president va voler presentar la protesta
com un cop organitzat per «l’oligarquia i
l’imperialisme» i així aprofitar-lo per enfortir
el seu règim de repressió contra les
masses.

Aquestes dues posicions
diametralment oposades posen els
seus partidaris en diferents costats
de la barricada. Nosaltres, els i les
marxistes revolucionàries, som les
primeres d’oposar-nos a tot cop
d’estat contrarevolucionari policíacmilitar
i de cridar les masses a
mobilitzar-se contra els impulsors.
Però analitzant la situació
equatoriana ens trobem que si més
no planteja dubtes sobre si realment
hi va haver un intent de cop d’estat
per part de la mateixa policia que
Correa està utilitzant per reprimir les
masses que resisteixen a les seves
polítiques de lliurar els recursos del
país a l’explotació de l’oligarquia i
l’imperialisme, amb els quals està
aprofundint la col·laboració els
darrers anys.

Aviat es va saber que la revolta
dels policies, contràriament al que
sostenia Correa, no era de cap manera
«planificada». Les clàssiques
prioritats de qualsevol cop d’estat,
com la presa dels centres neuràlgics
del país (el parlament, els edificis del
Govern, els centres de
telecomunicacions, etc), la detenció
dels responsables del Govern i els
líders dels possibles grups opositors
al cop, l’ocupació dels centres de
les principals ciutats i els talls de les
carreteres per aïllar-les entre si i de
les poblacions del camp, la
dissolució del Govern i la formació
d’una junta militar o un govern «civil
» sota les ordres de les forces
armades, no es van produir el 30
de setembre a l’Equador. Quan
Correa es va retirar amb els seus
guardaespatlles a l’habitació de
l’hospital, els rebels no sabien què
fer-ne, i encara menys es van
plantejar assassinar-lo. Ni tan sols li
van impedir parlar lliurement per
telèfon amb tothom.

D’altra banda com que els
revoltats eren el personal de la
mateixa organització policíaca que
Correa utilitzava permanentment
per reprimir les mobilitzacions de les
masses, que ara es rebel·laven per
demandes corporativistes només
contra les clàusules de la Llei que
els molesten a ells (la retirada de
drets de bonificacions i
condecoracions), però reprimeixen
els i les treballadores públique que
es manifesten contra la mateixa Llei,
tampoc no podem possible
caracteritzar la seva protesta com
una «insurrecció popular». Va ser
simplement una acció de protesta
contrarevolucionària. Els rebels no
només no van trobar cap suport
d’altres governs llatinoamericans o
de centres imperialistes, tampoc no
van tenir l’empara de les cúpules
militar i policíaca. I quan els caps
de les dues organitzacions armades
van declarar el seu suport al
«president legítim i al govern elegit»,
els revoltats van quedar totalment
desorientats i es van rendir després
d’una exagerada i innecessària
operació armada sagnant de
l’exèrcit.

Malgrat que Correa ha
caracteritzat insistentment la
incidència com un intent de cop
d’estat i que va cridar el poble
equatorià a mobilitzar-se contra el
suposat cop, el fet que a Quito
només uns centenars de partidaris/
àries seus sortissin al carrer (una
diferència abismal amb les desenes
de milers a Caracas el 2002 per
donar suport a Chávez), i que les
organitzacions polítiques i populars,
al costat dels sindicats, es
mostressin reticents a córrer a
ajudar el president, demostra que les
masses ja se sentien prou
allunyades del mateix president al
qual havien portat dues vegades al
poder en els darrers cinc anys. De
fet la política de Correa d’oferir les
riqueses del país a l’explotació de
l’oligarquia i de les multinacionals
imperialistes provoca un malestar
creixent i protestes entre les masses
obreres, populars i indígenes.

La Llei de mineria de 2009 i la Llei
d’hidrocarburs, que va decretar el
ministeri sense presentar-la a
discussió a l’Assemblea Nacional,
sotmeten els recursos minerals,
petrolífers i de gas natural a l’espoli
de les multinacionals i destrossen el
teixit ecològic i social de les zones
dels jaciments. I les protestes
populars i indígenes contra aquestes
lleis, especialment les de Quito i
Dayuma, van ser reprimides pel
règim amb un fort desplegament
policíac i militar. Alhora el Govern es
va veure obligat a arxivar una Llei
de l’aigua del mateix caire davant
d’una forta mobilització. El govern
de Correa va estendre l’ofensiva
privatitzadora neoliberal fins a les
universitats, i a més, amb el Codi
territorial, va proporcionar poders als
ajuntaments per apujar els impostos
i privatitzar el sistema de salut i
educació.

Així que la principal ofensiva contra
les masses a l’Equador prové del
règim de Correa, que enforteix cada
dia més la seva col·laboració amb
l’oligarquia i amb l’imperialisme. La
tasca principal que espera a les
masses treballadores, populars i
indígenes és, una vegada més, com
en altres països de l’Amèrica Llatina,
lluitar contra les lleis neoliberals del
règim que regala les riqueses
naturals del poble equatorià a les
multinacionals, contra les mesures
de repressió sobre les masses, per
la nacionalització dels recursos
econòmics, per no pagar el deute
extern, per expulsar les empresas
imperialistas; per construir un govern
obrer i popular. Avui a l’Equador i
arreu del món l’eix que separa
l’esquerra revolucionària del
populisme dretà i l’esquerra liberal
està marcat per aquesta línia
divisòria.