El 28 de juny, Hondures despertava amb la notícia que el president Manuel Zelaya, del Partit Liberal,
havia estat detingut per forces militars, en el que constituïa un cop d’estat com els que feia anys no es
veien triomfar a l’Amèrica Llatina. Els mitjans de comunicació no afins al colpisme van ser ràpidament
clausurats i, des dels que van romandre oberts es van explicar les raons oficials del cop, emparant-se
en una sèrie d’acusacions contra el president detingut. Aquest, sota la pressió dels colpistes, va signar
la renúncia, de la qual es va retractar més tard, i va ser exiliat. El president del Congrés, Roberto
Micheletti, també del PL, va ser anomenat president de facto pels colpistes i reconegut pels organismes
estatals, l’oligarquia i les Esglésies del país (catòlica i evangèlica). No obstant això, un massiu moviment
es va aixecar contra el nou govern, i la lluita contra el cop s’ha mantingut fins a avui, cosa que ha
motivat la cautela de la anomenada «comunitat internacional» que encara no ha reconegut el president
colpista i intenta dirigir un procés negociador que buidi de contingut el moviment de resistència contra
el cop.

Hondures, amb gairebé
8 milions d’habitants, ja
ha viscut cops d’estat i
dictadures militars durant
el segle XX. En la dècada
de 1980, després d’un
procés democràtic
apadrinat per
l’imperialisme nordamericà,
es va convertir
en base militar de la «contra
» en la guerra bruta
dels EUA contra el govern
sandinista de Nicaragua.
A l’interior del país es
procedia a la sistemàtica
repressió de militants
sindicals i d’esquerra,
mentre l’estament militar rebia els
beneficis de la generosa ajuda
financera ianqui administrada pels
governs de torn. Es va instal·lar en
el país un sistema bipartidista en el
qual els dos grans partits de
l’oligarquia (el Nacional i el Liberal),
s’alternaven en l’aplicació de les
polítiques que emanen del Banc
Mundial i del FMI. El resultat, com
en altres països, privatitzacions,
carestia (la factura de la llum es va
multiplicar per deu), terciarització,
«maquiladoras»… enriquiment de
l’oligarquia local i grans beneficis per
a les multinacionals a costa de
l’empobriment de la població i del
saqueig legal dels recursos del país.

Per posar un exemple, segons El
Heraldo de Tegucigalpa, entre 2001
i 2006, les companyies mineres
nord-americanes i canadenques
van ingressar 9.920 milions de
lempiras (524 milions de dòlars), de
les quals només 618,4 milions ($
32 milions) van quedar a Hondures.

Es van donar diferents onades
de mobilitzacions, com les de
2003, any en què organitzacions
polítiques, sindicals i socials van formar
la Coordinadora Nacional de
Resistència Popular, estant el PN
en el govern. En 2005, el PL
guanya les eleccions, resultant
president Manuel Zelaya. Com els
polítics d’altres països, Zelaya va
intentar donar una imatge de política
social, per contenir el
descontentament. Va plantejar una
tímida i insuficient reforma agrària,
sense efecte, i va fer ingressar al
país –membre de l’Àrea de Lliure
Comerç de les Américas (ALCA),
tractat amb els EUA- a l’ALBA -
Alternativa Bolivariana para
Amèrica, impulsat per Cuba i
Veneçuela com «contrapès» del
tractat ianqui. El 2006 es van donar
importants mobilitzacions (Aturs
Cívics), i va néixer la Candidatura
Independent Popular –avui en la
lluita contra el cop. Zelaya va arribar
a plantejar la possibilitat d’una
consulta sobre la convocatòria
d’Assemblea Constituent per a
redefinir el marc de la república.

Aquesta política, que en cap cas
va qüestionar el model econòmic,
i que va portar a milers de
treballadors mobilitzar-se en la
seva contra, va ser suficient
perquè l’oligarquia hondurenca
impulsés el cop contra Zelaya.

Resistir i vèncer al cop o
legitimar-lo en la negociació

La resistència que ha enfrontat el
cop ha estat importantíssima durant
tot l’estiu, amb grans marxes i
mobilitzacions de rebuig a Micheletti,
exigint la tornada de Zelaya,
acompanyades de vagues en
alguns sectors com l’ensenyament,
la salut, l’energia elèctrica, l’aigua
potable, bananers... tot i que encara
no suficientment centralitzades
i coordinades. En aquest procés es
va crear el Front Nacional de
Resistència Contra El Cop, pel
rebuig al govern de Micheletti i la
tornada de Manuel Zelaya. Malgrat
que la repressió s’ha cobrat ja
diverses vides i ha deixat centenars
de ferits i detinguts, la disposició de
lluita del poble hondureny es manté
més de dos mesos després.

La cautela de les institucions
internacionals ens mostra diverses
coses. En primer lloc, la importància
del moviment anticolpista, doncs de
no ser així, Obama-Clinton (i l’OEA,
l’ONU i els altres governs) no tindrien
inconvenient a reconèixer Micheletti
com a president legítim. També ens
mostra el canvi en la política de
l’imperialisme –recordem Bush, al
costat del cor de la «comunitat internacional
», condemnant a Chávez
el 2002 i esperant l’èxit del cop
d’estat a Veneçuela. Això no significa
que Obama sigui «millor» o més
«tou» que Bush –vegi’s la seva política
a l’Afganistan o els seus
recents plans amb
les bases militars de
Colòmbia. Significa
que té dificultats per
a seguir apostant
per les sortides
militars directes i
prefereix controlar
«democràticament»
els processos, per
a evitar mals
majors, com a l’Iraq
o a Veneçuela el
2002. Per això la
seva opció principal
en l’actualitat és «la sortida negociada
».

El parany de la negociació amb
els colpistes, proposada per
l’imperialisme ianqui a través del
president de Costa Rica, Oscar
Arias, i recolzada per Zelaya, suposa
en l’actualitat un fre a les
possibilitats de derrotar el cop, doncs
fa dependre al moviment de masses
dels resultats de la mateixa, limita
les seves accions –cosa que va
desgastant sectors que poden
començar a tenir dubtes sobre l’èxit
de la lluita-, i posa en segon pla les
seves reivindicacions, tant el retorn
sense condicions de Zelaya com el
càstig als colpistes –pel cop i per la
repressió posterior-, i la reivindicació
de l’Assemblea Constituent Lliure i
Sobirana.

Per evitar-ho, és necessari
aprofitar tot el moviment que ja s’ha
impulsat per a organitzar la vaga
general i les accions que derroquin
definitivament al govern colpista,
abans que aquest es consolidi per
mitjà de les eleccions-farsa de la
pròxima tardor, que el colpisme
pretén legitimar en la negociació. La
lluita contra el cop militar triomfarà
en els carrers, com a Veneçuela el
2002, o es perdrà en la taula de
negociacions.

Tot el suport a la lluita de la
resistència hondurenya contra el
cop

Assemblea Constituent Lliure i
Sobirana