En el cinturó industrial –agafant només les comarques de Baix Llobregat, Barcelonès i Vallès Occidental-, on es concentren 3 milions de persones, i majoritàriament la composició social és obrera, no s’ha derrotat el 155. Per 20.000 vots avall, nacionalistes i Comuns, no igualen C’s, PP i PSC. Això és especialment significatiu, quan és C’s qui s’imposa a PSC, en el seu feu històric i a poblacions com L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet o Gavà, en les quals el PSC té l’alcaldia. Però no ha estat millor, quan qui la té són les variants de Podem, com a Barcelona –que queda cinquena força- o Badalona.

D’aquestes tres comarques, on s’enforteix més C’s i els favorables al 155 treuen la diferència és en el Baix Llobregat –60.000 vots-, perquè al Barcelonès i al Vallès Occidental, les forces contràries al 155 guanyen per 30.000 i 10.000 vots respectivament-. I una de les raons d’aquest avenç al Baix, és que el PSC encara es manté i queda com a segona força, a diferència de les altres dues en que queda quarta, superada per ERC i JxC.

La CUP no arriba al 5% en cap de les tres, i on pitjor, és en el Baix amb un 3,06%. Com sigui que en totes elles, el PSC es manté o augmenta lleugerament, els vots de C’s venen del PP i dels abstencionistes. El cas més significatiu torna a ser el Baix, on la participació va créixer un 6%, per sobre la mitjana catalana i el gruix va anar a C’s.

Tot i així, entre JxCat, la CUP i ERC dels prop de 106.000 vots més que el 2015 que obtenen, 60.000 provenen del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental i l’Oriental. És a dir, que les opcions independentistes de conjunt pugen, malgrat el triomf global del 155.

Un gir estable o una oportunitat? Seria una errada, però, estabilitzar els resultats. Si sempre són només una expressió deformada de la lluita de classes, en aquest cas, encara és més així, pel pes que ha tingut el tema identitari i la nefasta política, tant de l’esquerra tradicional en quant a formació de consciència, com – en menor mesura- de la nova esquerra.

Ho diem perquè els resultats globals del cinturó industrial el 27S resultaven ja preocupants: l’unionisme va guanyar a les tres comarques que comentem (Baix amb més de 80.000 vots, al Barcelonès amb uns 17.000 i al Vallès Occidental amb altres 14.000). Però només tres mesos després, el 20D, a les generals, amb una participació superior al 70%, En Comú-Podem guanyava a les 30 localitats del Baix, a 17 de les 23 del Vallès Occidental i a totes les del Barcelonès. I ho revalidava el 26J de 2016. C’s es donava una bona patacada, quedant 3a a l’àrea metropolitana, per darrera del PSC, i a nivell de demarcació, 4a, per darrera d’ERC.

No volem ni minimitzar el triomf de C’s, ni dir que tornarà a passarli lo del 2015. Però sí alertem de que una esquerra institucional unionista, que des de la Transició ha vingut afavorint la separació de la lluita obrera de la dels pobles, quan es demostra inviable per a solucionar els problemes de classe (tant PSC com PSUC-ICV-EUiA), deixa només l’estel del patriotisme espanyol que pot agafar qualsevol rumb. És el que els sociòlegs i politòlegs anomenen la teoria del clivatge, segons la qual, segons les eleccions s’imposen clivatges diferents (en unes social, en altres nacional), cosa que vol dir que el o la treballadora no associaria règim amb dominació de classe, sinó que portat pels diferents clivatges socials en un cas podria arrossegar-lo la dreta espanyolista i en l’altre un concepte més «d’esquerra», de classe. Això, en termes revolucionaris, és terrible, ja que difícilment es donarà un procés sense respondre a l’altre. Però també queda palès que no és un tema tancat i els canvis electorals del 2015-2016, així ho han demostrat, perquè la crisi de la vella esquerra institucional, deixa un seriós problema, però a la vegada, crea un marc d’oportunitats perquè la consolidació de les opcions polítiques està a l’aire.

Que això és així es mesura també amb l’avenç en més de 45.000 vots entre les 3 comarques de les posicions independentistes entre el 27S i el 21D malgrat tots els dimonis atiats en aquestes últimes. Els capitalitza especialment ERC. I es compleix en totes, inclòs el Baix, on l’increment és de 15.000 vots, molt per sobre dels nous votants que tot just són 5.000, probablement reflectint una franja dels Comuns que sota les amenaces i la pressió del 155 es defineixen per opcions nacionalistes com expressió de la defensa de l’1 i el 3 d’O (Som Alternativa i probablement més). També és cert, que els Comuns perden per les dues bandes, ja que també semblaria que perden un vot que va al PSC.

Així que no és fàcil, però així com hem vingut dient, que és una necessitat imperiosa aquesta unitat de la lluita nacional i social, insistim que l’oportunitat de reconstruir-la està oberta, ja que la crisi dels vells aparells allibera consciències que busquen alternatives. I difícilment aquesta crisi es tancarà amb populismes deslligats del dia a dia, retransmesos per TV, ni de dretes ni d’esquerres, que poden puntualment obtenir uns resultats en funció del clivatge, però que està lluny d’estar consolidada. Està oberta l’oportunitat de reconstruir una real consciència de classe, que necessàriament ha de ser global i tenyir d’aquests interessos totes les opcions polítiques que facin els i les treballadores.

Aquesta reconstrucció, que ha de ser quotidiana, al calor de cada lluita i necessitat, és la que està oberta i amb la que ens comprometem.

M. Esther del Alcázar i Fabregat