Articles d'actualitat de la UIT-QI
Articles d'actualitat sobre Ucraïna
NI OPRESSIÓ PATRIARCAL NI COLONIAL: TOTES AMB PALESTINA! PER UN MOVIMENT FEMINISTA ANTIIMPERIALISTA I INTERNACIONALISTA!
Diners públics
De les butxaques dels treballadors a les del capital
Víctor Messeguer, desembre de 2007
Per nosaltres els marxistes, l’Estat no és neutral –tal com el qualifica la seva propaganda– sinó un instrument de dominació de la burgesia. D’aquí la necessitat de la revolució i de prendre el poder per convertir-lo en un instrument dels treballadors.
El març hi ha eleccions generals a l’Estat espanyol. Simultàniament estem assistint a la punxada de la bombolla immobiliària dels EUA i a l’inici del mateix fenomen aquí. Els propers mesos se sabrà la profunditat de les crisis econòmiques generades per aquests i altres fets que hem tractat en números anteriors. En aquest moment la propaganda al voltant dels pressupostos de l’Estat compleix la funció de negar els problemes i avançar promeses electorals. Mentre, es prepara el “descobriment” dels problemes durant el 2008 i l’administració de mesures contra els treballadors, la recepta universal dels governs capitalistes en les crisis.
Però l’Estat espanyol és hereu de la seva història, vegem-ne el marc general:
– El pes dels ingressos fiscals al PIB va passar del 18% el 1975 al 37% el 2003. En el mateix període, França va passar del 37% al 44,5%. A la UE-15 l’estat espanyol només es troba per sobre d’Irlanda.
– El Ministeri de Defensa és el de més dotació, i la despesa militar pel 2008 (disseminada en diversos ministeris) significa la desmesurada proporció del 2,23% del PIB.
– L’Estat espanyol és un gegant en investigació militar (proporcionalment només per darrera dels EUA), i un ratolí en investigació i desenvolupament en la resta de sectors.
– Tot i que el PIB per càpita ja és del 92% del de la UE-15, la despesa pública només representa el 65% del de la UE-15.
– El que deixa de gastar cada any l’estat espanyol en despesa pública social per habitant respecte el que gasta la UE-15 era de 3.193 euros l’any 2004. Multiplicant per tres per una família mitjana suma 9.500 euros.
– La distribució de la riquesa és molt desigual. La distribució de la renda és aproximadament del 50% pel treball i el 50% pel capital i, tot i que els posseïdors del capital són infinitament menys en número, acaparen una part desproporcionada del pastís. La riquesa (patrimoni i successions) gairebé no paga impostos. Els treballadors de l’Estat espanyol són els que paguen la major part dels impostos i cotitzacions socials.
– Les pensions: la mitjana ronda els 700 euros i més de la meitat no arriben al Salari Mínim de 570,60 euros/mes.
En aquests darrers anys, el desfassament entre salaris i pensions i preus de l’habitatge de lloguer i compra (a les ciutats del voltant de Barcelona es cobren 300 euros al mes per una habitació) ha ofegat l’economia dels treballadors, que han hagut d’endeutar-se a interès variable per desenes d’anys. Ara que s’han parat les vendes de pisos i comencen a baixar els preus de compra d’habitatge usat i nou, el procés inflacionista sobre els aliments i la probable pujada d’interessos tensen fins el límit les economies populars. La propaganda oficial diu que l’auge en la indústria ha de compensar el descens en la ocupació de la construcció, però això en la realitat no es veu. El que es veu és una crisi al sector de l’automoció que castiga amb acomiadaments les empreses de components de l’automòbil, i que el 2008 duu camí d’empitjorar. Estan començant a haver-hi endarreriments amb el pagament de les hipoteques. Moltes de les empreses que tanquen acaben amb un gran “pelotazo” urbanístic amb requalificació i venda del solar.
Com és la política del govern davant aquests fets:
– Negar l’existència de problemes. España va bien. Rebaixes fiscals per les empreses i els rics.
– Donar suport a un naixent complex militar-industrial dotant-lo de missions imperialistes com a l’Afganistan, el Líban o Haití.
– Reforçar el caràcter inversament distribuïdor de les finances públiques que trasllada diners dels treballadors cap a les empreses, la burgesia i els militars.
– Deixar actuar el mercat, el lliure mercat immobiliari, el lliure mercat dels aliments i el lliure mercat de les deslocalitzacions.
– Mitjançant la llei d’estrangeria i les reformes laborals, el pacte de Toledo i les privatitzacions, baixar o no augmentar els salaris directe, indirecte (sanitat, educació, serveis socials) i diferit (pensions).
– Culpabilitzar els treballadors. Tant Solbes com el president del Banc d’Espanya s’han manifestat contra les pujades de salaris com de la inflació. Solbes va desaconsellar les clàusules de revisió salarial (ell no en necessita).
– Una política de xecs (per naixement, pel lloguer d’habitatges per joves, pel dentista als menors de 15 anys) en comptes d’una política de creació i ampliació de serveis públics que s’estan desmantellant o privatitzant. En el cas de la Llei de Dependència es crea un nou sector privat subvencionat amb sous baixos.
En resum, no només els empresaris es queden amb la nostra plusvàlua, sinó que l’Estat s’arma amb els nostres diners per aventures imperialistes contra treballadors d’altres pobles i per reprimir les nostres protestes. L’Estat permet l’especulació amb béns de primera necessitat com aliments i habitatges mentre ens fa culpables als treballadors de la inflació que patim. Un Estat que lliura pensions de misèria mentre subvenciona les empreses i l’exèrcit. En les lluites pel salari, per l’habitatge assequible, per pensions dignes i contra el desmantellament i privatizació dels serveis públics no solament lluitem contra els empresaris, també contra el seu Estat.
Per ampliar:
