El 12 de març passat es van complir 86 anys del triomf de la vaga de fam de 132 dies dels trotskistes del Gulag de Vorkuta el 1937. I a l’abril, del seu esclafament. Va ser un símbol del que Broué (2) va qualificar com “massacre d’una generació”.

El gir de Stalin el 1924 a l’URSS va significar la ruptura completa amb el marxisme revolucionari, el leninisme. S’abandonà l’internacionalisme, en el camí de la liquidació del capitalisme imperialista al món. Recolzant-se en el cansament de les masses soviètiques després dels sacrificis de la guerra civil i en l’aïllament del país, la burocràcia va començar a prometre un utòpic “socialisme en un sol país”, i a denunciar el “trotskisme” i la seva concepció de la “revolució permanent”, com el gran escull per aconseguir-ho. Es va liquidar la democràcia interna en el partit governant, el PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica) i en els Soviets, i es va imposar un creixent totalitarisme en tots els aspectes de la vida. Trotski i els seus seguidors de l’Oposició d’Esquerra, es van oposar activament des de l’inici al gir estalinista i a la repressió, esdevenint el blanc privilegiat de la persecució burocràtica. Trotski denunciava que quan el 1928 va ser expulsat del PCUS, i després exiliat, uns 11.000 militants van ser deportats a Sibèria a treballs forçats. Als anys 30 la repressió es va transformar en genocidi. Per a més informació de la història i la política de l’Oposició d’Esquerra, consulteu el nostre suplement de LI 91, d’oct. 2008, “Els i les trotskistes en la lluita contra la degeneració burocràtica de la URSS” (3) .

Vagues i manifestacions als isolatoris

Al principi, Stalin va recloure els trotskistes en centres d’aïllament, els isolatori, en vells recintes monacals. Però en aquests, plens a vessar, els guàrdies no aconseguien acabar amb els debats, les manifestacions, els càntics de la Internacional i les banderes vermelles el 1r de maig i el 7 de novembre. S’escrivien textos, es debatia i fins i tot es publicaven fulletons i es connectava amb l’exterior per polemitzar. Així un text de 1930, de Iakovin, Solntsev i Stopalov (4), “La Crisi de la Revolució. Les perspectives de la lluita i les feines de l’Oposició. La situació internacional”, va arribar a Trotski a Prinkipo el 10/12/1930, “després d’haver viatjat al folre de l’abric… en fulles amb la dimensió d’un paper de fumar, i es va transcriure al … novembre-desembre de 1931” (5). Entraven també cartes clandestinament, i es van organitzar duríssimes vagues de fam: una al centre d’aïllament de Tomsk, on s’havien amuntegat, a finals del 1927 i al començament del 1928, centenars d’opositsioneri. Els isolatoris es van convertir en la darrera expressió de “democràcia obrera” sota la burocratització de l’URSS, així com després els gulags van ser el nínxol de reclutament de l’Oposició.

Per aquestes dates, Stalin dona el gir ultraesquerranista de la col·lectivització forçosa, provocant que un sector de vells i significatius opositors, amb Preobrajensky, Smilga i Radek al capdavant, cridin a abandonar la lluita interpretant que Stalin està per “aplicar el programa de l’Oposició d’esquerra”. Rakovsky, els rebat: no s’estava davant d’un gir a l’esquerra, sinó que, en absència de la classe obrera (de la democràcia al si del partit), vindria a reforçar els punts de suport de la burocràcia. Tenia raó, però la crisi va ser gravíssima, es van perdre militants, ... però el jovent va passar al capdavant. Subratlla Broué “la presència de molts obrers joves: la Joventut Comunista, el Komsomol, és una inesgotable reserva d’opositsioneri i de futurs afusellats” (6). El 85% dels opositsioneri tenen menys de 35 anys, el 44% són obrers de taller i el 25% obrers amb responsabilitats, i un alt percentatge de dones. Trotski va dipositar totes les seves esperances en aquesta joventut...

Van seguir les vagues de fam a Verjneuralsk, les més conegudes i dures. La primera a finals d’abril del 1931, pel fet que un sentinella va ferir un decista –opositor no trotskista-. Es va exigir càstig i la presència d’una comissió de la GPU, amb un responsable nacional, la subdirectora de la Secció Política Secreta, Marfa Fedorovna Andreyeva. Davant el compromís de complir-ho, detenen la vaga i el I de Maig la presó s’omple de manifestacions triomfants amb retrats de Trotski i consignes de l’Oposició. Però la comissió no hi va i es reprèn la vaga fins que es compleix amb tot. La segona gran vaga de fam a Verkneuralsk, comença el maig del 1933, perquè l’oficial a càrrec, prorrogava administrativament les penes dels reclusos: també ho van aconseguir.

A Solovki, on els polítics estaven barrejats amb els comuns, el jove trotskista Dingelstedt (7), va aconseguir organitzar-los i després d’una dura vaga, va aconseguir el reconeixement dels presos polítics i alguns drets. Aquests moviments, a més, transcendien els murs de les presons i es popularitzaven.

Stalin llavors, va decidir allunyar-los més de les ciutats i va posar en marxa el sistema de gulags (acrònim de la Direcció General de Camps i Colònies de Treball Correccional), una branca del NKVD (seguretat de l’Estat) per dirigir el sistema penal de treballs forçats. Va ser creat el 25 d’abril del 1930 i dissolt el 13 de gener del 1960!

Traïció a la vaga de fam de Kolymà

Fins i tot als gulags, els trotskistes van continuar lluitant. Un dels destins que van tenir va ser el gulag de Kolymà (Sevvostlag, creat l’1/04/1932 al servei de la constructora Dalstroy), amb treballs forçats a les mines d’or i a la “carretera dels ossos”, de 2.000qm., que uneix Yakutsk amb Magadan. Es diu que hi ha un mort per cada metre, i el seu cadàver està col·locat com a fonament de la mateixa carretera, la qual cosa li dona nom.

Al juliol 1936, es produeixen incidents a Magadan, amb el desembarcament de deportats, que saben el que els espera a Kolymà. I organitzen la vaga de fam. Els delators expliquen que el jove trotskista David Maidenberg (8) convencerà els seus companys dient: «Els qui van arribar abans que nosaltres a Kolymà van guanyar una vaga de fam de vint o vint-i-cinc dies. Ara ells viuen en bones condicions… Obtingueren tot això gràcies a l’acció organitzada, a la seva oposició al règim dels camps. La premsa internacional en parlarà molt aviat. (…)” La vaga es va iniciar el 12 de juliol, i el 30 esclaten violents disturbis als barracons i als voltants, ja que la NKVD treu fora els vaguistes que es resisteixen a que se’ls enviï “a la taiga” – el bosc subàrtic on transcorre la carretera dels ossos-. El comitè que ha organitzat la vaga serà separat en un barracó allunyat.

Se’ls fa un judici farsa basat en la declaració de Viktor Antonovich Volkov, Volchok, qui havia estat líder dels deportats de Karaganda,… que ha cedit a les tortures de la NKVD i ara delata els seus companys per infinitat de càrrecs, i en darrer terme , per “trotskistes”. Entre finals d’octubre i principis de novembre de 1937, són afusellats els 168 presoners de la vaga. Res no sortirà a la premsa internacional: Stalin tenia les millors relacions amb la burgesia imperialista, i impulsava els fronts populars.

Triomf i derrota a l’infern gelat de Vorkuta

La ciutat i el gulag van néixer al voltant de les mines de carbó, les segones més grans del país. Estan al nord dels Urals, al costat del riu Petxora, 160 km per sobre del cercle polar àrtic. És la tundra, una plana sense arbres, eternament gelada, la temperatura mitjana de la qual oscil·la entre -34 i -6º, amb pics de -50. Segons testimonis, molts dels trotskistes –opositsioneri- que encara sobrevivien el 1936, van ser concentrats a Vorkuta (uns 500), al districte de Petxora diversos milers i la resta omplia Norilsk i Kolymà. Molts, amb les seves famílies. Allí convivien amb altres opositors de dreta, anarquistes i amb presos comuns, tots condemnats a treballs forçats a les mines.

A la tardor de 1936, després del primer procés de Moscou, els trotskistes van organitzar mítings i manifestacions de protesta, i van fer votar una vaga de fam en assemblea general. Segons Maria Joffé (9), les seves reivindicacions eren: “1) el reagrupament dels presos polítics i la seva separació dels presos comuns; 2) la reunió de les famílies disperses en camps diferents; 3) un treball conforme a l’especialitat professional; 4) el dret a rebre llibres i diaris; 5) la millora de les condicions d’alimentació i de vida”. I aclareix Broué que el comitè de vaga elegit eren tots “bolxevics-leninistes” -com es feien dir els trotskistes-, i alguns d’ells, veterans de les vagues de fam de 1931 i de 1933 a Verkhneuralsk.

Uns 1.000 presos polítics van iniciar la vaga, que va durar 132 dies, malgrat l’intent d’alimentació forçosa o suprimir-los la calefacció amb –50º a les cabanes de terra al costat del riu Syr-Laga on els havien traslladat. Alguns van morir. El febrer de 1937 va arribar l’ordre de Moscou de satisfer les demandes. Els detinguts es van anar realimentant progressivament a partir de principis de març. La vida va millorar significativament.

Però al cap de poc, tots els vaguistes van ser traslladats a una fàbrica de maons deteriorada i allunyada, sense cap mitjà de calefacció. Serien uns 1.200, més de la meitat trotskistes, ja que hi havien concentrat els vaguistes arrestats a la mina, a Usa i altres camps propers. Els arrestats als camps més allunyats -Petxora, Kozhma, Chib-Yu, etc.- eren portats prop de Chib-Yu. Cita Broué a Mussia, infermera al camp de Vorkuta, que escriu: «La fàbrica de maons havia agrupat sota el seu sostre molt deteriorat al millor de l’elit creadora dels camps, un poble d’esperits llançats i valents…” i a Kostiuk: «A finals de març, es va comunicar una llista de vint-i-cinc persones, entre les quals hi havia Gevorkian (10) Virap (11). A cadascun se li va donar un quilo de pa i es va ordenar que preparessin les seves coses per a un nou comboi…” Als 15 o 20 minuts, una ràfega tancada de metralladora, després trets dispersos. Així, en grups de 25, de 40 com el de dones –on hi havia la comunista ucraïnesa Chumskaya i fins i tot alguna dona amb crosses-, de 100 de vegades, com els que, desafiadors, se’n van anar cantant la internacional: van ser eliminats tots, segons explica al butlletí menxevic Sotsisalistichesky Netsnik (Missatger Socialista) de 1961, “MB” (12). Shalàmov (13), citat per Broué descriu: «La segona tempesta que va sacsejar la terra de Kolymà van ser les interminables execucions al camp, el que es va anomenar la garaninxtina. La massacre dels “enemics del poble”, la massacre dels “trotskistes”. Durant mesos, tant de dia com de nit, durant les crides del matí i de la tarda, es llegien innombrables condemnes a mort. (…) Totes les llistes s’acabaven de la mateixa manera: “la sentència va ser executada. El cap de la USVITL, el coronel Garanin”» (14). Quants? Shalamov afirma que «milers».

En les seves antologies del Gulag, Jacques Rossi dóna la xifra de vint-i-set mil. L’historiador Paul Le Blanc estima que més de 2 milions van ser condemnats del 1934 al 1938, amb més de 700.000 execucions i més d’un milió enviats a camps de treball brutals, en què van morir.

Stalin feia complir al peu de la lletra el que pregonava el seu cartell: “Esborreu l’enemic del poble, Trotski, i la seva sagnant colla feixista de la faç de la terra”.

Però aquí estem, recollint amb humilitat, però també amb determinació, la seva torxa, per seguir lluitant per la revolució socialista. Aquest és el millor homenatge que els podem fer als qui van deixar la seva vida per ella i van ser, en “la profunda nit negra” –que deia Gevorkian-, les estrelles més brillants.

M. Esther del Alcázar i Fabregat

NOTES

(1) “Com més fosca la nit, més brillant l’estrella”, títol del 4t volum de la vida de Trotski, de Tony Cliff (Yigael Gluckstein, trotskista jueu nascut a Palestina, fundador al Regne Unit del Socialist Workers Party -SWP-)
(2) Pierre Broué (Privas, Ardèche, 8/05/1926 - Grenoble, Isère, 26/07/2005). Historiador francès fundador de l’Institut Lleó Trotski, va ser militant trotskista tota la seva vida, fins al 1989 al PCI (continuador de l’OCI)
(3) “Els i les trotskistes en la lluita contra la degeneració burocràtica de la URSS” https://luchainternacionalista.org/IMG/pdf/ll91-Supl.pdf
(4) https://ceip.org.ar/Provocacion-policiaca-generalizada
(5) Broué, Pierre. Comunistas contra Stalin. Masacre de una generación. https://proletarios.org/books/Pierre-Broue-Comunistas-contra-Stalin-Masacre-de-una-generacion.pdf,
(6) Broué, Pierre. Comunistas contra Stalin…, pàg 344
(7) Fyodor Dingelstedt, membre del partit des de 1910, "professor roig" amb un passat revolucionari i membre de l’Oposició d’Esquerres des del principi, autor d’una obra sobre les relacions agràries a l’Índia, escrita al Museu Britànic durant una llicència científica (F. Dingelstedt: The Agrarian Question in India, Priboi, 1928).
(8) David Maidenberg, obrer dels tallers de construcció de ferrocarrils de Kremenchug, i un dels dirigents de la vaga el 1928.
(9) María Joffé, va poder sortir de l’URSS el 1975 després de 27 anys als camps de concentració i a l’exili. El seu marit Adolf s’havia suïcidat abans que capitular dient, “Quan ja no puguis servir la causa a què has dedicat la teva vida, hauries de donar-li la teva mort”.
(10) Sòcrates Gevorkian, qui havia encoratjat la majoritària vaga seguida des de totes les orientacions polítiques dient: “No són les ombres del crepuscle sinó les de la profunda nit negra les que envolten el nostre país. [...] Cap compromís és possible amb els traïdors i els botxins estalinistes de la revolució. Però abans de destruir-nos, Stalin intentarà humiliar-nos tant com pugui... Ens van deixar com a únic mitjà de lluita en aquesta desigual batalla: [...] la vaga de fam [...]”. George Saunders, Samizdat: Voces de la oposición soviética, Ediciones Pluma, p. 206, 210-21, p. 206, 210-21
(11) Virap Virapov, vell bolxevic i antic membre del Comitè Central d’Armènia.
(12) Los trotskistas en los campos de concentración de Stalin: Relato de un testigo presencial de la huelga en Vorkuta. https://centromarx.org/documentos/historia/revolucion-rusa/117-los-trotskistas-en-los-campos-de-concentracion-de-stalin.html
(13) Varlam Shalámov. Relatos de Kolymá. https://rebelion.org/nota-sobre-los-relatos-de-kolima-de-varlam-shalamov/
(14) Broué, Pierre: “Vorkuta: de la victoria a la masacre” https://fundanin.net/2019/03/22/vorkuta-de-la-victoria-a-la-masacre/