No es pot dir que Trotsky tingués una vida còmoda. A la primerenca edat de 19 anys ja es considera un perillós revolucionari per la policia tsarista. Condemnat, ha de suportar dos anys a la presó per, a continuació, ser obligat a exiliar-se a Sibèria, d’on després de fugir, recala als seus 23 anys a Londres. Allà és rebut per Lenin, incorporant-se així al grup d’editors Iskra (L’espurna).

Allí comencen les seves diatribes amb Lenin, les divisions en l’ala menxevic i bolxevic dels socialistes russos, agrupats en el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia.

Situat en minoria en l’organització de Zurich passa a instal·lar-se a Munic, però torna a Rússia quan esclata la preparació de la revolució de 1905, sent un dels pilars i en la pràctica el màxim dirigent del Soviet de Sant Petersburg. Es mou entre Kíev i Finlàndia, sempre tement ser detingut, cosa que finalment ocorre durant una sessió del Soviet. Després de deu mesos a la presó en espera de judici és condemnat novament a l’exili a Sibèria. De camí a l’exili aconsegueix tornar a escapolir-se, acabant a Finlàndia, on es reuneix amb la seva segona esposa i els exiliats russos amb Lenin al capdavant.

Davant la impossibilitat de tornar a Rússia, als seus 28 anys, inicia un llarg exili europeu establert principalment a Viena, on continua l’estudi i la polèmica amb Lenin fins l’esclat de la Primera Guerra Mundial, moment en què els socialdemòcrates europeus es posicionen al costat dels seus respectius governs nacionals i envien a la mort a milers dels seus compatriotes.

És aleshores quan esdevé un autèntic revulsiu: Trotsky a poc a poc es distancia de les ales més moderades i s’acosta als bolxevics, als quals considera genuïns defensors de l’internacionalisme socialista. Aquesta és la conjuntura per donar per liquidada la II Internacional i proclamar la III Internacional.

Prossegueix la persecució: deportat de França a Espanya, aconsegueix prendre un vaixell a Barcelona que el porta a Nova York, però comença la Revolució de Febrer (estem ja a 1917) i en la tornada els britànics el detenen i l’envien a un camp de presoners alemany, encara que és alliberat i aconsegueix arribar finalment a Petrograd (la denominació de Sant Petersburg en aquest moment). Allà s’incorpora al Soviet i arriba a ser membre del Comitè Central del Partit Bolxevic, defensant la necessitat d’enderrocar el govern sorgit al febrer. En aquesta època Trotsky i Lenin adopten un punt de vista comú.

Després de la Revolució d’Octubre ocupa el càrrec de Comissari d’Afers Exteriors fins que hi ha el tractat de Brest-Litovsk amb Alemanya (un tractat de pau pel qual la Rússia soviètica perdia gran part de territori). Passa a exercir a continuació el càrrec de Comissari per la Defensa, organitzant l’Exèrcit Roig i vivint al seu tren blindat, recorrent el front durant dos anys i mig, el temps que va durar la sagnant Guerra Civil.

En acabar la guerra Trotsky es dedica completament a la reconstrucció econòmica d’un país en fallida. Són els temps de la Nova Política Econòmica, un moment en què les forces productives estaven sota mínims.

Lenin, delicat de salut, va apartant-se a poc a poc i el 1922 sofreix un infart cerebral. Des d’aquest moment i fins la seva mort dos anys més tard, Trotsky va perdent posicions dins del partit, situació que aprofita l’oposició per acusar-lo de violacions de discipli- na de partit. És així com és destituït i més tard expulsat del partit, deportat a Kazakhstan i finalment expulsat de la Unió Soviètica el 1929. S’exilia a Turquia.

El 1930 recupera i dona forma definitiva al que serà un dels seus grans eixos teòrics: La revolució permanent , on enuncia la incapacitat de la burgesia per dur a terme la revolució democràtic burgesa i la necessitat que sigui el proletariat qui encapçali la revolució, començant per les tasques democràtiques i continuant amb les socialistes.

Es trasllada a França el 1933, d’on és expulsat per mudar-se a Noruega el 1935. Però les autoritats noruegues el mantenen en arrest domiciliari fins que accepta l’oferiment d’asil per part del govern mexicà cap a finals de 1936.

La responsabilitat de la III Internacional en l’ascens i la victòria del nazisme a Alemanya posen sobre la taula la creació de la IV Internacional, que és constituïda el 1936 enmig de la forta repressió contra els partidaris de Trotsky, la proximitat de la Segona Guerra Mundial i el reflux del moviment obrer.

S’instal·la a Coyoacán, Ciutat de Mèxic. Allí segueix incansablement la seva activitat com a dirigent polític escrivint sobre els temes del moment: el feixisme, el nazisme i la Guerra Civil espanyola. D’aquesta època data La revolució traïda, la seva denúncia més completa del caràcter burocràtic de l’URSS, on analitza l’ascens al poder de Stalin i alerta del domini d’una casta burocràtica que anul·laria tots els avanços de la revolució.

Stalin l’havia condemnat a mort i ell n’era plenament conscient. La majoria d’integrants que formaven part del Comitè Central del Partit Bolxevic el 1917 havien mort assassinats, desenes de milers de comunistes a Rússia havien estat víctimes de l’aparell policial de Stalin. A això calia afegir la persecució que havia sofert la seva pròpia família.

El 1940 Trotsky pateix un atemptat per part d’un grup de vint homes armats, que no aconsegueixen el seu objectiu per ben poc. Stalin decideix canviar de mètode i aquesta vegada no falla: dos mesos més tard, un infiltrat en el seu cercle de confiança perpetra l’assassinat. Trotsky roman en coma fins l’endemà, quan mor; així es dona fi a anys de persecució i exili.

El dramaturg nord-americà David Ives, en el seu sketch «Variacions sobre la mort de Trotsky» li fa exclamar ja fatalment ferit i dirigint-se a la seva esposa, Natalia Sedova: «Que un home pugui tenir clavat un piolet en el seu crani i pugui viure encara durant un dia...això proporciona una petita esperança per al món, no?»

Miguel Cardil