La tensió militar i política a la
península coreana, amb
amenaces nuclears incloses,
ha augmentat perillosament
des del 23 de novembre, quan
la República Popular
Democràtica de Corea va
respondre a una provocació de
Corea del Sud bombardejant
l’illa de Yeongpyeong, en el
qual van morir 4 militars i hi va
haver 20 ferits, entre militars i
civils. L’imperialisme nordamericà
i el govern sudcoreà
van incrementar la pressió
sobre Corea del Nord amb
maniobres militars a les costes
que envolten el país asiàtic i en
una zona en disputa en el Mar
Groc. «Si Corea del Nord torna
a cometre una provocació
militar apuntant el nostre
territori i els nostres
ciutadans, se’ls haurà de
castigar amb una reacció
potent i immediata fins que es
rendeixin completament» -va
dir el ministre sudcoreà de
defensa, Kim Kwan-jin, mentre
que el govern nordcoreà no
descartava una «defensa
nuclear» en el cas d’un atac
des del sud.

Per a la premsa proimperialista la
tensió nuclear a la península és fruit
de la bogeria del règim autocràtic
que regna al nord i de la necessitat
de Kim Jong-il de preparar un
bel·ligerant traspàs de poders al seu
fill Kim Jong-un, enfortint el
nacionalisme dins d’un sistema
polític que ja està força afeblit. Però
la gran pregunta és: per què
l’imperialisme cargola més i més un
petit país ja empobrit i amb un règim
que està caient pel seu propi pes?

Tot apunta que l’objectiu principal
de la provocació imprudent de Washington
no era Corea del Nord, sinó
el poder econòmic creixent de la
Xina. Des de mitjans de 2009
l’administració Obama ha
intervingut agressivament arreu
d’Àsia —fortificant les aliances
militars existents amb països com
la Índia, el Japó, Corea del Sud i
Austràlia i cercant nous llaços amb
països com ara el Vietnam,
Cambotja i fins i tot Birmània— per
poder competir amb la influència de
la Xina a la regió.

Al gener de 2010 Washington va
aprovar vendre 6,4 mil milions de
dòlars en armes a Taiwan i
posteriorment el President Obama
va trobar-se amb el Dalai Lama a
l’exili —malgrat l’oposició del govern
xinès-. Al març els EUA van donar
suport a les acusacions no provades
de Seul que Pyongyang havia
torpedinat un buc de guerra
sudcoreà i més tard va organitzar
maniobres navals conjuntes al Mar
de Japó i després al Mar Groc contra
les protestes de Xina. Al juliol la
ministra d’Afers exteriors nord-americana
Hillary Clinton va declarar a
la cimera de l’Associació de Països
del Sud-est Asiàtic (ASEAN) que els
EUA tenien «interès nacional» en
mantenir «la llibertat de la
navegació» al Mar de la Xina del Sud
i que s’involucraria en les disputes
territorials entre membres d’ASEAN
i Xina.

Al setembre l’administració
Obama va intervenir en una disputa
entre la Xina i el Japó per la
detenció d’un capità de pesca xinès
prop dels illots Senkaku/Diaoyu, en
disputa a les aigües entre els dos
països. Clinton va declarar dues
vegades que els EUA estarien
obligats, sota els termes del tractat
de seguretat EUA-Japó, a estar
militarment del costat
de Japó en una eventual
guerra amb la Xina
sobre les illes.
En canvi, la Xina,
per mantenir les seves
rutes de
subministraments
vitals a l’Orient Mitjà i
Àfrica, es veu obligada
a respondre a
aquesta pressió i forja
llaços més estrets amb
R ú s s i a .

Intencionadament,
Rússia i la Xina van
acordar realitzar
exercicis militars conjunts –la «Missió de Pau bilateral 2011»- a
principis d’any al Mar de Japó i en
zones frontereres russo-xineses al
costat de la Península coreana.
Amb les relacions ja tibants a
l’Àsia Oriental, la darrera crisi
coreana demostra com un petit
incident pot esperonar ràpidament
el perill d’una guerra més àmplia.
Els EUA i els seus aliats, fins i tot
Corea del Sud, van rebutjar tot
compromís i es van preparar per
arriscar-se a una guerra a la Península
coreana per assegurar que un
exercici militar seguís endavant.
Corea del Nord va retrocedir en
aquest cas, però molts altres
incidents potencials poden provocar
nous xocs.

Sens dubte la dictadura
burocràtica a Corea del Nord té els
dies comptats, per la seva ineficàcia
i pel seu règim estalinista anacrònic;
però el perill real rau en què
l’imperialisme i els seus aliats puguin
convertir-lo en un episodi sagnant
per als pobles de la zona amb la
condició de consolidar i augmentar
el seu predomini a Àsia. Pot
l’imperialisme arribar a fer-ho? Els
crims que va cometre a l’Iraq i
l’Afganistan són exemples suficients
per respondre afirmativament.

Només la solidaritat entre els pobles
pot aturar-los.