Aquest article forma part d’un suplement monogràfic sobre Afganistan:
http://luchainternacionalista.org/IMG/pdf/supl_li175-afganistan-cat.pdf

Les imatges dels avions nord-americans rodejats a les pistes per centenars d’afganesos, feien recordar la fugida desesperada dels EUA del Vietnam. L’atemptat de l’ISIS-K que provoca més de 170 morts, 13 d’elles soldats nord americans, afegeix dramatisme a un Biden acorralat a preguntes incapaç de justificar el desastre de la retirada. Els seus aliats de l’OTAN també s’apunten a la crítica. La desfeta del pla nord-americà després de 20 anys d’ocupació i de més de 2’3 de bilions de dòlars gastats, se suma a la retirada d’Iraq, l’altra invasió americana d’aquest segle. Diners que mai van tenir l’objectiu de treure al poble afganès de la cua de les nacions més pobres del planeta. El retorn al poder dels talibans, amb qui Trump negocià el febrer de 2020 la retirada, afegeix més dolor a les condicions del poble afganès i de les dones en particular. I l’Europa fortalesa ja es blinda davant d’una nova onada de refugiats.

La desfeta de l’imperialisme

L’imperialisme deixa, després de 20 anys d’ocupació, un país de runes i la incapacitat d’assegurar un règim tutelat. L’ocupació es tanca amb prop de 250.000 morts.

Els 2’3 bilions de dòlars gastats per l’imperialisme en l’ocupació correspondrien a 65.700 dòlars per habitant (prop de 56.000 euros)Una xifra enorme si la comparem amb el salari mínim de 5.500 afganis (poc més de 55euros/mes), i un sou mitjà de 176euros/mes. Cert que les dones i les nenes van recuperar espai després del govern talibans del 1996-2001. Però la població sota el llindar de pobresa s’ha més que duplicat sota l’ocupació, arribant al 78% (després de les darreres sequeres i pandèmia). Un dels països més pobres del món. Mentre, les hectàrees de rosella destinades a la producció de l’opi i heroïna creixien de les 8.000 a 2001 a les 263.000 el 2018: suposen en 10% del PIB, i prenen terres per conreus essencials (veure gràfics en última pàgina). també han crescut fortament la producció d’efedra, planta base de l’elaboració de les metamfetamines.

Aquestes xifres expliquen bona part de l’esfondrament del règim titella: un govern dominat per antics criminals de guerra, niu de corrupció i repressió mentre la misèria s’estenia arreu. Forçada a escollir entre l’ocupació o els talibans, una part important de la població no veu altra sortida que la fugida: un de cada 10 afganesos/es és refugiat fora de la seva terra.

Però no tothom ha sortit perdent en el desastre afganès, les principals indústries militars nord-americanes s’han fet d’or en la guerra i han multiplicat el seu valor.

La resta d’imperialismes, inclòs l’estat espanyol (veure requadre) han tingut un paper de comparsa. Ho va ser Aznar a l’inici, i després els governs de PSOE i PP, fins el darrer de coalició PSOE-IU/Podemos. El mateix paper que han tingut a la retirada.

EUA veu com es debilita la seva posició a l’Àsia Central, com abans a l’Iraq. El gendarme mundial del capitalisme no és capaç d’assegurar ordre. En aquest context Rússia, la Xina, l’Iran o Turquia – a més d’Aràbia Saudita- es proposen per ampliar la seva influència i –si la situació s’estabilitza- posen els seus ulls en les zones riques en minerals (ferro, coure, liti, cobalt...), animats a invertir pels talibans.

Kabul no es Saigon

La dimensió de la desfeta nord-americana debilita Biden, quan encara no ha complert un any de presidència. Lamentablement i malgrat la derrota i algunes fotos ho recorden, Kabul no és Saigon. Són dues derrotes militars de l’imperialisme nord –americà, però una com a resultat del moviment heroic del poble Vietnam, malgrat la seva direcció burocràtica estalinista, que va avençar en l’expropiació de la burgesia i alhora d’un enorme moviment de masses mundial contra la guerra, també amb molta força dins dels EUA. Aquests dos factors han estat absents en el cas de l’Afganistan i una força contrarevolucionària com els talibans han ocupat el buit que deixa l’esfondrament del règim i la retirada imperialista.

És aquesta correlació de forces entre les classes el que ha permès a l’imperialisme acabar pactant la seva retirada de l’Afganistan. Marxar del país ho havien promès tots els presidents demòcrates i republicans des d’Obama, Trump i finalment Biden. Uns i altres van anar endarrerint la decisió conscients que no podien deixar al darrere un govern i un règim estable.

Va ser finalment Trump qui decideix posar-hi fi. Ho planteja ja el 2018, i ho concreta en l’acord de Doha de febrer 2020 amb els talibans. És el pacte que segella la derrota, i l’entrega del poder als talibans, s’alliberen 5.000 presos fonamentalistes, inclosos alguns dels seus dirigents, i es deixa de banda el govern titella d’Ashraf Ghani que ni tan sols és present a la signatura.

L’imperialisme no esperava aquesta materialització de la retirada, l’avenç dels talibans fulminant i l’esfondrament absolut del règim afganès d’ocupació. La retirada s’havia de fer efectiva el maig, però Biden planteja ajornar-la al setembre. Els talibans no havien d’esperar, podien iniciar les negociacions posteriors amb una posició de força i eliminar el govern titella. És l’imperialisme qui ha acabat entregant el poder als talibans després de 20 anys de guerra.

Si l’exèrcit afganès no ho ha impedit és perquè el règim de l’ocupació no tenia cap mena de legitimitat als ulls de la majoria d’afganesos, que tenen un vida miserable i veien els seus ministres, molts d’ells antics criminals de la guerra posterior a la derrota de la URSS al país, el 1989, vivint en luxosos palaus a Kabul. Tota la política de l’imperialisme es va concentrar en armar i entrenar un exèrcit afganès que s’ha desfet com un terròs de sucre. Per què? Perquè ningú, ni soldats ni civils estaven disposats a morir per aquest govern. Es així com el 15 d’agost els talibans es van fer amb el control de Kabul sense cap resistència.

Contra el règim reaccionari dels talibans

Els talibans són també un resultat de les intervencions imperialistes a l’Afganistan. Els anys 80 es van formar milícies populars per combatre la invasió de la URSS. Eren els anomenats mujahidins, que aleshores van gaudir del suport polític i militar dels EUA contra l’enemic soviètic: eren els freedom fighters (lluitadors per la llibertat) que es veien a les pel·lícules de Rambo. Després de la retirada de les tropes russes, i un cop derrocat el govern al qual donaven suport el 1992, va començar una cruenta guerra civil entre les diverses faccions de mujahidins, que van cometre tota mena d’atrocitats i van provocar una gran destrucció del país. En aquest context van néixer els talibans, fundats pel mul·là Omar, el 1994, amb els estudiants de les escoles coràniques deobandis (1), de matriu ultraconservadora, la majoria orfes o desplaçats per aquelles dècades de guerra. Molts combatents mujahidins islamistes, decebuts pel comportament i la corrupció dels seus líders van passar-se als talibans, que es van convertir en una milícia més en la guerra de tots contra tots. Fins que es van imposar perquè la gent els va veure com l’única alternativa al caos i la destrucció del país.

El règim talibà va ser una dictadura burgesa sota la forma d’un emirat islàmic, que feia la interpretació més reaccionària de la xaria, com es fa a l’Aràbia Saudita o Qatar: les dones tancades a casa, càstigs corporals, prohibició de la cultura o la música.... I res no fa pensar que vint anys després hagin canviat.

El 2001 els EUA de George Bush van envair l’Afganistan, en represàlia pels atacs d’Al-Qaida de l’11 de Setembre. El mateix Biden ha reconegut ara que aquella guerra no tenia com a objectiu ni millorar la situació de les dones ni portar la democràcia a l’Afganistan, sinó evitar més atacs al territori nord-americà. L’objectiu era acabar amb el règim dels talibans perquè deixessin de donar cobertura a Al-Qaida, matar el seu cap Bin Laden i destruir l’organització jihadista. Però la guerra contra el terror, que es va ampliar dos anys més tard a l’Iraq (amb el fals pretext de les armes de destrucció massiva però en realitat per controlar els seus pous de petroli i donar un nou aire a la indústria militar en plena crisi econòmica al cor del capitalisme) va alimentar encara més els greuges a la regió: no només no es va acabar amb Al-Qaida sinó que es va donar lloc a l’Estat Islàmic, que modernitzaria els mètodes del terrorisme salafista.

Després de 20 anys de guerra, el cicle es tanca amb la retirada nord-americana i el retorn dels mateixos talibans al govern de Kabul, als quals l’imperialisme ha acabat entregant el poder.

Hem denunciat el paper reaccionari dels 20 anys d’ocupació imperialista i ara cal enfrontar les conseqüències d’aquesta intervenció: la dictadura reaccionària dels talibans. Tot el suport al poble afganès i en particular a les dones en la lluita contra el govern dels talibans. Denunciem tot intent de legitimar-lo com ha començat a fer la Casa Blanca i la Unió Europea.

L’Europa fortalesa es reforça

El canvi de règim arriba quan ja molts afganesos i afganeses han estat forçats a marxar de casa: 2,2 milions als països veïns (sobretot el Pakistan i l’Iran) i 3,5 milions com a desplaçats interns dins del país. Mig milió han fugit del país entre gener i agost abans de l’entrada dels talibans. Centenars de milers més intenten desesperadament sortir del país.

Com sempre, encara que la crisi es produeix als països veïns, els estats europeus, amb molts més recursos i co-responsables de la intervenció nord-americana, comencen amb la retòrica del blindatge. Grècia ha completat una tanca ultra sofisticada la frontera terrestre amb Turquia (que ja acull més de quatre milions de refugiats sirians), Turquia ha reforçat la vigilància a la frontera amb l’Iran. La UE ja ha dit que haurà de parlar amb els talibans, mentre els seus estats han deixat enrere milers d’afganesos i afganeses que hi han treballat tots aquests anys d’ocupació i que ara poden patir les represàlies dels talibans.

És terrorífica la hipocresia amb què els governs europeus parlen ara dels i les refugiades afganeses, quan durant anys els han maltractat descaradament. Hem vist com les seves criatures morien ofegades a l’Egeu, les pallisses a mans dels policies a les fronteres de Sèrbia o com Alemanya, França, Holanda, Àustria, Itàlia o Grècia feien deportacions massives sense cap escrúpol a l’Afganistan, negant l’evidència d’una guerra en què ells mateixos participaven. Les situacions més brutals de discriminació i racisme les hem vist als camps de refugiats europeus amb els i les afganeses.

L’Europa fortalesa es torna a posar en evidència davant les conseqüències d’una guerra en que ha participat. El problema no és només el retorn dels i de les afganeses més involucrades en la col·laboració sinó dels drets de qualsevol persona per cercar un lloc en el que poder treballar i viure. Per això defensem el dret universal a la lliure circulació i denunciem que les lleis d’estrangeria no són sinó un instrument per sotmetre a l’explotació laboral desenes de milers de treballadors i treballadores.

Notes:
1 Deobandis: Corrent sunnita

Lluita Internacionalista
 .—.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Estat espanyol: 20 anys de comparsa del Pentàgon

Més de 27.000 militars espanyols han participat en l’ocupació de l’Afganistan, primer sota l’ISAF (Força Internacional d’Assistència i Seguretat, 2001-2014) creada pel Consell de Seguretat de l’ONU, i després sota el comandament directe de l’OTAN. 102 soldats espanyols morts. I una despesa calculada en 3.638 milions d’euros.

El 27 de desembre de 2001, el govern de José María Aznar donava llum verd a la participació de 485 militars a l’ISAF. El 2004, després dels atemptats de març a Atocha, el PSOE guanya les eleccions amb la promesa de la retirada d’Iraq. Obligat a fer-ho i provocant la indignació de Bush, José Luis Rodríguez Zapatero “ho compensa” amb un augment de tropes a Afganistan. Aleshores teoritza la guerra “bona “ en el marc de la legalitat internacional i autoritzada per l’ONU, en contraposició a la guerra “dolenta” de l’Iraq. En el debat parlamentari rebrà ampli suport: 302 vots a favor, 10 en contra (els 5 d’IU-verds, 1 EA, 2 BNG i 1 Nafarroa Bai i un diputat socialista) i una abstenció. A la vegada el Congrés autoritzava el desplegament de de la Guàrdia Civil a Haití, en aquest cas també amb el vot favorable d’IU-Verds. Es desplegaran a l’Afganistan fins a 750 militars.

Amb l’arribada d’Obama en el 2009, el desplegament militar espanyol escalarà, fins als 1.521 de 2011, xifra màxima. En el segon mandat de Rajoy fins als 77 del 2016. Amb El Govern PSOE-IU/Podemos arriba a 159 aquest 2021.

20 anys després, la suposada guerra “bona” i “legítima” contra el terror, per fer restablir els principis de la “legalitat internacional” i de la democràcia com deia Zapatero, es posen en evidència. Com a la retirada, l’estat espanyol ha estat un comparsa al dictat del gendarme nord-americà.
Lluita Internacionalista